Teresa Solana (Barcelona, 1962) és una de les escriptores catalanes més traduïdes a altres llengües. Traductora de professió, va dirigir durant vuit anys la «Casa del Traductor» a Tarazona. El 2006 va debutar amb la novel·la Un crim imperfecte, i, des d’aleshores, ha publicat sis novel·les, dos llibres de relats i la sèrie infantil Supernyaps. Ha guanyat diversos premis, entre ells, el Crims de Tinta per la novel·la Negres tempestes, que inaugura la sèrie protagonitzada por Norma Forester, una subinspectora dels Mossos d’Esquadra amb una família molt peculiar. La seva obra es caracteritza per la seva mirada irònica sobre la societat i el seu sentit de l’humor. Des del 2014 viu a Oxford.
20 de setembre de 2017. Queden només onze dies perquè se celebri el referèndum i entre els Mossos d’Esquadra hi ha mala maror. Amb l’1 d’octubre acostant-se i el Piolín atracat al port de Barcelona, l’assassinat d’un actor retirat, en el que sembla un robatori que ha acabat malament, obliga a la sotsinspectora Norma Forester i el seu equip a traslladar-se al barri de Gràcia per iniciar la investigació d’un cas que es complicarà quan descobreixin que la víctima vivia sota una identitat falsa.
Norma està amoïnada pel futur del seu equip, que ara esta format per un sergent i una jove caporala sense cap experiència en homicidis, i per l’inclassificable sotsinspector Agustí Carrasco, a qui la seva incapacitat per adaptar-se a la nova sensibilitat feminista ha estat a punt de fer que l’expulsin del cos. Però Norma encara té un altre motiu de preocupació: a casa, entre la seva peculiar família, la divisió d’opinions sobre la qüestió de la independència amenaça amb convertir una celebració familiar festiva en una agre discussió de la que tothom pot sortir malparat
OCTUBRE
SETEMBRE 2019
Primera edició: setembre del 2019
Per a Josep Forment, sempre al nostre costat
© Teresa Solana, 2019
© de la present edició: Editorial Alrevés, 2019
Director de la col·lecció: Àlex Martín Escribà
Disseny de la col·lecció: Mauro Bianco
CRIMS.CAT forma part de l’Associació d’Editorials Independents Llegir en Català
Editorial Alrevés S.L.
Passeig de Manuel Girona, 52 5è 5a • 08034 Barcelona
crims@crims.cat • info@alreveseditorial.com
ISBN: 978-84-17847-12-8
Codi IBIC: FF
Producció de l'ebook: booqlab.com
Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització per escrit dels titulars del «Copyright», la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant el lloguer o el préstec públics. La infracció dels drets mencionats pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (Art. 270 i següents del Codi Penal). Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra. Pot contactar amb CEDRO a través del web www.conlicencia.com o per telèfon al 91 702 19 70 / 93 272 04 47.
Es diu crims.cat i és una col·lecció de novel·la criminal en llengua catalana, amb voluntat d’englobar tot tipus d’etiquetes i subgèneres: negre, policíac, espionatge, detectivesc, enigma...
L’empenta, a càrrec de l’editorial Alrevés, ens sembla de prou importància per prendre’ns seriosament la iniciativa: sis títols l’any, on es combinen autors de casa amb noms estrangers europeus de ressò i prestigi que avui són desconeguts en totes les llengües de l’Estat.
Així doncs, omplim un gran buit dins del mercat editorial en llengua catalana. Ara que ja és extensament reconegut l’èxit d’aquestes històries dins i fora de les nostres fronteres, cal unir esforços en la nostra llengua per intentar evitar la dispersió editorial que viuen tots els autors que cultiven allò que Raymond Chandler va anomenar «el simple art de matar». Simple o no, creiem que és el moment idoni per acontentar totes aquelles veus que reclamen des de fa un grapat d’anys la presència d’una col·lecció nostrada com ho va ser en el seu moment La Cua de Palla.
Per la nostra banda, sempre ens proposem —i esperem que no només es quedi en un propòsit— fer la millor de les seleccions i poder oferir-vos un bon catàleg d’autors reunits en una col·lecció que respon —això sí— a tots els criteris indispensables que caldria tenir presents sempre: un disseny identificador, unes cobertes suggeridores, una numeració i, és clar, una tria coherent de títols.
Amb aquestes aspiracions, us convidem a passar aquesta pàgina i a començar a llegir. Hi trobareu un tipus de lectura, no ho oblideu, que ha delectat esperits de tota mena i de totes les contrades, i que novament ara podem tornar a fer en la nostra llengua.
De manera que ja ho sabeu: si voleu llegir la millor novel·la negra en català, llegiu crims.cat!
Dirigida per Àlex Martín Escribà
A la meva filla Clàudia
És impossible conèixer l’ànima, els pensaments
i les intencions de ningú fins que no se l’ha vist exercint
el poder i fent complir la llei.
SÒFOCLES,
Antígona
—Doncs jo trobo que el mínim que podria fer és ocupar-se’n ell, de comprar-li el regal a sa mare —diu Mimí mentre treu la cafetera del foc.
Són dos quarts de vuit d’un matí de setembre que s’augura calorós. Norma, que amb prou feines ha dormit quatre hores, està asseguda a la taula de la cuina, badallant mentre espera poder servir-se una tassa de cafè. S’ha llevat amb mal de cap, l’aigua de la dutxa no ha aconseguit espavilar-la i està morta de son. Si no fos perquè no li sembla prudent cancel·lar l’esmorzar amb la caporala Salabert, que, d’entrada, s’havia mostrat reticent a reunir-se amb ella aquell matí, ara mateix trucaria a la centraleta amb alguna excusa i se’n tornaria al llit.
—Ja saps que l’Octavi s’atabala quan ha de comprar regals —replica Norma, amb veu adormida.
—Bah, els homes sempre troben una excusa per escapolir-se quan han de fer coses que no els venen de gust. A més, ell plega més d’hora de la feina i tu sempre vas de corcoll.
—Per això t’he demanat si te’n podies encarregar tu.
—I què vols que li compri? —Mimí es fa l’ofesa—. Una escombra, a veure si surt volant d’una vegada? A més, jo tampoc no sé mai què regalar-li, a aquesta dona. Mira que n’és de sosa, la pobra...
Norma, que no té ganes de discutir, opta per quedar-se callada. Avui no estic d’humor, mama, tinc un matí complicat, deixa de burxar-me. Mimí capta la indirecta i es concentra en la tasca de preparar-se l’esmorzar. Des de la finestra de la cuina, que dona a un ampli celobert, arriba el so d’una ràdio i la veu d’un locutor que recita les notícies, tot i que no s’entén què diu. Norma s’aixeca, va fins a la pica i omple un got amb aigua de l’aixeta. Després de fer un glopet, agafa una capsa d’ibuprofèn d’un dels armariets i torna a arrossegar-se fins a la cadira com una ànima en pena.
—Abans, fica’t alguna cosa a l’estómac —l’adverteix Mimí en veure que Norma treu el blíster de la capsa—. Vols que et prepari una torrada?
—No tinc gana.
—Fas mala cara. Tens mal de cap?
—Una mica.
Ahir, tot i que era un dia entre setmana, ella i Octavi van anar a sopar a casa d’uns amics, una parella formada per un cardiòleg que va ser company d’estudis d’Octavi a la Facultat de Medicina i la seva dona, que treballa d’executiva a una empresa de productes farmacèutics. Durant la sobretaula, que es va allargar més del que havien previst, la van atabalar amb preguntes sobre el paper que faran els Mossos el dia del referèndum, i Norma, que malgrat les declaracions públiques i els rumors que corren no té ni idea de si finalment els comandaments decidiran fer costat al Govern, o si, com anuncien des de fa dies, acataran escrupolosament els manaments judicials destinats a impedir la votació, va acabar tirant pilotes fora i bevent més vi del compte. Se’n van anar a dormir a les tantes, Octavi, a més, amb ganes de gresca, i aquest matí s’ha despertat amb una mica de ressaca. Encara sort que després de l’esmorzar amb la caporala no té més reunions ni cap tema urgent damunt la taula i podrà tancar-se a dormitar al despatx.
Sense cap mena d’entusiasme, agafa una magdalena i disciplinadament comença a menjar-se-la, tot pensant que l’exagerada quantitat de sucre que deu contenir potser l’ajudarà a recuperar l’energia.
—Llavors, què li compro? —hi torna Mimí—. Una bossa de mà? Un altre moneder? Un fulard? Jo li he comprat un llibre, com cada any, tot i que em sembla que no...
Norma, que té el cap en un altre lloc, mastega l’últim bocí de la magdalena i s’empassa l’ibuprofèn.
—Vaig a acabar de vestir-me —diu, agafant la tassa de cafè amb llet que s’ha servit per endur-se-la al dormitori.
Decididament, no hauria d’haver animat l’Elsa que obrís l’última ampolla de vi.
Comissaria de les Corts. Al voltant de les deu del matí.
—Segur que funciona, l’aire condicionat? Aquí dins fa una calor de mil dimonis...
Qui remuga és el sotsinspector Agustí Carrasco, que mentre empeny cap enrere la cadira d’oficina amb rodes en què està assegut per allunyar-la uns centímetres de l’escriptori, es descorda un altre botó de la camisa i es venta la cara amb la mà.
Carrasco és un home maldestre, grandot, a qui els anys i el sobrepès han convertir en una mena de paquiderm irascible. La caporala Amèlia Busquets, la taula de la qual està situada just davant de la seva, intueix que es tracta d’una pregunta retòrica i no respon; el sotsinspector, amb el qual ha començat a treballar des de fa només unes setmanes, encara la intimida. Queden deu dies perquè s’acabi setembre, però la meteorologia s’entesta a no fer cas del que diu el calendari i, a Barcelona, els dies continuen arrossegant la xafogor de la canícula. La calor, sense l’expectativa de les vacances i amb els aparadors de les botigues exhibint roba d’abric, fa molta més nosa que al juliol o a l’agost, i els mateixos que cada any frisen perquè s’acabi el fred es queixen ara amb la mateixa vehemència que a la tardor no se l’esperi fins passada la Castanyada. A la comissaria de les Corts, a la sala on es troben les dependències de la brigada de delictes violents, no en fa, però, de calor, i la suor que amara la camisa del sotsinspector no és tant conseqüència de la climatologia com del neguit. Assegut davant l’escriptori més desendreçat de la brigada, Carrasco sua i fa veure que consulta uns documents mentre vigila de cua d’ull la porta que dona accés al llarg passadís que travessa l’estança, dividida en diferents espais de treball.
Ja fa més d’una hora que la seva cap, la inspectora Norma Forester, ha sortit de l’edifici per anar a esmorzar amb la caporala Raquel Salabert, que forma part de l’equip de la policia científica, i a Carrasco el nerviosisme li impedeix concentrar-se en l’informe que ha d’enllestir. Norma ha preferit trobar-se amb la caporala en un ambient informal, interposant-hi un parell de cafès amb llet i dues ensaïmades per emfatitzar el caràcter amistós d’una reunió que sap que serà tensa. Aquesta vegada, Carrasco, que és un home valent, està espantat. Sap que se la juga, i que les possibilitats que l’obliguin a agafar la jubilació anticipada si finalment la caporala decideix presentar una queixa són les mateixes que tindria jugant a la ruleta russa amb una pistola carregada de bales. Ets burro, Carrasco, tu i els teus comentaris poca-soltes... Amèlia, que encara no té apamat el sots-inspector i no sap ben bé com actuar quan es queda a soles amb ell, fa estona que l’observa parapetada rere la pantalla de l’ordinador sense atrevir-se a dir res. La seva cabellera pèl-roja i arrissada, recollida en una cua de cavall, és l’única nota de color que trenca la monotonia cromàtica d’aquell espai presidit pel gris i el negre del mobiliari, el blanc dels plafons de melanina i el blau de les camises dels uniformes. Si visqués als Estats Units, segurament els seus companys li haurien posat el sobrenom de Red a causa del color dels seus cabells, però aquí només és «Amèlia», «caporala Busquets» o, de vegades, quan a Carrasco se li escapa, «nena».
Cap a un quart d’onze sona el mòbil de Carrasco, que s’apressa a engrapar-lo.
—Tranquil, em penso que ha anat bé —diu Norma, que és al carrer i ha d’alçar una mica la veu per contrarestar la fressa del trànsit—. Vine al Pons a fer un cafè i t’ho explico.
Carrasco, que avui no s’ha afaitat, es relaxa i nota que la tensió que el mantenia encarcarat afluixa. D’aquí a un parell d’anys s’haurà de jubilar, però el temor que els de dalt l’obliguin a plegar abans d’hora aprofitant alguna excusa fa temps que l’amoïna. Igual que alguns dels seus companys, la majoria d’ells ja retirats, el sotsinspector va començar la seva carrera al cos de la Policia Nacional a finals dels anys setanta, abans que els Mossos d’Esquadra fossin restituïts i recuperessin les competències de seguretat a tot el territori. Carrasco es va fer policia seguint els passos d’un avi originari de Palència i d’un pare nascut a Santa Coloma de Gramenet, en una època en què als sospitosos els arrencaven les confessions a trompades a unes comissaries on encara imperava la mà de ferro de la dictadura. D’això fa gairebé quaranta anys, i Carrasco, que l’únic que sap és fer d’investigador i no té aficions que no incloguin un cubata de rom, un bar fosc i el tacte d’una pell de lloguer, és incapaç d’imaginar què farà el dia que es desperti convertit en un d’aquells jubilats que es passen el dia mirant la tele i havent de fer economies per arribar a final de mes.
Alleujat pel que semblen bones notícies, el sotsinspector s’afanya a desar a l’ordinador el document en què estava treballant i s’aixeca de la cadira. Està a punt de deixar anar un sospir, però es conté en adonar-se que Amèlia, tot i que dissimula, no li treu l’ull de sobre.
—Ara vinc —anuncia—. Si pregunten per mi, he anat a esmorzar.
Ho diu d’esma, sense mirar-la ni esperar cap resposta, mentre palpa les butxaques dels pantalons per comprovar que hi té el paquet de tabac. Amèlia, des de la timidesa contra la qual ha estat lluitant tota la vida, es limita a assentir i a mussitar un «molt bé» amb un imperceptible to de retret que pretén insinuar que li sap greu que la deixin de banda i no la incloguin en el que sigui que està passant. Li agradaria ser part de l’equip, dir-li, ei, podeu comptar amb mi, que no soc tan bleda com semblo, però no gosa obrir la boca. Carrasco, capficat amb el que Norma li ha d’explicar, no està per subtileses i ni se s’adona. La joventut de la caporala, que té vint-i-vuit anys i encara conserva l’aire ingenu i apocat de l’adolescència, fa que a Carrasco li costi veure-la com a una col·lega i, encara més, endevinar què li passa pel cap.
El Pons està situat un parell de carrers més avall de la comissaria, a tocar de la plaça de les Corts. Norma l’ha triat pensant sobretot en Carrasco, perquè el sotsinspector és un fumador empedreït i el Pons disposa d’una terrassa on es pot fumar. Ella, en teoria, és exfumadora, tot i que a la bossa, amagat dins d’un petit necesser que conté un raspall de dents, un tub de dentífric, un pintallavis i una capseta de tampons, hi du sempre un paquet de tabac ros. Normalment, quan plega de treballar, abans d’anar a buscar el cotxe per anar cap a casa, surt al carrer i es fuma un cigarret; en acabat, passa pel lavabo del pàrquing i es renta les dents per evitar que Octavi ensumi l’olor de la nicotina i li engegui un dels seus sermons.
Anys enrere, Octavi, que no ha estat mai fumador, va iniciar una croada per convèncer-la perquè deixés de fumar. Amb l’ajuda de Mimí, la seva sogra, gairebé se’n va sortir, i des d’aleshores Norma ha substituït el paquet i mig de tabac ros que s’empassava cada dia per aquests cigarrets clandestins que fuma d’amagat. Avui, però, excepcionalment s’acaba d’encendre un cigarret a un quart d’onze del matí, asseguda sota un para-sol mentre espera Carrasco, que en aquells moments tot just acaba de sortir de l’edifici de la comissaria. Està de mal humor, i no només perquè té una mica de ressaca i la reunió amb la caporala Salabert li ha deixat un mal gust de boca, sinó perquè la breu conversa que ha mantingut amb la seva mare li ha fet pensar en el dinar familiar que el proper diumenge celebraran al Set Portes per festejar l’aniversari de la seva sogra, que coincideix amb el dia de la Mercè, i en l’espectacle que poden acabar donant si la cosa es complica. Amb l’1 d’octubre acostant-se, serà inevitable que el debat sobre la independència de Catalunya es converteixi en el principal tema de la sobretaula, i a Norma li fa por que la disparitat d’opinions que hi ha entre els membres de la seva família, i, sobretot, l’actitud agressiva que últimament gasten el seu cunyat i el seu marit, converteixin el dinar en una tertúlia agra i acabin tots barallats. No vol ni imaginar com s’ho prendran Mimí, Violeta o la tieta Margarida si a Miquel o a Robert se’ls acut titllar-les de nazis o de racistes per desacreditar els seus arguments, com va fer Gabriel amb ella no fa gaire. A Norma encara li couen les paraules del seu antic company, que va reaccionar insultant-la quan ella li va dir que estava a favor que se celebrés el referèndum i que votaria que sí a la possibilitat d’esdevenir una república independent. Des d’aquell dia s’han convertit en dos estranys, i ara, quan coincideixen en alguna reunió, amb prou feines es dirigeixen la paraula.
A la feina, la mala maror que des de fa mesos s’ha instal·lat al cos i el fet de no tenir cap cas nou en què concentrar-se tampoc no l’ajuden a desconnectar. Dels homicidis relacionats amb bandes se n’ocupa ara una unitat especialitzada en el crim organitzat, i últimament l’únic que fa es passar-se el dia al despatx llegint memoràndums, redactant informes i barallant-se amb els d’administració pel tema de les dietes i les hores extres del seu equip. Un equip que, d’altra banda, ha quedat escapçat després que traslladessin Gabriel a Cerdanyola i que la caporala Laura Mata també hagi abandonat homicidis per integrar-se en un grup que es dedica exclusivament a la violència contra les dones. El sotsinspector Agustí Carrasco és l’únic membre que queda del seu antic equip, però té seixanta-tres anys i d’aquí a un parell, li agradi o no, s’haurà de jubilar. Contra tot pronòstic, Carrasco ha acabat convertint-se en la seva mà dreta, i això que, quan Norma va saber que li tocaria tenir-lo a les seves ordres, va remoure cel i terra per intentar que no passés a ser el seu subordinat. Carrasco té fama de ser un policia de la vella escola, insolent, brut, indisciplinat i malparlat, però és un home honest i un bon investigador. Amb els anys, ha aconseguit guanyar-se el seu respecte, la qual cosa l’ha dut fa una estona a amenaçar la caporala Salabert de posar-la sota la lupa i convertir la seva vida en un infern si persistia a tirar endavant la queixa absurda que pretenia presentar contra ell. Norma és conscient que el sotsinspector no és cap angelet, però, a diferència de la caporala Salabert, Carrasco té escrúpols i mai no ha agafat la drecera del victimisme o del xantatge per fer-se notar o per aconseguir un ascens. Tot i això, ara se sent una mica culpable i no pot evitar preguntar-se si Octavi no tindrà raó quan, mig en broma, li diu que les actituds perdonavides de Carrasso se li estan encomanant.
Potser sí que s’ha passat una mica, rumia mentre apura amb ànsia el cigarret.
Ara, però, ja no té solució.
Tan bon punt ha sortit de la comissaria, Carrasco ha encès un Ducados que els seus pulmons calcinats han rebut amb un sorollós atac de tos. Quan arriba al bar on des de fa uns minuts l’espera Norma, amb una lleugera taquicàrdia provocada per la combinació de la nicotina, el pas accelerat i el sobrepès, del cigarret només en queda la burilla.
—I doncs, com ha anat? —pregunta, esbufegant encara mentre desploma els cent deu quilos que pesa sobre una cadira de plàstic que anuncia la marca d’un popular refresc.
—De moment, crec que me n’he sortit —diu Norma, traient-se les ulleres de sol i deixant-les damunt la taula, al costat d’una ampolla d’aigua de Vichy i d’un got que conté una rodanxa de llimona—. He convençut la Salabert perquè no presenti cap queixa, però t’has de controlar, Agustí. No pots anar pel món dient-li «maca» o «nena», o tractant-la com si fos la secretària que et porta el cafè.
—Llavors, aquest era tot el problema? —exclama Carrasco, una mica sorprès—. Per això ha muntat aquest merder? Perquè li dic «nena»?
—Per això, i per la teva manera tronada de parlar. Diu que fas servir expressions racistes, masclistes i homòfobes, i té raó, jo mateixa estic cansada de sentir-les. T’has d’acostumar a fer servir un llenguatge més respectuós.
—Ep, que jo a la Salabert no li he faltat mai al respecte, eh? —es defensa el sotsinspector—. Si li dic nena, és perquè és molt jove...
—Tant se val. Sona despectiu. I, amb l’Amèlia, fas el mateix.
Carrasco posa els ulls en blanc i sospira.
—El problema, Agustí, és que el que a tu et sembla divertit, altres persones ho troben ofensiu, bàsicament perquè ho és.
—La Salabert em va dir machirulo. Això també és un insult, no?
Carrasco, però, ho diu sense convenciment, amb un to que insinua que ha assumit la derrota.
—I has de deixar de ficar-te amb els vegans i amb els tios que es depilen.
—I amb les ties que no es depilen?
—Ho dic seriosament, Agustí.
—Collons, doncs sí que...
La rèplica de Carrasco queda interrompuda per l’arribada d’una cambrera que parla el castellà amb un accent en el qual s’endevina la melodia d’una llengua eslava i que li pregunta què vol prendre. De manera gairebé instintiva, els ulls del sotsinspector busquen l’escot de la noia, que du una samarreta curta i arrapada que li deixa al descobert el melic i li permet exhibir una generosa regatera, amb els pits hàbilment comprimits per un sostenidor que s’insinua a través d’uns tirants de blonda de color morat. En adonar-se que li està examinant la pitrera, Carrasco mira de reüll Norma, abaixa el cap i dissimula.
—Si s’hi fiquen els d’assumptes interns i inicien un procediment disciplinari, ni jo ni el Nebot podrem fer-hi res —insisteix Norma després que la cambrera hagi marxat amb la comanda—. De moment, la Salabert ha dit que ho deixarà passar, però procura no tornar a encabronar-la.
—T’ha costat molt, convèncer-la?
Norma, que s’ha tornat a posar les ulleres per protegir-se de l’intens ressol, fa un gest que Carrasco no sap com interpretar.
—He mirat de fer-li entendre que no ets tan masclista com sembla i que les brometes i les paraulotes només són això, una manera tronada de parlar.
—I ja està?
—Potser he afegit que ets un vell dinosaure... Però inofensiu, dels que menjaven herba.
A Carrasco, que darrerament està força susceptible amb el tema de l’edat, la comparació no li fa cap gràcia.
—O sigui, que ara resulta que soc un fòssil —remuga.
—No els donis motius, o t’obligaran a jubilar-te abans d’hora. Ja saps que la Mistral aprofitarà qualsevol excusa. A tu, per treure’t de circulació, i, a mi, per tancar-me a un despatx fins que m’avorreixi i plegui.
—Amb tu no s’atrevirà —replica Carrasco—. I menys ara, que t’han ascendit a inspectora. A més, les dues sou indepes, no? O sigui que feu pinya.
—No funciona així, Agustí.
—Si vols que et digui la veritat, jo ja no entenc com funciona res.
El to abatut de Carrasco és sincer. D’un temps ençà se sent desorientat, com si estigués vivint en un univers paral·lel, les regles més elementals del qual se li escapen. Ara resulta que mirar-li la pitrera a una dona torna a ser pecat, com en els temps de Franco, que dels crims passionals de tota la vida se n’ha de dir violència de gènere i que els acudits i les bromes s’han convertit en delictes d’odi que poden comportar penes de presó. I, a sobre, una noieta que no sap ni per on pixa una vaca ha estat a punt de fer que l’expedientin acusant-lo de ser un masclista. Masclista ell, que en els gairebé quaranta anys que fa que treballa de policia ja ha perdut el compte dels marits que ha hostiat o que ha amenaçat de tornar-los tetraplègics si tornaven a posar-li la mà a sobre a la parenta. Ell, que mai no ha enganyat cap dona emborratxant-la o amb falses promeses romàntiques, i que, quan ha volgut fotre un clau, s’ha limitat a pagar religiosament el que li demanaven i a deixar una bona propina. I què, si de vegades li diu «nena» a una noia que podria ser la seva neta? O si fa acudits sobre els marietes, o sobre que les dones condueixen malament? Fins no fa gaire, tothom les feia, aquestes conyetes, i no passava res...
Carrasco, perdut en la boira dels seus pensaments, amb prou feines s’adona que el mòbil de Norma està sonant. A l’altra banda del telèfon, Norma sent la veu atropellada d’Amèlia i s’arma de paciència.
—Es tracta d’un homicidi a un domicili particular —diu després de parlar amb la caporala—. Els mossos que han anat cap allà diuen que probablement es tracta d’un robatori que ha acabat malament. El Nebot vol que, d’entrada, ens en encarreguem nosaltres.
—Què vol dir, «d’entrada»?
—Si els indicis apunten que al darrere hi ha una banda, transferiran el cas al grup especialitzat en el crim organitzat.
—Tocat’ els nassos... Nosaltres fem la feina i després ells s’emporten les medalles! —remuga Carrasco—. On hem d’anar, aquesta vegada?
Norma, que encara té el mòbil a la mà, comprova si li ha entrat un missatge de text.
—L’Amèlia m’acaba d’enviar l’adreça. És al carrer Encarnació, a Gràcia, molt a prop de la plaça de la Virreina.
—No és per on viu ara la teva filla?
—La Violeta viu al carrer Astúries, a tocar de Gran de Gràcia. Però sí, és relativament a prop.
La cambrera dels sostenidors de blonda s’acosta i deixa damunt la taula el cigaló de conyac que Carrasco li ha demanat. El sotsinspector hi buida mig paquetet de sucre, remena i se l’empassa d’un glop. Des de fa una temporada, ha començat a moderar el consum de sucre i d’alcohol, fent cas per primera vegada dels consells d’un metge que ha aconseguit posar-li la por al cos assegurant-li que està a un pas de convertir-se en diabètic i d’haver d’anar tot el dia amunt i avall amb les xeringues d’insulina. Els cigalons, les cerveses i els combinats de whisky i de rom han convertit Carrasco en un alcohòlic funcional, amb prou autocontrol, però, perquè en els anys que fa que treballen plegats Norma només l’hagi vist realment borratxo una vegada. Va ser fa uns anys, mentre celebraven l’ascens d’un company de la brigada a una coneguda discoteca de l’Eixample. El sotsinspector, poc acostumat als alcohols de marca, va acabar rodolant pel terra del local i es va despertar el matí següent a l’habitació de convidats del pis de Norma, avergonyit i massa cohibit per atrevir-se a refusar la tassa de mançanilla que Mimí i Senta van insistir a preparar-li.
—Per cert, avui no havia de venir el nou? —pregunta.
—Ara que ho dius... —Norma s’afanya a buscar el telèfon, que ja havia ficat dins la bossa—. Amb tot això de la Salabert, me n’havia oblidat.
Mentre Norma parla amb Amèlia i li dona instruccions, Carrasco deixa al plateret on hi ha el compte unes monedes que inclouen un euro de propina.
—Has vingut en cotxe? —pregunta en el moment en què tots dos s’aixequen de la taula.
—El tinc al pàrquing.
Des del bar, Norma i Carrasco es dirigeixen a l’aparcament de la comissaria amb la intenció d’enfilar directament cap a Gràcia. A peu de carrer, una mica abans d’arribar a la porta que proporciona accés al pàrquing soterrani, quatre mossos que Norma associa amb la brigada de delictes informàtics fumen mentre consulten el mòbil i comenten en veu baixa la notícia que aquell matí corre de boca en boca.
—T’has assabentat del que està passant, oi? —diu Norma mentre es dirigeixen cap a l’ascensor.
—Vols dir els escorcolls que està fent la Guàrdia Civil? Alguna cosa he sentit a la ràdio...