(Índex)

Que l’oblidis, li diem

Temporada baixa

Jugant a la mona

L’Escondidinho

Garotes

Immersions

(Crèdits)

Primera edició: juny de 2017

Clara Soley, 2017

D’aquesta edició:

Edicions del Núvol

Carrer Ferlandina, 43

08001 Barcelona

www.nuvol.com

@nuvol_com

Maquetació:

Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes en la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públic.

ISBN 978-84-944948-3-3

QUE L’OBLIDIS, LI DIEM

Que l’oblidis, li repetim.

El dia que l’oblidi, m’hauré oblidat de mi mateixa.

Ens diu amb un somriure trist, ella, a qui agraden els jocs de paraules. Ens fa patir, ens diem quan no hi és. I pensem que no hi té res a fer. Perquè aquell home no ens agrada. L’home li farà mal, altra vegada. Perquè ell ja no l’estima i la deixa una i una altra vegada. I a més, ella, per més que li ho supliqui, no aconseguirà que torni. Ja no l’estima. No l’ha estimada mai, diu no sé qui. Sabem que tot és endebades. El destí. L’atzar. En fi. I s’hi obsessionarà i aquesta mateixa nit li trucarà una vegada i una altra. I el timbre serà un interval de temps que l’allunyarà encara més d’ell. I ella tem aquest destí i s’hi rebel·la. És una tràgica. Li enviarà un whatsapp, un rere un altre. Ja li podem anar dient que l’oblidis. Aquesta mateixa nit li enviarà un correu llarg. Desesperat. Creu, ingènua, que si li recorda totes i cadascuna de les paraules, la dolçor, els detalls: el fil de saliva que els unia i brillava a contrallum, qui sap si no tornarà. Però, res. Per l’altre costat tot és silenci. Ella mira una i una altra vegada si arriben respostes a la safata i ell no li serveix res. El silenci i prou. El desamor que no es pot digerir.

No es rendeix. Hi torna. Torna a fer un whatsapp. Mira si està en línia. Hi està. L’accent blau que l’ha llegida. El cor li batega, un ocell embogit. En fa un altre, breu. Però la llum es torna vermella. Ha tancat. I tots els escrits se li fan humiliants. Però ell no pot pas recordar de quina història d’amor parla, de quin fàstic de fil de saliva li parla. Cada vegada menys. Ella amb la seva desesperació ha tramat la pròpia desgràcia: l’oblit total.

Que no truquis, li supliquem, que no li escriguis més, que l’oblidis! Però ella ens oferirà el somriure trist i ens dirà embullant-se els cabells que segur que tenim raó, que tenim tota la raó...

Ja ho sabem. Ho hem sabut des del primer moment:

D’amagat nostre, ella es presentarà a casa d’ell. Deixarà la mà ossuda i plena d’anells, enganxada damunt les tecles 2n 2a D de Dinamarca, que potser li va dir ell aquell primer dia per telèfon quan la va convidar. Hi tornarà i hi tornarà. Aleshores, veurà com si se li obrís el cel, la finestra oberta de l’habitació on no feia ni uns mesos jeien abraçats i el cridarà pel nom, des de la vorera, i després, més fort, des del bell mig del carreró. I un paio des del cotxe li dirà que si està boja o què, que què fa. Ella només sap que ell hi ha de ser. Perquè la finestra està oberta. I potser l’espera a ella. Potser no s’atreveix. Potser està indecís. S’esperarà fins que veurà un veí que surt a deixar les escombraries, es colarà al bloc i pujarà fins al 2n 2a de la lletra D, D de Desesperació. I al replà, trucarà al timbre, una sola vegada. Sentirà el frec d’uns passos. Reprimirà un crit de dolor. Escoltarà la respiració rere la porta. Es confondran les dues respiracions agitades. Ella creurà que tornen a estar units per aquell ritme. Posarà el front damunt la fusta de la porta, hi plorarà. Sisplau, obre’m, vida. Sanglota i, entre sanglots, crida el seu nom. Diu que ja sap que la sent, que li obri, per favor.

La veu gèlida rere la porta de fusta com si fos un taüt, perquè ell ja sembla del país dels morts, li suplicarà que, sisplau, se’n vagi. Que no vol veure’s obligat a trucar els mossos. Ella s’asseurà al replà. I arrencarà a plorar. Farà aquells sanglots que sabeu com ens trenquen el cor, uns sanglots que a nosaltres ens recorden el lament d’un animal prehistòric que assisteix impotent com el seu món s’extingeix i el seu lament sacseja la terra i li fa encara més esquerdes.

Alguns veïns del replà miraran per l’espiell. Es diran que és la sonada de l’altre dia. Que l’obri ja, pensarà algú. Que no s’ho mereix. Que la foti fora, pensa un altre. Que aguanti el tipus, que allò és un xantatge en tota regla. Pobrota, pensarà una altra. Finalment, tot i que decebi al del 2n 2a B que no volia que es rendís, se sentirà el grinyol de la porta que s’obre. I llavors ella veurà la cara del seu estimat. I ja sabem com li mirarà dins els ulls. D’aquella manera que ens impressiona, foradant. Però els ulls d’ell seran portes tancades, d’acer. Ai. Ai. Ella s’espantarà. Se li glaçarà la sang. Ja sabem quina cara tan terrible fa quan se li glaça la sang.

Nosaltres ja ho sabem, això. Ella mai podrà enamorar-lo. És que ell mai l’ha estimada, diu no sé qui. Mira que li hem dit. Però no hi ha manera. Que no, que no pot evitar-ho. Llavors, incauta, li voldrà acaronar el rostre, agafar-lo, mirar-li dins la foscor acerada d’aquells ulls de mort, però ell com qui caça un animal, hostil, li agafarà el canell per frenar-la. Perquè no en pot suportar ni el tacte. Sabem que ara ella té la pell entresuada, febril. Si ell l’havia desitjada, ja no ho recorda pas. Ara que la veu amb les faccions desencaixades, els ulls enrogits, el cabell fet una troca no s’imagina pas com van poder arribar tan lluny. El que ara medita és com no es va adonar que estava grillada. I sobretot, com aconseguirà desempallegar-se’n. La compassió només és un parany. No pot sentir-ne ni un bocí. Ni un bocí de compassió.

Li dirà per guanyar temps que s’assegui que si vol un te, educat, a fi de comptes, amb aquella cortesia dels qui ho han oblidat tot. Que no, que no, que aquell home ja no pot recordar el desig ni cap passió. No recorda pas la tremolor del cos d’aquella desconeguda, escardalenc, àvid, com se li oferia. Com si mai l’hagués penetrada dient-li pel nom. Ai, ai, més hauria valgut que ella no hagués pujat. Més li hauria valgut a ell fugir i córrer escales avall.

I nosaltres mira que li hem dit oblida’l, que l’oblidis. Massa tard. A ella se li despertarà la fúria. Massa tard, massa. Ai. Això ell no ho coneix. Tota la dolçor folla que no recorda entre llençols es convertirà en una fúria desorbitada. Sí, l’arrossegarà la primera onada de ràbia que primer contindrà en la veu, la veu com un dic, que es farà més tensa, més aguda, com un arc a punt de disparar. Només la tremolor dels llavis. Però nosaltres la coneixem molt bé i ja sabem de què és capaç. Ingènua o perversa, i tot alhora, li farà un últim retret: com ha pogut deixar d’estimar-la. Com ha pogut oblidar-la.

L’home, d’esquena, espera que el microones faci bullir l’aigua i treu de la capsa de metall les bossetes de te. Obre el calaix i en treu una cullereta.

La veieu? Ella està recolzada al marc de la porta de la cuina. Se’l mira. L’observa. L’home sempre mou coses amunt i avall. Té unes mans boniques. Fins i tot els gestos han oblidat aquell amor. Tot en ell està buit d’amor. Són les mateixes mans, el posat, la tensió de la mandíbula, el silenci, el dring del forn, només i les seves mans obrint l’armari, buscant la capsa, les tasses. A ella els llavis i les cames li tremolen. El calaix dels coberts està obert encara, hi brillen tots, els rodons i els afilats. No se’n recordarà, de les vegades que li hem dit que l’oblidi, que l’oblidi.

I quan estiguin els dos asseguts a la tauleta de la cuina, quan li sembli que tot ha estat un malson, ell li recordarà, mal dissimulant la impaciència, notarial, que té pressa, que mai li havia dit que l’estimava. Que no li havia promès res.

Ella dirà fluixet és mentida... Sí que m’ho vas dir. I què importa, podria dir ell, si no ho recorda?