Rafael Vallbona (Barcelona, 1960), escriptor i periodista, és autor d’una cinquantena de llibres de tota mena entre novel·les, no ficció, poemaris i llibres de viatges; alguns dels quals han estat traduïts a diversos idiomes, i altres han estat premiats amb l’Amat Piniella i el Néstor Luján de novel·la històrica, l’Ernest Udina de periodisme, el Ramon Muntaner de novel·la juvenil o els Jocs Florals de Barcelona, entre d’altres.
Col·laborador habitual a premsa, ràdio i televisió, és també professor a la Facultat de Comunicació Blanquerna. Tot i això, sap que novel·les com aquesta no són gaire bon exemple per als joves.
Som a l’any 1993. Al costat d’una Barcelona postolímpica i moderna s’hi amaguen també negocis clandestins, crim organitzat i l’arribada de bandes que pretenen apoderar-se d’un nou mercat emergent: la cocaïna. Sens dubte, és el preu que cal pagar pel cosmopolitisme.
Mentrestant, un jove Pere Palau, que acaba d’aterrar, somia en guanyar-se un lloc com a redactor en un diari de renom de la ciutat. Un aparent incendi forestal, una notícia sense gaire importància, el durà a la petita localitat de Vilassís amb la intenció de fer-hi un reportatge amb un grup de veïns i alcaldes sobre les seves conseqüències. Ara bé, des del primer moment, en aquesta història hi ha marro: una parella jove apareix calcinada en un bosc reduït a brases i, pel que es veu, tot es tracta d’un homicidi. De mica en mica es van complicant les coses i la mala llet s’escampa arreu: per què els han matat? Què passava en aquell poble? Qui protegia qui?
A les mans teniu una investigació on no hi ha un pam de net. Un cop més, l’autor ens sorprèn amb una piràmide de personatges sospitosos, amb el seu sentit del ritme i la mesura i unes formidables facultats de fabulació. Ara només cal que esbrineu qui hi té, veritablement, els dits enganxosos.
DITS ENGANXOSOS
GENER 2016
Primera edició: gener de 2016
Per a Josep Forment, sempre al nostre costat
© Rafael Vallbona, 2016
© de la present edició: Editorial Alrevés, 2016
© Fotografia de portada:
Director de la col·lecció: Àlex Martín Escribà
Disseny de la col·lecció: Mauro Bianco
crims.cat
Editorial Alrevés, S. L.
Passeig de Manuel Girona, 52 5è 5a • 08034 Barcelona
crims@crims.cat • info@alreveseditorial.com
Producció de l'ebook: booqlab.com
ISBN digital: 978-84-16328-35-2
Codi IBIC: FF
Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització per escrit dels titulars del «Copyright», la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant el lloguer o el préstec públics. La infracció dels drets mencionats pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (Art. 270 i següents del Codi Penal). Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra. Pot contactar amb CEDRO a través del web www.conlicencia.com o per telèfon al 91 702 19 70 / 93 272 04 47.
Es diu crims.cat i és una col·lecció de novel·la criminal en llengua catalana, amb voluntat d’englobar tot tipus d’etiquetes i subgèneres: negre, policíac, espionatge, detectivesc, enigma...
L’empenta, a càrrec de l’editorial Alrevés, ens sembla de prou importància per prendre’ns seriosament la iniciativa: sis títols l’any, on es combinen autors de casa amb noms estrangers europeus de ressò i prestigi que avui són desconeguts en totes les llengües de l’Estat.
Així doncs, omplim un gran buit dins del mercat editorial en llengua catalana. Ara que ja és extensament reconegut l’èxit d’aquestes històries dins i fora de les nostres fronteres, cal unir esforços en la nostra llengua per intentar evitar la dispersió editorial que viuen tots els autors que cultiven allò que Raymond Chandler va anomenar «el simple art de matar». Simple o no, creiem que és el moment idoni per acontentar totes aquelles veus que reclamen des de fa un grapat d’anys la presència d’una col·lecció nostrada com ho va ser en el seu moment La Cua de Palla.
Per la nostra banda, sempre ens proposem —i esperem que no només es quedi en un propòsit— fer la millor de les seleccions i poder oferir-vos un bon catàleg d’autors reunits en una col·lecció que respon —això sí— a tots els criteris indispensables que caldria tenir presents sempre: un disseny identificador, unes cobertes suggeridores, una numeració i, és clar, una tria coherent de títols.
Amb aquestes aspiracions, us convidem a passar aquesta pàgina i a començar a llegir. Hi trobareu un tipus de lectura, no ho oblideu, que ha delectat esperits de tota mena i de totes les contrades, i que novament ara podem tornar a fer en la nostra llengua.
De manera que ja ho sabeu: si voleu llegir la millor novel·la negra en català, llegiu crims.cat!
Dirigida per Àlex Martín Escribà
A en Josep Forment,
una ment sempre en trànsit
Editar llibres encara és un treball intel·lectual, és a dir, revolucionari en el sentit transformador. És el primer que vaig pensar en conèixer en Josep Forment.
El segon que vaig pensar és que no coneixia ningú més que parlés en aranès amb la mateixa normalitat amb què jo parlo català.
«Tarda a la granja»,
El Mundo de Catalunya, 17 de juliol de 2014
Som al 1993. Després dels Jocs Olímpics, Barcelona ha entrat per bé i per mal en la modernitat. La ciutat se situa en el mapa global del turisme, dels negocis, de la cultura i també del crim organitzat. Bandes d’arreu del món desembarquen a la ciutat per apoderar-se d’un nou mercat emergent en el qual corren molts diners. Assassinats, prostitució, tràfic de tota mena de drogues, segrestos, extorsions i robatoris a gran escala passen a formar part del panorama de la nova delinqüència ciutadana. És el preu que s’ha de pagar pel cosmopolitisme.
En paral·lel, els grups locals que, alguns ja des del franquisme, es dediquen a delictes de tipus econòmic (tràfic d’influències, corrupció, estafes immobiliàries, especulació urbanística), quan els convé tenen en els nous competidors internacionals uns excel·lents aliats per projectar de forma diversificada la seva activitat. Així, al tombant dels anys noranta, l’acció combinada entre estafadors, polítics o policies corruptes i prostitució i tràfic de drogues internacional, per exemple, crea un panorama criminal molt poc habitual fins llavors a la ciutat i el país sencer.
La crisi econòmica que assota el país un cop passada la ressaca dels Jocs Olímpics afavoreix la situació d’inseguretat ciutadana. La benzina arriba a les cent pessetes el litre, l’atur arriba al 24 % i el 13 de maig el Govern es veu obligat a devaluar la pesseta per tercera vegada en nou mesos. Hi ha por a la fallida del sistema de pensions.
Amb aquest panorama, la policia espanyola està desbordada. Els grups d’extrema dreta troben un nou nínxol d’acció en el tràfic de drogues i en l’actuació com a sicaris, i en el control dels locals de prostitució i comerç d’estupefaents (el dia 11 d’abril, un grup assassina el jove Guillem Agulló, militant nacionalista d’esquerres). La informació entre les policies de cada país va més lenta que el desplegament global dels delinqüents. Així, el terreny per a la consolidació dels grans grups delictius internacionals a casa nostra resta ben abonat. Ja som al món per a tot.
La cocaïna ha substituït l’heroïna com a droga de moda. El cavall que ha matat tants joves, la dècada anterior, cavalcant dins les seves venes perd atractiu entre els joves dels anys noranta. És una droga bruta, trista i que no avisa dels seus efectes letals. L’heroïnòman és un marginat social que acaba els seus dies abandonat de tot i de tothom sota el pont d’una autopista o atracant una àvia que surt del banc amb la seva pensió per tal d’aconseguir els diners per a una dosi.
La coca és més neta, senzilla de comercialitzar i d’ingerir, i és més difícil que el seu consumidor acabi fulminat amb una sola sobredosi, com fa l’heroïna. A més, està ben vista en ambients burgesos i sofisticats. El seu usuari pot ser un jove de casa bona, un estudiant universitari o el nét que visita la seva iaia a la residència i li porta pastissos. El client té els diners per comprar-la i convidar els seus amics a fer-se unes ratlles a les festes que fa a casa seva o en els lavabos de disseny d’algun bar de moda. Al contrari que el cavall, el polsim blanc no fa patir, provoca gaudi.
Amb la publicació, l’any 1991, del disc Nevermind, de Nirvana, i Ten, de Pearl Jam, el moviment grunge comença a arrelar a Barcelona. La barreja de punk i rock alternatiu que, des de Seattle, s’escampa per tot el món comporta també una estètica i una actitud vital que l’escriptor canadenc Douglas Coupland retrata a la novel·la Generació X, títol que dóna nom a tota una generació de joves nascuts a partir de mitjans dels anys setanta i que mantenen una actitud de fort enfrontament amb les pautes i els comportaments anteriors. Són també la primera generació que aprèn a jugar amb els videojocs i que, per tant, obre una escletxa entre la civilització analògica i la digital.
És en aquest context confús, quan es comença a perfilar clarament l’ocàs del final de mil·lenni que s’acosta i el col·lapse cultural que acabarà definitivament amb el món del segle XX, on se situa Dits enganxosos. La història, que pren el nom d’un dels millors discos dels Rolling Stones, Sticky Fingers (1971), fa un retrat en clau negra i criminal de l’època de ressaca i crisi posterior als Jocs Olímpics i de la generació que la va viure; els joves i els no tan joves.
Casualment, quan s’estava enllestint l’edició d’aquesta novel·la, la discogràfica de les satàniques majestats ha reeditat el disc en vinil (tal com el vam comprar a l’època) i amb les dues portades: l’original, amb els jeans amb la bragueta abaixada que va dissenyar Andy Warhol, i la que va autoritzar la censura espanyola, uns dits dins d’un pot de melmelada (sic). La reedició conté, a més de clàssics com «Brown Sugar», «Wild Horses» o «Bitch», rareses (com un «Brown Sugar» amb Eric Clapton) i versions en directe o d’estudi mai no editades.
Llàstima que hagi trigat tant aquesta reedició. Els joves d’aquella generació X, igual com alguns dels protagonistes d’aquesta novel·la, són ara adults responsables, ratllen la quarantena i, majoritàriament, ja no estan per embrutar-se la punta dels dits amb segons quines substàncies. I, evidentment, quan es va editar la versió original del disc, ells encara no havien nascut. És clar que potser van ser engendrats després d’alguna festa on havien sonat molt les cançons dels Stones i una generació anterior també aprenia a volar sola.
La molt noble vila de La Seu d’Urgell ha donat, només en l’època moderna, fills tan il·lustres com Lluís Racionero o Perico Pastor; ara, d’un tal Pere Palau mai no se n’ha sentit a parlar, encara. Això pensava el directament implicat mentre l’autobús de l’Alsina Graells cap a Barcelona començava a fer les maniobres per sortir de l’estació de la capital de l’Alt Urgell. A l’andana, només el seu amic Jaume Riudoms li deia adéu amb la mà. La Griselda... Bé, qui sap on parava ja la Griselda. Amb el temps, la que semblava que havia de ser la dona de la seva vida era ja només el record d’un amor gairebé adolescent.
—Fes el favor de guardar-me alguna dona de Barcelona per quan vingui a veure’t, bandarra —va ser la darrera frase d’en Jaume quan l’autobús ja enfilava cap a la carretera.
—Per dones estaré jo si he de treballar set dies a la setmana de sol a sol —va pensar irònicament en Pere.
Però va llançar un somriure còmplice al seu amic de tota la vida, a aquell amb qui havien jugat al carrer de menuts i anat de marxa de més grans, a l’amic de l’ànima que ara també quedava enrere mentre ell corria cap a la ciutat a buscar un avenir tan incert com insegur en aquest ofici del periodisme. De fet, a mesura que l’autobús agafava velocitat, notava un rar vertigen. Li feia l’efecte que el que anava a fer a Barcelona amb aquell contracte temporal que li havien ofert en un diari era estavellar-se contra un mur transparent, com les mosques s’aixafen contra l’immens i invisible parabrisa del vehicle.
En Pere Palau, jove de la collita dels setanta, acabat de llicenciar en Ciències de la Informació, eufemisme xaró per donar categoria a una professió que històricament ha tingut més a veure amb els locals de mala nota que no pas amb les lluminoses aules de les facultats actuals, marxava del poble per instal·lar-se a la ciutat i provar sort. Era part del dret inalienable que té qualsevol jove a trencar la closca de l’ou. Però, i si fracassava i havia de tornar amb la cua entre cames demanant al pare que li donés feina a la botiga? Preferia no pensar-hi; però no va poder evitar que li vingués una basca.
* * *
Com que ja ningú no tenia més preguntes i era l’hora de dinar, el director general de Prevenció i Extinció d’Incendis i el del Medi Natural van donar per acabada la roda de premsa en la qual havien presentat la campanya de prevenció i lluita contra els incendis forestals. Amb uns quants cotxes de bombers més i uns helicòpters llogats, els dos volien convèncer una colla de periodistes descreguts, acalorats i amb badallera col·lectiva producte de les llargues nits d’estiu que, aquest any sí, no se’ls resistiria cap flama al bosc. Però, en el fons de les coses, ells dos eren els primers a dubtar-ho, perquè sabien molt bé que, contra els incendis forestals, mai no hi ha prou mitjans. Així de cert i tràgic.
—Dines sol o dinem plegats?
—Accepto la teva invitació. Els bombers tenim ànima de boy scouts i sabem que no es pot refusar una invitació. —I van esclafir a riure tots dos.
Mentrestant, la tropa de la canallesca ja era escales avall a la recerca de la cervesa escumosa, rossa i freda més pròxima. A aquella hora, al passeig de Gràcia hi torraven castanyes a l’asfalt i ells no estaven per bones obres com els directors generals. És clar que ser minyó escolta amb cotxe oficial i aire condicionat tampoc no costa tant.
—Puc venir amb tu al taxi?, és que al meu diari ens han retallat les despeses de desplaçaments i anem de cul.
—Puja, home. Com us ho feu per anar als llocs?
—Doncs ens han donat una T-10 de metro i bus, i quan l’acabes, si tens sort i hi ha la noia d’administració, te’n dóna una de nova.
—Vols dir que aquesta aventura periodística acabarà bé?
—No ho sé, tu. Un dia et diuen una cosa i al següent en sents a dir una altra. Jo ja no em crec res. De moment aquest estiu jo no faig vacances. I ja ho agraeixen els companys, perquè, com que tampoc no contracten substituts, estem en quadre a la secció.
—Doncs a nosaltres sí que ens contracten substituts i becaris. Precisament, demà n’arriba un que ve a la nostra secció. Un noi de La Seu d’Urgell. Pots comptar, segur que ni sap trucar per telèfon a l’estranger.
—Que et sigui lleu.
—El que em fot és que, fins que ell no s’espavili, jo no podré marxar de vacances.
—Pensa que al novembre s’està molt bé a la platja. La tens tota per a tu, sense embussos, ni radiocassets ni nens pesats que et tiren sorra als ulls.
—Molt amable —va dir amb agror mentre pagava la carrera a un insòlit taxista que no havia badat boca en tot el trajecte.
El que els periodistes que havien anat a la roda de premsa no sospitaven era que als dos peixos grossos de la Generalitat el dinar se’ls posaria força malament.
Feia molta calor, massa calor per anar bé. Feia calor a les redaccions dels diaris, feia calor al restaurant davant el qual dos Audi 100 grisos esperaven i feia calor a l’estació del Nord, on arriben els autobusos. I allà no hi havia aire condicionat; als altres dos llocs, sí.
Les bosses pesaven com un mort, tot i que en Pere Palau no volia pensar en morts el dia del seu desembarcament a Barcelona; o sigui que, per evitar pensaments llòbrecs i, de passada, aquella calorada, va prendre un taxi fins a Gràcia, al pis on, a l’hivern, vivia el seu amic Joan Bresca, un paio que havia conegut a la facultat. Havien acordat amb el propietari del cau, un pijo de Reus anomenat Carles que feia anys que estudiava cinquè de dret, que ell podria ocupar l’habitació d’en Joan fins que l’altre tornés del poble passades les vacances. En Pere esperava llavors tenir un racó estalviat per llogar-se un pis per a ell sol. Però per arribar a aquest punt calia que tot rutllés, cosa sempre difícil de predir en aquest ofici.
El pis era buit quan ell va arribar. Tenia la camisa més enganxada a l’esquena que la pròpia pell, i de les aixelles rajaven dues aixetes que li havien mullat de suor tota la roba. A més tenia son i mal de cap. Va deixar-ho tot de qualsevol manera a la cambra i es va dutxar. Després es va quedar profundament clapat al llit del seu forat; perquè una habitació que només té una trista finestra que dóna a un celobert fosc com un túnel no pot rebre un altre nom.
—També li puc dir el fornet, per la temperatura ambient —va pensar abans d’adormir-se.
* * *
Al marge dels fitxatges del Barça per a la propera temporada, als dos directors generals de la Generalitat els preocupava la situació política del país, el xalet que un d’ells s’estava fent a Sant Cugat —tot pagat fins la darrera factura, comprovable a l’instant—, i els estudis als Estats Units de la filla gran de l’altre. Tota la conversa transcorria en aquest to de placidesa, certament imposat pel vi i la xafogor que feia, fins i tot, a l’interior d’aquell local de luxe de la part alta de la ciutat. Quan anaven a demanar el cafè se’ls va avançar el marro en forma de xofer amb telèfon portàtil a les mans.
—Trucada urgent del parc de Bellaterra —va dir nerviós el xofer al peix gros dels bombers.
L’home ja sabia que, quan la trucada urgent venia de Bellaterra, on hi ha la caserna central dels bombers de la Generalitat, no podia portar pas cap bona notícia ni per casualitat. I aquella no ho era.
—Director? Sóc en Jeroni Rodríguez, el cap de guàrdia. Li truco per comunicar-li que hi ha un foc forestal important a Vilassís, a la Selva. Les flames avancen en dos fronts d’un quilòmetre cadascun en direcció oest, cap al Montseny.
—Es dirigeix cap a zones habitades? —va preguntar el director, atordit per la notícia.
—Cap al poble no; ara, crec que haurem de fer desallotjar una urbanització molt propera al nucli del foc.
—Endavant, vostès mateixos. Quins efectius hi ha desplaçat?
—De moment hi ha vuit camions, a més de Guàrdia Civil, voluntaris i ADF. I d’aquí deu minuts s’enlairen els hidroavions.
—D’acord. Creu que cal que hi vagi?
—No té bona pinta. Sobre el terreny podrà tenir més informació.
I l’altre director general es va haver de prendre el cafè tot sol.
* * *
A la secció de societat del diari Las Noticias