Joan Carles Ventura (Sueca, 1978) és un professional de la comunicació que ha desenvolupat tasques de redactor, guionista i directiu deprogramesdetelevisióen À Punt, IB3, Canal 9, Punt 2, TVE, Telemadrid i Castilla-La Mancha TV. Des que era només un projecte de persona, aquest inquiet i inquietant personatge riberenc ha tingut el mal vici de teclejar històries amb la dèria de matar el desfici pertinaçiles ansietats absurdes inherents al propi ofici d’existir. Bona part dels seus relats i poemes de joventut, guardonats a diversos certàmens literaris, van ser aplegats i publicats l’any 2017. Camins Dubtosos (crims.cat, 2018) va ser la seua primera novel·la, tot un thriller esperpèntic i una foguera de les vanitats de la societat valenciana. Amb Em Diuen Fletxa (crims.cat, 2019), apuntala la seua trajectòria dins del gènere negre amb el seu particular toc corrosiu.

Els anys vuitanta del segle XX van ser una autèntica bogeria a tot arreu i, a terres valencianes, es va viure, entre la joventut local, un frenètic esclat col·lectiu de modernitat, creativitat i llibertat que va donar origen a la famosa Ruta del Bakalao. En aquella mítica i delirant època, s’emmarquen les peripècies del Fletxa, un pintoresc detectiu privat que es mou com un peix a l’aigua en l’ambient nocturn i discotequer —o com un glaçó de gel en un cubata, si ho preferiu—. En el seu debut literari, el personatge intentarà complir amb l’encàrrec de resoldre la rocambolesca desaparició d’una jove misteriosa en estranyes circumstàncies i s’endinsarà en una intricada trama d’interessos creuats. Desembolicar la troca pot comportar fatídiques conseqüències. Per sort, però, aquest peculiar investigador a sou amb sang d’orxata comptarà amb la inestimable col·laboració del seu col·lega, el Tato, company de farres i parrandes, i amb l’ajuda de la seua tieta Ampariues, àvida lectora de les novel·les d’Agatha Christie.

Em diuen Fletxa fou l’obra guardonada amb el VI Premi Memorial Agustí Vehí – Vila de Tiana, i, amb ella, arranquen les estrambòtiques aventures de Vicent Fletes i Chaqués, un paio sorneguer i romancer que no us enlluernarà amb les seues desafinades dots d’observació, però us seduirà pàgina a pàgina amb el seu peculiar estil i amb el carisma que destil·la pels quatre cantons.

EM DIUEN FLETXA

SETEMBRE 2019

EM DIUEN FLETXA

JOAN CARLES VENTURA

Primera edició: setembre del 2019

Per a Josep Forment, sempre al nostre costat

Director de la col·lecció: Àlex Martín Escribà

Disseny de la col·lecció: Mauro Bianco

CRIMS.CAT forma part de

l’Associació d’Editorials Independents Llegir en Català

Editorial Alrevés S.L.

Passeig de Manuel Girona, 52 5è 5a • 08034 Barcelona

crims@crims.cat • info@alreveseditorial.com

ISBN: 978-84-17847-10-4

Codi IBIC: FF

Producció de l'ebook: booqlab.com

Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització per escrit dels titulars del «Copyright», la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant el lloguer o el préstec públics. La infracció dels drets mencionats pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (Art. 270 i següents del Codi Penal). Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra. Pot contactar amb CEDRO a través del web www.conlicencia.com o per telèfon al 91 702 19 70 / 93 272 04 47.

crims.cat

Es diu crims.cat i és una col·lecció de novel·la criminal en llengua catalana, amb voluntat d’englobar tot tipus d’etiquetes i subgèneres: negre, policíac, espionatge, detectivesc, enigma...

L’empenta, a càrrec de l’editorial Alrevés, ens sembla de prou importància per prendre’ns seriosament la iniciativa: sis títols l’any, on es combinen autors de casa amb noms estrangers europeus de ressò i prestigi que avui són desconeguts en totes les llengües de l’Estat.

Així doncs, omplim un gran buit dins del mercat editorial en llengua catalana. Ara que ja és extensament reconegut l’èxit d’aquestes històries dins i fora de les nostres fronteres, cal unir esforços en la nostra llengua per intentar evitar la dispersió editorial que viuen tots els autors que cultiven allò que Raymond Chandler va anomenar «el simple art de matar». Simple o no, creiem que és el moment idoni per acontentar totes aquelles veus que reclamen des de fa un grapat d’anys la presència d’una col·lecció nostrada com ho va ser en el seu moment La Cua de Palla.

Per la nostra banda, sempre ens proposem —i esperem que no només es quedi en un propòsit— fer la millor de les seleccions i poder oferir-vos un bon catàleg d’autors reunits en una col·lecció que respon —això sí— a tots els criteris indispensables que caldria tenir presents sempre: un disseny identificador, unes cobertes suggeridores, una numeració i, és clar, una tria coherent de títols.

Amb aquestes aspiracions, us convidem a passar aquesta pàgina i a començar a llegir. Hi trobareu un tipus de lectura, no ho oblideu, que ha delectat esperits de tota mena i de totes les contrades, i que novament ara podem tornar a fer en la nostra llengua.

De manera que ja ho sabeu: si voleu llegir la millor novel·la negra en català, llegiu crims.cat!

Dirigida per Àlex Martín Escribà

La novel·la Em diuen Fletxa, de Joan Carles Ventura, va resultar guanyadora del VI PREMI MEMORIAL AGUSTÍ VEHÍ-VILA DE TIANA 2019, convocat per l’Editorial Alrevés, l’Ajuntament de Tiana i l’Associació En Negre.

El jurat, format per Àlex Martín Escribà, Anna Maria Villalonga i Sebastià Bennasar, va anunciar el veredicte el gener del 2019 durant el festival Tiana Negra.

I

Corria l’estiu de l’amor quan vaig resoldre la rocambolesca desaparició d’aquella pobra xica. Corria l’estiu de l’amor, però no el primer estiu de l’amor —aquell llegendari estiu de la revolució hippy de finals dels seixanta—, sinó l’anomenat segon estiu de l’amor —aquell descontrolat estiu de l’any 1988 en què el món sencer havia sigut envaït pel moviment acid nascut al caliu de les increïbles raves underground de la ciutat de Manchester—. El món sencer havia sigut envaït pels ritmes hipnòtics de la música house i la nit valenciana —en plena efervescència cultural— havia sigut envaïda per milers de fabuloses pastilles verdes i roges, procedents d’Holanda i també d’Eivissa. Les solíem anomenar «mesques», tot i que de mescalina no en tenien ni un mil·ligram i eren, bàsicament, pastilles d’MDA —tenamfetamina— tallada amb altes dosis de cafeïna. Aquelles «rules» valien entre dues i cinc mil peles —entre dotze i trenta euros actuals— i eren realment increïbles: et feien volar, surar en la ingravidesa del buit astral, sentir-te l’amo de la pista, veure la realitat en espectres tecnicolor, notar la música fluir dins la teua pell, estar de bon rotllo tothora i estimar tothom sense fer distincions de sexe, raça, religió, edat o lloc de procedència. Però, sobretot, aquelles virtuoses píndoles de felicitat concentrada et feien aguantar hores i hores de marxa sense parar. De què estigueren compostes no ens importava; poques coses ens importaven realment aleshores, llevat d’estar sempre a punt per eixir, d’eixir com si s’anara a acabar el món, de lluir-nos al màxim quan eixíem i de passar-ho el més de puta mare possible durant les nostres interminables eixides. Aquella època va ser mítica, sí senyor, aquell va ser un gran estiu, ja ho crec: fou la canya de Picanya. Tot i que la tragèdia d’aquella jove el va enterbolir una mica...

Com dic, corria aquell fabulós i psicodèlic segon estiu de l’amor quan va ocórrer l’enrevessat succés que em dispose a relatar ací de la manera més ordenada possible —tan ordenadament com m’ho permeta la meua desmillorada memòria, que ara com ara acusa alguns dels molts excessos que vaig cometre entre finals dels vuitanta i principis dels noranta.

La cosa es va començar a empastrar un dilluns d’estiu, l’endemà d’un llarg cap de setmana vibrant i festiu a l’empara dels locals i les discoteques més in de la Ruta Destroy. No sé del cert si en aquells temps en dèiem in, dels llocs que molaven, el que sí que sé del cert és que aleshores ningú no anomenava «Ruta del Bakalao» a la Ruta. Això va arribar anys més tard, quan la moguda va degenerar de mala manera tant pel que fa al bon rotllo que es respirava als ambients noctàmbuls com pel que fa a la qualitat musical —la música, en alguns locals, va sucumbir a l’augment de beats per minut dels estils més màkina i, en uns altres, es va rendir als embats comercials de les tendències eurodance—. Però, sobretot, la cosa va degenerar quan les autoritats competents i la beateria autòctona —amb l’ajut, com sempre, del diari Las Provincias— van començar a demonitzar tota aquella història. València hui en dia podria ser Eivissa a nivell de clubs, de ressò internacional i de marxa nocturna, però en un moment donat el tema se’n va eixir de mare i tot se’n va anar a fer la mà.

En fi...

El cas és que aquell tòrrid dilluns d’estiu, cap al migdia, quan em vaig despertar, incapaç ja de suportar la intensa calor del sol que m’arribava a través d’un finestral enorme i que em torrava la cara i el pit, em vaig sorprendre de trobar-me en boles a un llit desconegut, a una habitació desconeguda d’un apartament desconegut i amb una xicona —també desconeguda— que jeia nua al meu costat. Fins ací tot era més o menys normal. Supose que a ella la devia conèixer la nit anterior, durant la sessió dominical de Puzzle, la que tancava oficialment el llarg cicle de marxa que havia començat divendres per la vesprada a Spook Factory. Supose també que la cosa es devia acabar enredant i per això havíem acabat com havíem acabat. Recorde que la tia no estava gens malament —era rossa, tenia una bonica figura i una cara prou agradable—, però no recorde el seu nom ni cap altre detall significatiu —la qual cosa em passa sovint amb gent que vaig conèixer o amb qui vaig coincidir en aquell període—. Recorde també que, quan vaig eixir del llit, ella encara estava feta pols i ni es va adonar que jo abandonava la seua plàcida companyia. O això, o dissimulava molt bé...

En alçar-me, a part de buscar i d’arreplegar les diverses peces del meu vestuari escampades per l’habitació, vaig buscar també senyals esperançadors d’haver tingut prou coneixement per haver usat condó durant les nostres escomeses sexuals de la nit passada —de les quals, per cert, ni ara recorde res, ni recordava tampoc res en aquell moment, al cap de poques hores d’haver-les consumades—. Fóra com fóra, per sort per a mi, al cap d’una estona regirant per ací i per allà, vaig trobar un sobret —buit i esgarrat— de preservatius de la marca Control escampat per terra i també una goma nugada camuflada entre els llençols. El següent que vaig fer va ser guaitar pel finestral, per mirar de situar-me, mentre em fumava un cigarret d’un paquet de Marlboro que vaig trobar enramat i que vaig arramblar sense miraments; sense saber si era d’ella o meu. La preciosa panoràmica que m’oferí la diàfana obertura de la finestra, tanmateix, no em va servir de gran ajuda: l’únic que vaig poder deduir és que em trobava a un edifici prou alt i que, des d’aquella envejable talaia ubicada a primera línia de platja, es podia contemplar la mar en tota la seua vasta i infinita amplitud amb una perspectiva veritablement privilegiada. Les vistes, però, no aportaven cap pista sobre el lloc concret on era. Podia haver eixit al balcó per esbrinar-ho amb certesa, però tampoc no m’importava massa aquella desorientació circumstancial: estiguera on estiguera, de segur que sabria trobar el camí de tornada.

En acabar-me el cigarret, vaig fer una volta d’inspecció a l’apartament i vaig confirmar —per l’estil i la ubicació de la construcció, per la qualitat del mobiliari i els electrodomèstics, i per les fotos i les figuretes de porcellana que atapeïen tots i cadascun dels racons de la casa— que em trobava a la segona residència d’una família bona, un pis de gent de pasta. Probablement, el pare de la meua musa passatgera era un alt funcionari, un polític o un professional liberal de La Capi. A mi, no obstant, m’era igual a què es dedicara el bon home mentre no fóra ni bòfia ni picolo; més que res, per si després la xica resultava que tenia una vena psicòpata i li pegava per perseguir-me i per confondre els termes de la nostra relació estrictament esporàdica.

Vaig localitzar la nevera, la vaig obrir i vaig beure una generosa glopada d’una botella de Konga-Cola que hi vaig trobar mig plena i, tot d’una, vaig anar a fer un riuet al lavabo, em vaig dutxar i em vaig vestir allà mateix. La meua roba, com és de suposar, feia una pudor inefable —després d’haver-la suat i ressuat durant tres dies seguits— i, per això, com a solució d’emergència, la vaig ruixar a consciència amb el contingut d’un pot de colònia que vaig trobar dins l’armariet de l’excusat. Era una fragància una mica rància, d’estil fort i antiquat, però millor era això que no res, em vaig dir.

Abans d’abandonar definitivament aquell pis i la jove musa que dormia la mona a l’habitació principal, vaig agafar una figureta d’una fallera de damunt de l’aparador del rebedor —una genuïna porcellana de Lladró— i me la vaig endur de record. Allò era una mania —digueu-li mal vici, si voleu— que jo tenia en aquells temps: no podia visitar cap casa sense endur-me’n algun objecte valuós com a souvenir.

Vaig pujar a l’ascensor i vaig aprofitar la baixada per posar-me les ulleres de sol: unes magnífiques Ray-Ban de pera verdes, que encara conserve i que crec que vaig sostraure d’una altra casa en circumstàncies similars a les d’aquell dia. També vaig aprofitar per encaixar-me al cap el casc de la moto. Les ulleres i el casc —un d’aquells cascos semiintregrals que et feien parèixer l’Hormiga Atómica— eren per si de cas: com ja he esmentat adés, jo no sabia del cert on em trobava i no volia ser identificat per cap veí que em poguera reconèixer i reportar les meues activitats íntimes a ningú —especialment a ma mare.

Al replà del portal, en efecte, em vaig creuar amb un parell de xiquets escandalosos, seguits per uns pares que no coneixia però que em van dedicar una mirada d’absolut desconcert —en primera instància— seguida d’un gest d’indignada reprovació —en segona instància— i d’una profunda arrufada de nas —en tercera i darrera instància— en sentir la impactant flaire de perfum pudent que m’embolcallava des que havia eixit del bany.

—Bon dia! —els vaig saludar, somrient i mirant de ser afable.

No vaig obtindre cap resposta per part seua. La do-na i l’home, simplement, es van limitar a agombolar ràpidament els seus fills al seu voltant i a encabir-los a tota velocitat dins l’ascensor.

Quan vaig eixir del portal, per fi, vaig reconèixer el lloc on em trobava. Es tractava del luxós edifici Torres del Mar, ubicat entre S.O.S. i El Pouet, dues urbanitzacions contigües de la platja de Sueca. En aquells temps, però, tot allò no eren exactament urbanitzacions, sinó més aviat zones d’estiueig separades i independents: cadascuna tenia el seu propi entrador des de la carretera del Saler i, al contrari del que passa hui en dia, no estaven comunicades per cap passeig marítim ni per cap avinguda interior; només per algun camí polsegós que serpentejava entre els nombrosos horts de tomaques, melons i pimentons que aleshores ocupaven tota la llastra costanera.

El cas és que, de seguida que vaig saber on em trobava, vaig entendre per què els membres d’aquella família s’havien esporuguit en veure’m i m’havien mirat tan malament: allò era una finca prou elitista i exclusiva, territori pijo i primmirat. Si mal no ho recorde, aquell era dels pocs edificis de primera línia de platja d’aquells temps que tenia piscina —un capritx d’inconfusible esnobisme capitalí que, per desgràcia, es va acabar estenent quan la contrada va viure el seu particular boom immobiliari i, fruit de la febre enrajoladora que va arrasar-ho tot, la secular fesomia rural del litoral suecà va acabar desapareixent per sempre més.

En aquell moment, però, tot allò no em preocupava gens ni mica i no em podia ensumar que una part del preu a pagar per haver contribuït a posar de moda aquella zona seria acabar pervertint-la sense remei. En aquell moment, en realitat, el que a mi em passava pel cap era la temptació d’entrar a la piscina per tocar la moral a l’estirat veïnat d’aquella sumptuosa propietat marítima. Tanmateix, no duia banyador i allò hauria sigut passar-me’n: nadar a plena llum del dia, en calçotets o nuet, en una piscina privada, segur que m’hauria pogut comportar seriosos problemes amb l’autoritat —i jo era un outsider, en aquella època, però un outsider amb trellat.

Descartada la idea del bany, les meues neurones van passar a centrar-se en un altre assumpte de vital importància: on dimonis havia aparcat la moto la nit anterior? Per més que m’intentava esforçar a fer-ne memòria, no aconseguia reviure cap escena de com havia arribat a les Torres del Mar. Hi havia anat en moto o hi havia anat a peu? En realitat, la discoteca Puzzle no era massa lluny d’allà —a menys d’un quilòmetre en línia recta— i no era difícil suposar que la propietària de l’apartament i jo ens haguérem desplaçat fins allà caminant. El dilema semblava difícil de resoldre. Per sort, de sobte, vaig tindre una inesperada revelació: vaig mirar cap a l’eixida de la finca i vaig entreveure la meua flamant Montesa Impala de cent cinquanta centímetres de cubicatge aparcada davant la reixa que barrava l’accés al perímetre exterior. Al seu voltant, per al meu disgust, vaig entreveure també un grapat de mocosos fent-hi l’idiota: pujant-hi damunt, tocant tots els botonets dels intermitents i jugant amb el manillar. Em vaig llançar de seguida bramant cap a ells i els vaig espantar amb un parell de crits:

—Em cague en la mare que vos ha parit, baixeu d’eixa moto ara mateix o vos arranque els ous i em faig uns guants amb les pellofes dels vostres collons! —O alguna brofegada per l’estil, els deguí dir, de tan enfadat que estava: la meua moto era sagrada i no me la tocava ningú.

M’imagine que aquells xiquets manifassers no van entendre el significat literal de les meues irades paraules —perquè la major part de la xicalla d’aquella contornada procedia de La Capi i no entenia el valencià en tota la seua rica esplendor insultant—, però sí que captaren tot d’una el sentit final de les meues imprecacions i, de seguida, van fugir cames ajudeu-me.

I, aleshores, vet ací que, quan per fi em vaig acostar a la moto disposat a tornar-me’n cap a ma casa per posar un satisfactori punt final a la complida i prolongada eixida d’aquell cap de setmana, dos tios enormes com dos armaris —dos tios que no havia arribat a clissar en cap moment i que juraria que havien emergit del no-res— van comparèixer en escena: es van plantar cadascun a un costat meu i, acte seguit, em van sostindre per darrere dels avantbraços, exercint una lleugera però inquietant pressió sobre els meus esquàlids bíceps.

—Vicent Fletxa? —em va preguntar un dels dos, secament.

—Ho sent, vos heu enganyat de persona —em vaig atrevir a respondre, amb la insolència justa per no cabrejar-los en excés.

—Segur?

—Mmm... El cas és que eixe nom em sona, crec que tinc un amic que li diuen igual. Qui demana per ell?

—Si eres el Fletxa, el nostre patró et busca per conèixer-te i proposar-te un tracte —va dir el que em sostenia pel braç dret.

—I si no ho sóc?

—Et trencarem la cara per fer-nos perdre el temps.

—Entesos. En eixe cas, sóc la persona que busqueu. Però ara em pilleu en mal moment per parar-me a conèixer ningú, estic molt ocupat i tinc moltes coses a fer: he d’anar-me’n a casa, he de posar una rentadora i he de...

—Talla el rotllo, xaval! —em va fer callar el primer d’aquells dos mastodonts, que es veu que tenia el geni més curt—. Només tens dues opcions: pots vindre amb nosaltres a bones o ho pots fer a males. —I va acompanyar aquelles paraules agrejades d’una violenta estirada de braç que em va fer amollar la figureta de Lladró que sostenia entre les mans.

La delicada fallera de porcellana va acabar feta xixines per terra...

—Cague en l’ombra, xe! —vaig protestar enèrgicament—. Mireu què heu aconseguit amb les vostres manasses! Espere que el vostre patró em pague la figureta; era de la meua iaia i per als membres de la família el seu valor era incalculable.

Tenia bons motius per protestar: de la revenda d’aquella peça podria haver-ne tret un bon pessic. Hauria seguit queixant-me, però vaig entendre de seguida que a aquells dos caps de suro se’ls estava esgotant la paciència i no valia la pena temptar més la sort.

—D’acord, està bé, aniré amb vosaltres on vulgueu —vaig cedir—. Però... puc endur-me la meua moto? També és una relíquia familiar: era del meu iaio i no convé que la deixe ací amb la solana que cau i amb la quantitat de xiquets manifassers que hi ha pels voltants...

II

I allà que anava jo, cavalcant a ple migdia la meua flamant Montesa Impala roja i negra pel mig de l’extensa catifa verdosa dels arrossars de La Partida, en direcció al Palmar, resseguint un Mercedes 300D de color marró caca i engolint-me tota la polseguera insidiosa que alçava aquell vehicle de gamma alta, on viatjaven els dos goril·les que acabaven de suggerir-me amenaçadorament que els acompanyara a l’encontre d’un patró misteriós que volia proposar-me un tracte. Podia haver intentat escapolir-me; els camins rurals del terme del meu poble els havia recorregut milers de vegades i me’ls coneixia com el palmell de les meues mans, però jo tenia ressaca i els meus «acompanyants» no; amb la qual cosa ells disposarien d’un considerable avantatge tàctic en cas d’haver d’encetar una hipotètica persecució. D’altra banda —he d’admetre-ho—, la seua proposició havia aconseguit intrigar-me d’allò més. Tenia una lleugera intuïció de què podia tractar-se, però desitjava arribar al fons d’aquell enigmàtic assumpte.

Al cap de poc, ens plantàrem en la rodalia del Palmar, davant les portes de forja del tancat que envoltava una parcel·la privada de terreny palustre a tocar de l’Albufera. Aquella finca on havíem anat a parar quedava lluny del meu territori habitual i no em resultava massa familiar, per bé que la devia haver vorejat en més d’una ocasió.

Un vell llauro xaruc ens va obrir la reixa tot d’una que els del cotxe que em precedia van fer sonar el clàxon. Llavors, vam travessar l’entrada i vam resseguir un camí mig asfaltat, flanquejat per dues sèquies ben amples, que menava directament cap a una casona rural veritablement impressionant: una antiga masia restaurada.

El Mercedes es va aturar a un parador on hi havia tres o quatre automòbils més aparcats i jo vaig fer el mateix: hi vaig aparcar la moto i em vaig esperar a rebre instruccions.

En baixar del seu vehicle, els dos colossos em van comminar a seguir-los amb un gest eixut i em van guiar a peu fins a un lateral de l’edificació principal. Aquella part de l’alqueria albergava una espècie de corral presidit per una immensa taula de pedra, destinada a fer-hi dinarots i soparots a l’aire lliure, i un paeller d’obra, destinat a fer-hi bones paelles i torrades. El racó estava cobert per un gran tendal de niló de franges blaves i blanques que proporcionava una agradable ombra a tota la zona. Al costat del paeller, un home corpulent, de cabells escassos, de contorn rotund i d’edat mitjana, paramentat amb un davantal groc ple d’esguitades sangonoses, trossejava minuciosament un conill amb un ganivet destraler sobre un vell banc de fusta, mentre rosegava un caliquenyo rebregat que semblava haver-se extingit feia estona.

—Tu deus ser el famós Fletxa —va inquirir l’home, sense girar-se ni descuidar la seua tasca carnissera.

—Així mateix —vaig confirmar jo.

Els dos goril·les que fins aleshores m’havien custodiat van girar cua i es van esfumar en aquell punt.

—I vosté és...? —vaig demanar al meu amfitrió.

—Qui siga jo no té cap importància ara com ara. Pots dir-me Senyor Interessat, si vols. El que importa realment és per què t’he fet cridar davant la meua presència.

—Està bé —li vaig seguir el joc—, per què m’ha fet cridar?

—Per què et diuen el Fletxa? —El tio va evitar l’interrogant que li acabava de formular i va fixar atentament la seua mirada en el casc blanc que jo sostenia entre les mans i que, com a distintiu personal, duia serigrafiada una fletxa negra a cada hemisferi.

—És una vella història —vaig comentar—, tot ve dels meus cognoms: el meu nom complet és Vicent Fletes i Chaqués i, a partir de les síl·labes inicials de Fletes i de Chaqués, un antic company de l’institut em va traure el malnom.

—Ah, només t’ho diuen per això? —va ponderar ell, una mica contrariat, al mateix temps que executava el darrer tall al conill i n’abocava els bocins a l’interior d’una font de ceràmica.