reading

Maria Edgeworth

ASSAIG SOBRE LA NOBLE CIÈNCIA DE L’AUTOJUSTIFICACIÓ

Traducció d’Anna Brichs

Presentació d’Anna Carreras

Biblioteca Clàssica del Núvol, 3

Primera edició: abril de 2019

Carrer Mallorca, 348. 08013 Barcelona

Maquetació: Laia Serch

ISBN: 978-84-17455-11-8

www.nuvol.com Twitter: @nuvol_com Facebook: facebook.com/elnuvol

Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes en la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públic.

Maria Edgeworth. Que la sospita justifiqui el càstig

Per Anna Carreras i Aubets

La Biblioteca Clàssica del Núvol us presenta Maria Edgeworth (1767-1849), una autora irlandesa desconeguda a casa nostra i que fins ara no havia estat mai traduïda al català. Jane Austen l’admirava de tal manera que quan va publicar Emma li va enviar un exemplar. I a Northanger Abbey cita la seva novel·la Belinda en aquests termes tan elogiosos: “Una obra en què s’hi despleguen els poders més alts de la ment i un coneixement ampli de la naturalesa humana amb la delineació més feliç de les seves varietats i les efusions més vives de l’humor i l’enginy, tot embolcallat amb les paraules més precises”. A banda de l’admiració que va despertar en Jane Austen, aquesta gran autora també es va cartejar amb Walter Scott, que la respectava profundament.

Després de publicar Féder o el marit adinerat de Stendhal i Gretchen de Goethe, us presentem ara amb traducció d’Anna Brichs, l’Assaig sobre la noble ciència de l’autojustificació de Maria Edgeworth. Escrit l’any 1787, no es va publicar fins al 1795. Som davant d’un assaig que, de tan feminista, acaba sent misogin. De tan femení acaba sent insultant. La paradoxa està servida des de la primera pàgina. La riallada contínua, també.

El primer llibre de Maria Edgeworth, filla d’un seguidor de la pedagogia de Rousseau, amb qui va treballar a quatre mans en obres com Practical Education l’any 1798 i el qual supervisava tot el que escrivia la seva filla fins que ella va dir prou, va ser publicat quan tenia vint-i-vuit anys: un assaig feminista que plantejava en to reivindicatiu la necessitat de reformar l’educació de les dones. Les Letters for Literary Ladies (Cartes per a dames literates) són escrites amb un propòsit moral clar. Com a observadora de la realitat irlandesa i gravitant entre el melodrama i el realisme, Edgeword madura literàriament fins a aconseguir passar aquest realisme pel sedàs de la ironia més sofisticada, el sarcasme més afilat i la boutade més elaborada. És des d’aquesta visió d’alçada, des d’aquesta perspectiva de qui ja és de tornada de tot, que l’autora escriu aquest fantàstic Assaig sobre la noble ciència de l’autojustificació, un títol que recorda aquelles faules medievals hilarants amb què va començar tot.

Edgeworth considera la justificació a mig camí entre l’art i la ciència, en la mesura que exigeix tenir un geni o un talent innat, però també pot estudiar-se i transmetre’s, o senzillament perfeccionar-se, amb un mètode de treball científic prou esquematitzat: “Dotades, com ho estan indiscutiblement les del Sexe Bell, d’un geni natural per a l’art inestimable de l’autojustificació, potser no els resultarà desagradable de veure la creixent perfecció d’aquest art demostrada en un intent de reduir-lo a una ciència”. El narrador d’aquest llibre no té per què ser femení. De fet, sembla masculí des del moment en què es dirigeix a les seves “alumnes” amb epítets com “les belles filles d’Eva”, “càndida alumna”, “ànimes amables”, etc., i no hi mostra cap mena d’empatia