reading

Toni Pascual

Currywurst a l’A16

Biblioteca del Núvol

Primera edició: maig de 2019

D’aquesta edició: Núvol, el digital de cultura.

Carrer Mallorca, 348. 08013 Barcelona Maquetació: Laia Serch Muni

ISBN: 978-84-17455-12-5

www.nuvol.com Twitter: @nuvol_com Facebook: facebook.com/elnuvol

Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes en la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públic.

A les sis i deu minuts del matí d’un diumenge esplendorós de juliol, amb una puntualitat moderada –perquè s’havia proposat d’arribar més o menys a aquella hora–, Chan Wang traspassà l’entrada de l’edifici funcional de vidre i metall on Mario tenia el seu petit restaurant per a camioners, en aquell polígon industrial vora l’autopista a la perifèria de Berlín. Dirigí una llambregada al cavallet de tisora amb les ofertes culinàries que hi havia al terra del petit vestíbul, entre dues portes de doble fulla, i accedí a la sala buida de taules rudimentàries de fusta i metall. Mario seia amb un cafè amb llet i un croissant vora el finestral, amb la mirada perduda en el seguit de camions aparcats que dormien rere les cortines corregudes de la cabina. Més d’una vegada l’havia trobat així, entre sorrut i serè, amb aquell rostre escardalenc i solcat d’arrugues rere el bigoti canós, assaborint encaboriat la calma de la primera hora dels diumenges.

—Bon dia, Mario. Com li han provat les vacances? –digué en apropar-se-li, i així que l’home es disposà a alçar-se, li feu un gest perquè no s’aixequés, i prosseguí sense esperar resposta–: Oi que no li fa res que m’assegui al seu costat?

—No, no, en absolut –digué Mario amb naturalitat, i preguntà–: Li porto un te, com de costum?

—Sí, gràcies. Un te verd, com sempre.

Mario s’aixecà, i afegí:

—Li oferiria un croissant, o alguna altra pasta, però ja se sap, el diumenge no hi ha fleca i són dels congelats.

—No, gràcies, ja esmorzaré amb el soci i el client quan tornem.

Mario es dirigí al taulell amb la seva flegma acostumada però amb una gran lleugeresa, prengué una tassa i hi adollà un raig d’aigua calenta del broc de la cafetera, hi posà una bosseta i al cap d’uns segons ja tornava a ser a la taula, on serví el te a Chan i s’assegué davant el cafè amb llet i el croissant mig menjat.

—Com li ha anat, doncs, per Itàlia? Vostè és de... m’ho va dir un dia d’aquests...

—D’un poble prop de Masera, a la Basilicata.

Chan quedà confós per uns instants: no havia previst que la seva ignorància d’aquell país el posaria en evidència.

—I això, és a prop de Roma, o de Venècia...? –esmentà les dues úniques ciutats que coneixia, només d’anomenada.

—No, una mica més avall, més avall... A uns dos mil quilòmetres d’aquí –i feu una mossegada al croissant, com si volgués evitar el tema. Chan es quedà rumiant amb la mirada alçada, com si fes càlcul mental.

—Ah, sí –digué finalment.

Les dues darreres setmanes el seu fill s’havia fet càrrec de l’establiment. No era tan sec com son pare, però no gaire més eloqüent: només parlava quan l’increpaven, i ho feia el més just. Chan no en sabia ni el nom, no hi havia hagut ocasió per preguntar-li-ho. N’hi feia una vintena d’anys.

—Diumenge passat hi havia el seu fill. Com se deia...?

—Paolo.

—Això, Paolo. –feu una breu pausa, i afegí–: Quan vostè es jubili, li pot passar el negoci.

—De cap de les maneres. Estudia. I diu que no es vol enterrar en vida. M’ho venc tot, i toco el dos. Però encara em queden uns quants anys.

Mario begué un glop de cafè i quardà silenci. A Chan, la quietud absoluta d’aquella hora li semblava enutjosa.

—Qui ve, aquesta setmana?

—Es diu Ma Wing Wai i és un dels directius de la companyia elèctrica Huaniang Electra, que subministra a una regió immensa del centre del país. Li ho paga l’empresa, és clar.

—A tots els ho paga l’empresa?

—Gairebé a tots. Però alguns són turistes acabalats. En aquests dos anys del negoci, em sembla que set o vuit ho eren. M’imagino que homes de negocis, empresaris independents enriquits amb la puixança econòmica dels darrers anys. Com que eren particulars, no hi fico el nas, no sé ni a què es dediquen... Ja se’n deu recordar, vostè.

Mario feu un posat d’indecisió i, al cap d’uns instants de silenci, preguntà:

—I cap on van, avui?

Chan se sorprengué lleugerament. Li ho havia dit més d’una vegada. Però les poques ocasions en què havien parlat més enllà dels intercanvis més immediats, ja s’havia adonat que Mario no tenia gaire bona memòria, o que no es fixava gaire en el que li deien.