Primera edició: gener de 2018
© Rafel Simó Martorell, 2018
© D’aquesta edició: Núvol, el digital de cultura
Carrer Mallorca, 348. 08013 Barcelona
www.nuvol.com
Twitter: @nuvol_com
Facebook: facebook.com/elnuvol
Maquetació: Mercè Roig
ISBN: 978-84-947479-9-1
Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes en la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públic.
De llocs, al món, n’hi ha per a tots els gustos. Els qui us agrada viatjar prou que sabeu com costa triar un destí que satisfaci les ganes de novetat, de natura o cultura, d’aïllament o bullici, sense malmetre excessivament la butxaca. Però un viatge és més que un destí: són uns companys, un salt, un estat d’ànim. “Es veu Mallorca des del teu costat sigui on siguis / no sé com t´ho fas”, canta el Quimi Portet.
Per als qui viatgem per fer recerca, i més encara els que tenim com a objecte de recerca el mateix paisatge que visitem, els criteris per triar el destí són necessàriament uns de molt concrets: quines preguntes tenim, on es donen les millors condicions per respondre-les, quin lloc ens serà accessible amb el finançament que puguem aconseguir. I, tanmateix, això no treu que una expedició científica sigui també un salt, uns companys, un estat d’ànim.
L’Antàrtida és el viatge de recerca somiat, amb les dosis perfectes d’interès científic, repte logístic, treball en equip, perspectiva històrica, bellesa natural i silenci de debò - del que et situa al món, no lluny del món. És un lloc increïble, però no m’hi estenc més; prefereixo que el descobriu en les pàgines d’aquest llibre.
El gener i febrer de 2017 vaig tenir la sort de participar en la meva quarta expedició a l’Antàrtida, aquesta vegada amb un equip científic internacional molt ampli. El David Segarra, de la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació, em va proposar que fes un diari pensant, sobretot, en compartir les investigacions i experiències personals amb alumnes de secundària. Amb format de blog, permetria que els alumnes i professors interessats no només em llegissin, sinó que em fessin preguntes durant el curs de l’expedició. Després de l’èxit del blog educatiu per a alumnes de primària que havíem fet a l’expedició antàrtica anterior, vaig acceptar de seguida. El diari es va publicar a través del portal www.recercaenacció.cat, que edita el David.
En llegir algunes entrades del blog, l’amic Bernat Puigtobella, editor de Núvol, em va proposar si voldria, un cop hagués acabat l’expedició, revisar-ne els textos i les fotografies, i fer-ne un dels volums de la sèrie d’eBooks que el portal cultural s’ha animat a publicar aquest mateix any. Òndima, això agafava volada. Sempre he estat molt crític amb la separació que generalment es fa, des dels agents culturals, entre ciència i cultura, amb el sobre-entès que a la segona li fa nosa la primera. Vaig felicitar, doncs, el Bernat per la iniciativa i de seguida li vaig dir que sí. De fet, les hores passades escrivint el diari enmig de la feinada, al mar, em van ajudar a desplegar totes les mirades que em fan ser com sóc: la científica, l’educativa, la poètica, la social, la d’interès vital. Per això aquest diari és un batibull, un mosaic de moltes mirades, cadascuna necessàriament incipient. Com ulls de bou per mirar enfora i endins alhora, em donaré per pagat si els capítols us porten a connectar amb la meva experiència d’aquells dies i us serveixen com a pretext – sí, un viatge també és un pretext – per mirar-vos el món, i mirar-vos en el món, des del sud de tot.
Vull agrair, doncs, al David Segarra i al Bernat Puigtobella l’haver-me animat i editat. Als alumnes de l’escola Betània Patmos i l’IES Jaume Balmes de Barcelona, el Col·legi Jardí de Granollers, i l’Escola Pia de Caldes de Montbui, per l’interès que van posar en l’expedició; ells i tots els amics i lectors que van enviar preguntes i comentaris em van ajudar a mantenir despertes les mirades. Als companys d’expedició, i especialment el Carles Pina, la Jen Thomas, la Marina Zamanillo, la Pau Cortés, el Pablo Podríguez-Ros i la Holly Pearson, per la feina colze amb colze, les converses i les fotografies. A en Fredrik Paulsen i a l’Institut Polar Suís per haver fet possible un projecte d’aquesta envergadura. Als meus fills Mar, Guillem i Quim, que m’encomanaven vida des de casa, aquesta vida que no se l’acaben. I un gràcies profund a l’Agnès, mestra de mirades, amb qui no hi ha corrents que posin prou distància.
Rafel Simó Martorell (Barcelona, 1965) és doctor en Ciències Químiques, oceanògraf i Professor d’Investigació de l’Institut de Ciències del Mar del CSIC. Es dedica a l’estudi de les relacions entre oceans, atmosfera i clima, tema sobre el que ha publicat més d’un centenar d’articles científics. Ha fet expedicions oceanogràfiques al Mediterrani, l’Atlàntic, el Pacífic, l’Àrtic i l’Antàrtida. És membre del Grup d’Experts en Canvi Climàtic a Catalunya. Té una llarga trajectòria en associacionisme i educació en el lleure, i escriu en hores mortes.
El Rafel a bord de l’Akademik Tryoshnikov davant la glacera Mertz, a l’Antàrtida (Foto: R. Simó).
Retorn en zòdiac cap a l’Akademik Tryoshnikov (foto: R. Simó).
L’itinerari de l’expedició internacional de circumnavegació de l’Antàrtida, finançada per l’Institut Polar Suís. El diari reflecteix les experiències durant la 2a etapa, entre Hobart i Punta Arenas.
Octubre de 2015 a gener de 2017
Barcelona, 41°23’06’’N 2°11’46’’E
“Fabulous opportunity. I too am considering it. Ruth”. Hi ha missatges que passen pel meu correu sense pena ni glòria. D’altres deixen un fil que convida a estirar-lo, però que no sempre du regal a l’altra banda. De tant en tant, entra el missatge amb premi, el que obre la finestra a la ventada, el que et trastoca els plans, el que desperta motivació i feinada a parts iguals. “Fabulous opportunity”.
Els meus col·legues de Plymouth, Anglaterra, que van participar en la nostra campanya antàrtica de gener de 2015, m’envien la noticia que ha circulat per alguns països: Fredrik Paulsen, amo de Ferring Pharmaceuticals i explorador polar, organitza una volta sencera a l’Antàrtida en un vaixell oceanogràfic. A través de l’Institut Polar Suís, acabat de fundar per a l’ocasió, obre una convocatòria pública de projectes perquè l’expedició sigui científica. El requisit és que, qui vulgui presentar un projecte, ha de tenir experiència d’haver liderat anteriorment una expedició polar i ha de reunir un equip internacional. No m’hi penso gaire, trec hores d’on no n’hi ha i, en poques setmanes, presento un projecte en què, a més de l’Institut de Ciències del Mar de Barcelona (ICM) i la Universitat i el Laboratori Marí de Plymouth, participen companys de l’Institut de Química Física Rocasolano, de Madrid, de la Universitat de Laval – Takuvik, del Québec, la Universitat Tecnològica de Sydney i l’INIBIOMA de Bariloche, Argentina.
Tot va molt de pressa. La convocatòria ha estat molt llaminera i s’hi ha presentat més de 100 projectes; al març de 2016 ens diuen que el nostre és un dels 22 pre-seleccionats, i a l’abril ja és definitiu. Cal preparar-ho tot a corre-cuita, perquè l’expedició sortirà de Bremerhaven, Alemanya, a mitjans de novembre. Normalment estem un parell d’anys organitzant una campanya així, però aquesta vegada ho hem de fer en sis mesos. Tot un repte, però és clar que no podem deixar passar una oportunitat com aquesta.
Qui m’ho havia de dir, pocs anys després que féssim la volta al món per latituds baixes amb el projecte Malaspina a bord de l’Hespérides, que tornaríem a tancar el cercle, ara a latituds altes del sud, amb aquesta Antarctic Circumnavigation Expedition. Quina sort, haver tingut responsabilitats en dues expedicions històriques. Perquè avui no és gens fàcil aconseguir els diners per a expedicions científiques d’aquesta magnitud. Penseu que mai abans un projecte internacional havia circumnavegat l’Oceà Antàrtic tot fent únicament ciència. Des que el famós mariner britànic James Cook fes la primera volta a l’Antàrtida a bord de la Resolution i l’Adventure (quins noms més significatius!) entre 1772 i 1775, poques oportunitats com aquesta hi ha hagut; alguns han fet la volta a trossos, en temporades diferents, i d’altres l’han feta fins i tot a l’hivern, però no per a la ciència.
Com deia, tot ha anat molt de pressa. Ens toca detallar els objectius científics, comprar el material necessari, decidir qui embarcarà i qui farà suport des de terra, passar revisions mèdiques i enllestir la burocràcia. Al juny faig una visita llampec a Sant Petersburg per visitar el vaixell oceanogràfic al seu port base, veure’n els laboratoris i cobertes, i planificar la disposició dels aparells i espais de treball. Al juliol fem una reunió a Lausanne per coordinar-nos amb els altres projectes, amb qui ja hem tingut comunicació sovintejada per correu electrònic durant setmanes. Finalment, al novembre ens traslladem a Alemanya amb camió per muntar el nostre laboratori a bord de l’Akademik Tryoshnikov, el vaixell polar rus que els suïssos han llogat per a l’ocasió. Tot ha de durar i funcionar bé els propers 5 mesos, que és el que durarà la navegació completa, en etapes d’un mes cadascuna. El Pablo Rodríguez-Ros, de l’ICM, la Holly Pearson de Plymouth, la Núria Benavent de Madrid i la Steph Gardner de Sydney embarquen per creuar l’Atlàntic de nord a sud, fins a Ciutat del Cap, a Sudàfrica. Salpen el 19 de novembre i s’estan 3 setmanes a mar. Ho posen tot a punt i comencen a fer mesures i els primers experiments, mentre el vaixell aprofita la ruta cap al sud per fer una universitat flotant per a alumnes de màster i doctorat. La veritable expedició, la volta a l’Antàrtida pròpiament dita, comença el 20 de desembre a Ciutat del Cap.
Quin privilegi, quina responsabilitat, quins nervis, quin somriure ample. Per això m’agrada explicar-vos-ho.
Les “Illes de Gel” prop de l’Antàrtida, vistes i dibuixades per William Hodges el 9 de gener de 1773 durant l’expedició de Cook.
Ens cal transportar molt d’equipament, que surt en camió des de Barcelona (foto: R. Simó).
Hobart, Tasmània, 42°52’57’’S 14°20’12’’E
L’Oceà Antàrtic, que és el que envolta l’Antàrtida a unes latituds d’entre, aproximadament, els 50° i els 70°S, té una importància cabdal en el funcionament del planeta. És un dels pocs llocs on es formen els corrents d’aigües profundes que permeten que els oceans sencers belluguin constantment i, amb els corrents de superfície, distribueixin la calor dels tròpics per tota la Terra. És un dels llocs que capturen part del CO2