Biblioteca del Núvol, 23
Primera edició: novembre de 2017
© Madeline Beach Carey, 2017
© De la traducció: Anna Llisterri, 2017
© D’aquesta edició: Núvol, el digital de cultura Carrer Mallorca, 348. 08013 Barcelona
www.nuvol.com
Twitter: @nuvol_com
Facebook: facebook.com/elnuvol
Maquetació: Mercè Roig
Correcció: Griselda Oliver
ISBN: 978-84-947479-6-0
És rigorosament prohibida, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes en la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públic.
Independència
La carretera d’Oix
Carnaval
Independència
Aquella primavera va ser la de la vaga general. El dia de la vaga molta gent es va manifestar, alguns van cremar pneumàtics a les rampes d’accés a les rondes que envoltaven la ciutat i jo vaig arribar d’hora a l’oficina i em vaig quedar ben protegida a dins. El conseller i jo vam dinar entrepans de pernil i patates i vam mirar les notícies sense dir res. Aquella primavera les coses no havien estat perfectes. Hi havia una brasa de descontentament als carrers i també a casa meva, però era una flama mansa, constant, res espectacular, res gaire difícil de controlar.
Quan em vaig adonar que alguna cosa anava malament de debò va ser al final de maig, set llargues setmanes després de la vaga. Feia dies que en Josep anava amb les espatlles caigudes, que el pit se li estovava i agafava una forma més femenina, que la mirada se li tornava cada cop més distant, no exactament trista, però sí amb una conformitat depriment. Sense feina, i no gaire fi, m’acompanyava als llocs: a la feina al matí, a la presentació d’un llibre, a recollir les meves americanes a la bugaderia algun vespre, una vegada a l’oculista. A la presentació del llibre gairebé ni va escoltar, es va quedar mirant al lluny i es va posar a suar quan vaig anar a parlar amb l’autor i me’l vaig endur agafat pel colze.
—Ben, et presento en Josep, el meu marit —vaig dir.
I en Ben, el novel·lista i amic meu des de la universitat, va dir:
—T’has casat amb un català. M’alegro molt de veure’t, Allison. M’alegro de veure que ets feliç.
Jo em vaig oblidar de la suor i de la mirada perduda, i vaig sortir de la llibreria força satisfeta amb mi mateixa.
En defensa d’en Josep, cal dir que jo tampoc no havia estat gaire atenta al que deia en Ben. És una persona molt agradable i pot ser divertit, però també és pedant i per això vaig estar mirant el mòbil mentre parlava. Una gran falta d’educació per part meva, però aquest relat, aquesta confessió, tracta de com s’arriba al límit que separa la decència de la indecència, el que està bé del que no. O, potser, la inexperiència de només l’experiència justa. És un relat que passa durant un any en el qual vaig fer coses que em pensava que no faria mai, com ara llegir el diari en un iPad al llit, estrènyer la mà d’un home i acostar-m’hi més del compte amb l’esperança d’aconseguir un augment de sou, passar per entre un piquet de vaga o llegir correus electrònics en una Blackberry durant una lectura literària.
El correu que vaig rebre la nit de la presentació del llibre no era el primer que m’enviava el noi del Registre. De tant en tant m’havia enviat acudits o titulars de notícies sobre jugadors de futbol i les seves dones. Però el que em va enviar el vespre de la presentació del llibre d’en Ben, quan en Josep mirava tristament el no-res, em va sorprendre perquè era molt directe. Deia: «Ja has plegat?».
Vaig contestar de seguida: «Sí, soc a la presentació del llibre d’un amic». Ho vaig escriure amb orgull perquè estava encantada de, per una vegada, haver marxat sense donar explicacions al conseller o als meus companys de feina. Simplement havia sortit de l’oficina a les set i m’havia trobat amb en Josep a la parada de metro de prop de la llibreria.
No era el primer correu que ens escrivíem, però sí que és el primer que recordo amb claredat.
La presentació va ser un dimarts i el dijous vaig rebre el primer correu que vaig esborrar conscientment. Potser n’havia esborrat d’altres sobre esports o acudits en anglès dolent, però el primer que vaig esborrar conscientment va arribar el dijous al vespre, dos dies després de la lectura d’en Ben. Va arribar quan estava recolzada a la paret d’una sala plena de gent escoltant com el conseller s’adreçava a la multitud. Deia: «Demà vine vestida per matar. Vull un record que m’ajudi a passar tot el cap de setmana».
Vaig somriure (si bé no crec que ningú se n’adonés), vaig esborrar el correu i vaig començar a adonar-me de fins a quin punt de fet era ridícula la feina de cap de premsa. Una feina en què havia de fer veure que estava atrafegada, escrivint amb fúria, parlant per telèfon amb les celles arrufades, però en la qual en realitat m’avorria tan desesperadament que m’entretenia amb el noi alt i prim del Registre.
Això de noi és un dir, és clar. Ell tenia 39 anys i jo 33, però a Espanya la gent triga moltíssim a ser adulta. El clima, la moda informal i el fet de viure a casa dels pares fan que la joventut s’allargui.
Aquell mateix dia m’havia enviat altres missatges, però cap d’ells no m’havia sobtat. Un havia esmentat un vestit que m’havia posat per assistir a un lliurament de premis feia un mes. «Quin vestit», deia. «Bé, no et penso dir en què em va fer pensar».