Primera edició:
© Albert Aixalà, 2018
© D’aquesta edició:
Núvol, el digital de cultura
Carrer Mallorca, 348. 08013 Barcelona
www.nuvol.com
Twitter: @nuvol_com
Facebook: facebook.com/elnuvol
Correcció: Laia Terricabras
Maquetació: Laia Serch Muni
ISBN: 978-84-17455-03-3
Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes en la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públic.
...hauria hagut de ser el petit habitant de les ruïnes que escolta atentament els cucleigs de les gralles.
FRANZ KAFKA, Diaris
. CANETTI, Elias. El joc d’ulls. Barcelona: Proa, 2001. Traducció de Carme Gala.
. O, encara, afectats «per una propensió prèvia que inclina certes persones moralment poc desenvolupades cap a la docència juvenil» (la cursiva és nostra). La frase va perbocar-la a la premsa un comissari nacional, i encapçalava la indispensable Petita crònica d’un professor a secundària de Toni Sala.
. Pábitelé és un terme inventat per l’escriptor Bohumil Hrabal amb què designava «persones xerraires que parlant pels descosits intenten impedir alguna situació perillosa o desagradable. […] Els pábitelé són persones visitades per la inspiració que es comporten d’una manera en aparença forassenyada, que enraonen massa i diuen frases que semblen absurdes i ximples. Però la seva imaginació és capaç de transformar la realitat més repugnant en una obra d’art d’una rara bellesa.» ZGUSTOVÁ, Monika. Els fruits amargs del jardí de les delícies. Barcelona: Destino, 1996. Un llibre esplèndid.
. El dvd Il mondo perduto, editat per Feltrinelli, recull tots els curtmetratges que realitzà De Seta.
. SATTA, Salvatore. El dia del judici. Barcelona: Días contados, 2013. Traducció de Carme Arenas.
. HARDT, Michael i NEGRI, Antonio. Imperio. Barcelona: Paidós, 2002.
. NUSSBAUM, Martha. C. Sense ànim de lucre. Per què la democràcia necessita les humanitats. Barcelona: Arcàdia, 2011. Traducció de Dolors Udina.
. MARTÍNEZ MARTÍN, Miquel i ALBAIGÉS BLASI, Bernat (directors). L’estat de l’educació a Catalunya. Anuari 2013. Barcelona: Fundació Jaume Bofill.
. BRANDI, Cesare. Viaje a la Grecia antigua. Barcelona: Elba, 2010. Traducció de Carmen Artal.
. HERBERT, Zbigniew. Un bàrbar al jardí. Barcelona: LaBreu, 2009. Traducció de Manel Bellmunt.
. DELGADO, Manuel. Elogi del vianant. Barcelona: Edicions de 1984, 2005.
. FONOLLOSA, José María. Ciudad del hombre: Barcelona. Barcelona: DVD Ediciones, 2006.
. Segons dades fetes públiques per la plataforma veïnal Fem Sant Antoni, al barri hi ha actualment prop de 1.500 pisos turístics (561 de legals i 904 d’ofertats a Airbnb), 12 hotels, 18 albergs i 6 edificis venuts a fons d’inversió. Vegeu https://femsantantoni.wordpress.com/
. BUFALINO, Gesualdo. La llum i el dol. Martorell: Adesiara, 2013. Traducció de Francesc Morfulleda i Caralt.
. Ço és: «Ningú no en vol… Ningú no en vol… Com si portessin verí… Maleïdes taronges.»
. ÈSQUIL. Prometeu encadenat. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1932. Traducció de Carles Riba.
. VERGA, Giovanni. Els Malànima. Barcelona: Proa, 1985. Traducció de Miquel Llor.
. BATLLE, Eduard. Elogi del desassossec. Badalona: Omicron, 2010.
. PLA, Josep. Cartes d’Itàlia. Barcelona: Selecta, 1955.
. NIETZSCHE, Friedrich. La gaia ciència. Barcelona: Laia, 1984. Traducció de Joan Leita.
. «Conec l’hora en què fins la faç més impassible és travessada d’una ganya crua: s’és revelada per poc una pena invisible / Que la gent no nota en el traüll que fa el carrer.» Dels versos que n’hem reproduït, vegeu MONTALE, Eugenio. Ossi di seppia. Milà: Mondadori, 2003. [trad. cast.: Huesos de sepia. Montblanc: Igitur, 2003. Traducció de Carlo Fabretti.]
. PEREJAUME, Paraules locals. Barcelona: Tushita Edicions, 2015.
. THOREAU, Henry David. Walden o la vida als boscos. Sant Cugat: Símbol Editors, 2011. Traducció d’Anna Turró i Armengol.
. WEIL, Simone. L’arrelament. Barcelona: Edicions de 1984, 2016. Traducció de Josefa Contijoch.
. HEIDEGGER, Martin. «La qüestió envers la tècnica» a Fites. Barcelona: Laia, 1989. Traducció de Manuel Carbonell.
. «Soll ich mich aufmachen, mich allem widere nähern? // Ich kann in keinem Weg mehr einen Weg sehen.» a «Entfremdung». BACHMANN, Ingeborg. Poesia completa. València: Edicions Alfons el Magnànim, 1995. Traducció de Teresa Pascual i Karin Schepers.
. BONET, Blai. La motivació i el film. Barcelona: Empúries, 1990.
. HERBERT, Zbigniew. Un bàrbar al jardí, op. cit.
. CASASSES, Enric. Dimonis. Apunts de Jacint Verdaguer a la Casa de l’Oració. Folgueroles: Verdaguer Edicions, 2014.
. BADA, Joan. Manuscrits verdaguerians de revelacions, exorcismes i visions. Volum II. Quaderns d’exorcismes. Barcelona: Barcino, 2002.
. EIXIMENIS, Francesc. Àngels e demonis. Barcelona: Quaderns Crema, 2003.
. BRAMON, Dolors. «L’expulsió dels moriscos». Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics. Núm. XX. Barcelona: 2009.
. SERÉS, Francesc. La pell de la frontera. Barcelona: Quaderns Crema, 2014.
. VITTORINI, Elio. Conversa a Sicília. Barcelona: Edicions 62, 1990. Traducció de Maria Aurèlia Capmany.
. BASHÔ, Matsuo. L’estret camí de l’interior. Barcelona: Edicions de 1984, 2012. Traducció de Jordi Mas López.
. WALSER, Robert. La passejada. Barcelona: Editorial Flâneur, 2017. Traducció de Teresa Vinardell Puig.
. Motokiyo Zeami (1363-1443) fou el creador del teatre Noh. Moltes de les convencions del teatre japonès es basen en una observació amatent dels models naturals. Zeami copsà un d’aquests models, una estructura rítmica que anomenà Jo, Ha, Kyu. La paraula Jo significa literalment «principi» o «obertura», Ha significa «ruptura» o «desenvolupament», i Kyu té el sentit d’«acceleració» o «clímax». D’aquí ve que escrivís: «Tot fenomen de l’univers es desenvolupa a través d’una determinada progressió. Fins el cant d’un ocell o el so d’un insecte segueixen aquesta mateixa progressió. Se’n diu Jo, Ha, Kyu.» Cf. MARSHALL, Lorna a OIDA, Yoshi. El actor invisible. Barcelona: Alba, 2010. Traducció d’Elena Vilallonga.
. LICHTENBERG, Georg Christoph. Quaderns de notes. Girona: Ela Geminada, 2012. Traducció d’Amadeu Viana.
. DE BROCÀ, Salvador. El Renaixement, alba de la modernitat. Santa Coloma de Queralt: Obrador Edèndum, 2012.
. BONET, Blai. Els ulls. Diari primer. Barcelona: Pòrtic, 1973.
. MONTAIGNE, Michel de. Assaigs. Llibre I, cap. III. Barcelona: Proa, 2006. Traducció de Vicent Alonso.
. La traducció l’hem manllevada de la versió d’Els sonets a Orfeu de Joan Vinyoli. A Obra poètica completa. Barcelona: Edicions 62-Diputació de Barcelona, 2001.
En aquestes notes estellades que ara presentem, hi trobareu apunts de dietari, quadres de viatges, notes de cinema i cròniques de passavolant. Hi hem vessat el nostre deambular per un món que s’esbuca, que no para fort, i si no para fort és per mor de tants de corcs com se’l mengen, corcs de ventre sense fons, que no en tenen mai prou de corcar i recorcar el que, de fet, de corcat ja n’era prou. Tot rodant i contemplant-ne l’efecte, el veig pertot i l’escric: als barris perifèrics, als termes de pagès, en la forma que tenim de malmenar la terra, en l’aterrament de l’educació pública, en l’arquitectura ofensiva que hem dreçat arreu... un amuntegament de ruïnes delirant.
En tot això, també hi ha el contrapunt dels viatges i retirs en llocs allunyats de la pressa i del culte al profit que ens fan perdre el temps i ens destrueixen. Allà on la vida és rasa, modesta, humil (dehumus, sòl, terra), però on la memòria arrela fondo i li don tremp. «On ne crée pas. On se remémore.», va escriure Edmond Jabès.
Algunes d’aquestes notes ja foren publicades en forma d’article a Núvol, el digital de cultura. La resta, les hem pouades d’un bloc personal, daltlesengorfes, que fa uns mesos, per decòrum, vàrem condemnar definitivament als llimbs binaris. És una prosa distreta, en samarreta, com diria Joan Fuster. De tot plegat, a l’últim n’hem volgut dir Al caire. Potser correspon al lector escatir-ne el perquè, tot i que ens sembla que hi hem deixat més evidències de les que foren desitjables, i, per tant, també creiem que no li caldrà furgar gaire —dic, potser.
Horticultura. Visc la feina a l’Institut d’Horticultura talment fos un retir horacià. Aquí estem deslliurats dels problemes d’ordre públic que afonen ESOlàndia, les classes flueixen i la canalla —ja granada— és prou cabal. De fet, sempre em sobto quan toca la campana del canvi de classe. Ho deu fer que els meus alumnes siguin, d’habitud, de tracte cordial, tota vegada que hi podeu enraonar amb un mínim de franquesa, baldament això no m’eximeixi d’alguna enrabiada per mor de la seva displicència. Tant se val. Dèiem, sí, que podria ser molt pitjor.
Quan a trenc d’alba rodo en cotxe i soc a punt d’enfilar l’autovia de Bellisens, un gran bes inflama el cel i al fons veig la fira encesa que hi fan les escates del mar sota una orgia de porpres, ocres i estanys fosos. Aquesta esclatarada de sucs de garnatxa i moscatell, la que fa el cel fulgent quan soc arribat als afores de Reus, és un espectacle vibrant, un castell de focs espaterrant, i ateny el seu zenit tan bon punt entro a l’aula de batxillerat, pels volts de les vuit. Cada tant, també veig com s’enlairen els estams de foc que escupen les fumeres de la petroquímica, el tuf de les quals aspergeix la plana de focs follets. Tot plegat encara fa més rubinat el celatge de l’alba, i, de vegades, em sento ben bé com Rick Deckard de camí a la Tyrell Corporation.
Quan em vaga, en alguna hora que tinc morta, surto a passejar pels encontorns de l’institut. És ple de raconades florides, de palmeres datileres i d’obagues d’arbres orientals, on a les branques adesiara hi veieu ajocar-se raspinells, tords, pardals i alguna mallerenga. Us esteu sota la pèrgola del roserar, i, d’allà estant, veieu algú que es perd per l’ombra espessa d’un rodal d’arbres, sota l’ombra dentada de les palmeres, on hi ha un pou amb un drac, ferotge i grotesc, forjat al brocal. Mentre vaig voltant, veig els alumnes vinclar-se, cavar la terra, plantar-hi, collir-ne bledes i pensaments, arreplegant rama amb el rampí. Molts d’ells, quan s’esbargeixen, tenen tirada a afluixar la ment i dispersar-la tot fumant-se alguna resina, de la qual n’obtenen embriaguesa i emboirament. I és així, enterbolits, que sovint us pugen a classe enfilats dalt les seves catifes voladores. Tot, doncs, perfectament natural.
Damunt els nostres caps, tot sovint hi sobrevola el retruny dels avions de Ryanair quan són a punt d’aterrar a l’aeroport veí, transportant-hi la tropa russa àvida de sol i platja. És l’única fressa que ens arriba del món. Som al bell mig del no-res, al costat d’un tram de carretera on hi ha més ermassos que no pas horts. A un quilòmetre, sobre un munt de podridura política i pròtesis caducades, s’hi alça l’Hospital de Sant Joan, on de rapacitat i de femta ja n’hi ha massa per poder escombrar-les. Tot plegat és estrany, liminar, mig furtiu, una mica bròfec i ortigat, però m’hi estic a gust, aquí: enlloc.
Abril de 2013
Festa de fi de curs. Tenim les aules a punt de buidar-se. L’estiu s’imposa amb les seves bafarades de xafogor salenca. Els esvalots pels passadissos han passat a millor vida, i ara hi domina una calma gairebé espectral. No sentiu crits, ni atzagaiades hormonals, ni cops de porta que sembla que n’hagin de fer saltar les xarneres, ni el darrer hit viralitzat de la gagà de torn escopit per un telèfon mòbil gemegós. Fins podeu sentir les pròpies passes. En trobar-vos l’institut despoblat d’adolescents amb aquella expansió que es dispara en totes direccions —de vegades diríeu que a la velocitat de les partícules pel sincrotró Alba— se us fa clar que la feina, aquest mon ofici d’ensenyar i campi qui pugui, la tinc ben embullada de: a) resignació; b) maltractament administratiu; i c) perplexitat paterna. El sentiment que m’infon la fi de curs, doncs, més aviat és de tristesa, de llanguiment. Ras i curt: d’haver aconseguit ben poc malgrat buidar-m’hi. Així, mentre em miro les taules de l’aula on soc ara (procaçment guixades de tinta de bolígraf, empastifades de crostes de tipp-ex), mentalment passo revista del curs que està a punt d’acabar-se.
La capacitat de distracció dels alumnes va assolint cotes, com més va, més altes (per obra i gràcia dels smartphones i dels pírcings al llombrígol). La violència verbal i la desautorització permanent de què sou objecte són part del paisatge quotidià. La brutalitat institucional de les retallades va de bracet amb l’empobriment cultural de les classes més desafavorides del país. Els pares (cas que tinguin feina) treballen a desdir i, quan hi parleu, es limiten a reproduir-vos el que els seus fills els transmeten després d’una jornada laboral trinxant: que fan els deures, que estudien, que llegeixen el que han de llegir i tota la pesca quan, per regla general, fan ben poc, o bé ho fan tot alhora i ben amuntegat mentre tuitegen, iutuberegen o selfiegen. Generació multitasca. «Una generació amb un enorme potencial» —n’estic convençut, a desgrat de la flagrant tautologia— que els professors ens entestem a malejar per mor de «pràctiques pedagògiques obsoletes» (sentència, val a dir, d’una trista vaguetat, i que acostuma a venir dels qui malden per convertir les aules en laboratoris clandestins d’apps). D’aquí ve que sovint em pregunti: què ensenyem als nostres alumnes? I per què? Tal vegada —penso— hàgim perdut l’essencial del nostre ofici, però la inèrcia que ens va empenyent de resultes dels vaivens lampedusians, no ens permet prendre prou distància a fi de debatre’n el ver sentit. Endemés, hauríem de plantar cara a tanta cretinesa política, no arronsar-nos i no sucumbir als valors mercantils que volen endinyar-nos, però, a aquestes alçades, tots anem ben baldats i ens convé reposar forces.
Al meu darrere, a frec de la pissarra, hi penja una cartolina des d’on m’esguarda W. B. Yeats rere la severitat d’un pinçanàs. La imatge l’acompanya una citació que, ben mirat, em cau a sobre com un retret: «Education is not filling a bucket, but lighting a fire.» Al fil d’aquests mots, se m’acut que tenim unes programacions didàctiques amb uns epígrafs fastuosos, els quals, en llegir-los, us fan la impressió d’ensenyar a Eton. Ara, és ben bé això el que ensenyem? Qüestions com ara «Caracterització del realisme i de l’idealisme com a teories de la veritat segons l’adequació del pensament a la realitat o la coherència amb les seves idees»? Doncs no, no ho crec pas. Passa el temps, el temps ens repassa, i jo em refermo en la idea que hauríem d’esmerçar-lo a ensenyar rudiments elementals, o encara millor, «plaers elementals», com li agrada dir-ne al col·lega Alfons Garrigós1. Quins són aquests plaers que faríem bé de recuperar a les aules? Doncs, per fer-ho pla, potser caldria per començar tot ensenyant a llegir correctament, en silenci, de forma concentrada, deslliurant-nos de qualssevol dels ginys que hom dissenya a Palo Alto (vet aquí, t’has descobert: ets un carca, un ludita que encara llegeix en paper, un reaccionari sepultat pel Big Bang Data). Aprendre a gaudir de l’aula sense distorsions ni renous, on el ritme amatent de la lectura només fos acompanyat pel frec de les pàgines quan hom les passa. Una lectura respirada, viscuda, anostrada, el que Elias Canetti, referint-se a Hermann Broch, en deia «memòria respiratòria». Deia Canetti que la respiració de Broch, ço és, el seu silenci essencial en l’escolta, «s’interrompia amb uns petits respirs perceptibles, que et convencien que no solament eres escoltat, sinó que eres rebut, com si, amb cada frase que deies, entressis en una casa i t'hi asseguessis cerimoniosament.»2 Semblantment amb la lectura d’una novel·la, d’un poema, d’un text filosòfic, d’una peça teatral. I a partir d’aquí, havent après a llegir de forma pausada, essent conscients que la lectura és una forma privilegiada de la nostra relació amb el sentit, caldria ensenyar els alumnes a enraonar, a forjar-se un criteri. A respirar, en definitiva. Però el que impera avui és el soroll. I el de les aules no és pas el més enutjós.
Als docents se’ns demana que els nostres discents assoleixin les temibles competències bàsiques. Se’ns sotmet a la ritual lapidació pública dels informes PISA, a proves de competències de nivell, a avaluacions diagnòstiques [sic], a indicadors de millora… A una fiscalització que, tanmateix, a efectes d’opinió pública, acaba limitant-se a la repetició maquinal de titulars periodístics perfectament tendenciosos: els nostres alumnes no saben anglès (the rest is silence); són incapaços de resoldre problemes pràctics; els costa destriar la informació, etc. Tot plegat palesa com n’és d’arbitrària la forma amb què l’actualitat s’arroga el domini de les coses en el periodisme. De retruc, això ens priva d’adonar-nos que, de fet, la nostra escolaritat és, com ha escrit George Steiner, «amnèsia planificada». El llenguatge pseudopedagògic que ens hem avesat a emprar és una altra prova de l’emmascarament de la realitat que es viu a les aules. Les paraules han perdut pes, fondària. Com podeu llegir en l’excel·lent novel·la Dies de frontera (Pagès Jordà sap el pa que s’hi dona) No és conducta violenta, sinó desajustament conductual. No és un noi agressiu, sinó problemàtic. No és un grup difícil, sinó flexible. I, sobretot, no hi ha professors amargats, sinó una tendència al burn-out que es pot evitar implementant l’autoestima.
En aquest sentit, els pedagogs destaquen la desprofessionalització com un dels principals símptomes de l’actual malestar docent. Cal no confondre-la amb manca de compromís, que, segons la nostra experiència, resta fora de dubte (el compromís, volem dir). Però potser sí que s’acosta a un cert sentiment de desemparança. Perquè aquesta és una feina que cal fer-la amb alegria. Altrament, el més segur és que, tard o d’hora, sucumbiu al desànim o a la depressió. Un flamant europarlamentari liberal de casa nostra, ens hi incitava així: l’ensenyament públic català «no té glamur» (dixit), i, tant per tant, caldria reforçar l’escola concertada. Recentment el Grup Barnils ens recordava que un total de setze escoles vinculades a l’Opus Dei, i que segreguen els alumnes per sexes, són generosament subvencionades pel Departament del ram amb 25 milions d’euros anuals. Déu-n’hi-do —i mai millor dit— amb el glamur. Aquesta és la veritable amenaça que assetja el model educatiu català. El DIEC em sembla que en diu manifassejar. En tenim un preclar exemple en el millor comercial de netbooks que ha tingut mai Toshiba, Ernest Maragall, a qui acabem de regalar un escó a Brussel·les. El que em recorda aquella memorable pintada d’una foto de Joan Colom que he vist no fa gaire al mausoleu nacional, i on podíeu llegir-hi: «Habéis abusado, nos habéis marginado y os premiaréis.»