reading

Sandrine Collette, escriptora i apassionada de la naturalesa, viu al Morvan. Entre els seus títols destaquen Un vent de cendres (2014), Six fourmis blanches (2015), Il restela poussière (2016), Les larmes noires sur la terre (2017) i Juste après la vague (2018). El soterrani (Des noeuds d’acier) és la seva primera novel·la. Va rebre el gran premide literatura policíaca (2013) a França i properament serà adaptada al cinema.

Abril del 2001. Benvinguts a l’infern. Théo, el protagonista d’aquesta novel·la, condemnat per haver apallissat salvatgementel seu germà, surt de la presó. En un intent de retrobar-lo per tancar les velles ferides, ha de fugir de la policia, per la qual cosa ha d’abandonar la ciutat i decideix marxar a la idíl·lica campanya francesa, on finalment s’allotja de manera clandestina a la casa d’una parella jubilada encantadora. En plena naturalesa i amb una vida tranquil·la, el protagonista es dedicarà a fer excursions en un entorn de paisatges encisadors. Un dia, però, tot canvia quan és capturat per dos vells bojos en ple bosc, en un lloc perdut i mut on no hi passa mai ningú. De cop i volta, Théo es veurà atrapat i encadenat en el soterrani d’una granja deshabitada, i allà viurà com un esclau, colpejat, privat d’aigua i menjar, fins que la seva vida es converteix en un infern, amb tot tipus de violència. El que haurem de saber, estimat lector, és si se’n sortirà de tot plegat..., perquè sobreviure, en ocasions, no vol dir res.

Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització per escrit dels titulars del «Copyright», la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant el lloguer o el préstec públics. La infracció dels drets mencionats pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (Art. 270 i següents del Codi Penal). Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra. Pot contactar amb CEDRO a través del web www.conlicencia.com o per telèfon al 91 702 19 70 / 93 272 04 47.

EL SOTERRANI

crims.cat

Es diu crims.cat i és una col·lecció de novel·la criminal en llengua catalana, amb voluntat d’englobar tot tipus d’etiquetes i subgèneres: negre, policíac, espionatge, detectivesc, enigma...

L’empenta, a càrrec de l’editorial Alrevés, ens sembla de prou importància per prendre’ns seriosament la iniciativa: sis títols l’any, on es combinen autors de casa amb noms estrangers europeus de ressò i prestigi que avui són desconeguts en totes les llengües de l’Estat.

Així doncs, omplim un gran buit dins del mercat editorial en llengua catalana. Ara que ja és extensament reconegut l’èxit d’aquestes històries dins i fora de les nostres fronteres, cal unir esforços en la nostra llengua per intentar evitar la dispersió editorial que viuen tots els autors que cultiven allò que Raymond Chandler va anomenar «el simple art de matar». Simple o no, creiem que és el moment idoni per acontentar totes aquelles veus que reclamen des de fa un grapat d’anys la presència d’una col·lecció nostrada com ho va ser en el seu moment La Cua de Palla.

Per la nostra banda, sempre ens proposem —i esperem que no només es quedi en un propòsit— fer la millor de les seleccions i poder oferir-vos un bon catàleg d’autors reunits en una col·lecció que respon —això sí— a tots els criteris indispensables que caldria tenir presents sempre: un disseny identificador, unes cobertes suggeridores, una numeració i, és clar, una tria coherent de títols.

Amb aquestes aspiracions, us convidem a passar aquesta pàgina i a començar a llegir. Hi trobareu un tipus de lectura, no ho oblideu, que ha delectat esperits de tota mena i de totes les contrades, i que novament ara podem tornar a fer en la nostra llengua.

De manera que ja ho sabeu: si voleu llegir la millor novel·la negra en català, llegiu crims.cat!

QUAN LA VIOLÈNCIA ÉS PART DE LA QUOTIDIANITAT...

La novel·la que el lector té entre mans va guanyar l’any 2013 el premi nacional de literatura policíaca,¹ el més prestigiós del gènere a França. I ho va fer justament coincidint amb l’efemèride dels cinquanta anys del guardó a Parany per a una noia, de Sébastien Japrisot, número que va inaugurar La Cua de Palla, aquella deliciosa col·lecció seleccionada i dirigida per Manuel de Pedrolo.

Sandrine Collette és avui una de les veus literàries més destacades del polar francès. Fins ara ha publicat sis títols i ha estat elogiada per la crítica més exigent i admirada per lectors d’arreu del món.² És llicenciada en Filosofia, doctora en Ciències Polítiques i apassionada de la naturalesa —concretament dels cavalls, la restauració de masies i afeccionada a col·leccionar pedres antigues— i de la lectura, on els seus autors de referència provenen més de la literatura «blanca» —Marguerite Duras, Laurent Gaudé, Alessandro Baricco i Agota Kristof— que no pas de la «negra», on cal citar el gust per les aventures d’Arsène Lupin, el lladre de guant blanc i personatge serial de Maurice Leblanc i Fred Vargas amb la saga del policia asocial i solitari Jean-Baptiste Adamsberg, una de les més exitoses en l’actualitat.

L’univers literari en les seves intrigues té alguns trets definitoris ben interessants. La primera constant és la presència de la naturalesa, ben allunyada dels clàssics espais urbans del gènere. L’escriptora ens endinsa en paisatges naturals, oblidats de qualsevol civilització, aparentment idíl·lics, com l’oceà, la neu, els boscos, les muntanyes i les vinyes, però a mida que avancen les seves narracions aquests escenaris es tornen cada cop més àrids i salvatges, claustrofòbics i opressius on els individus se senten atrapats, en un món sense sortida, en un autèntic infern.

I és que els seus personatges ens apropen al costat més fosc de l’ànima humana —no podem deixar de pensar en Jim Thompson i David Goodis i els traumes d’identitat individual i col·lectiva—, que sempre ens colpeja i ens fa patir. La majoria són ciutadans corrents que arrosseguen el mal traumatitzats per diferents circumstàncies —pobresa, passat, venjança, culpa, crueltat, trauma—, on la càrrega de profunditat psicològica i sobretot els diferents estrats de violència —perquè en té molts i de molt variats— són un dels trets més distintius de la seva escriptura: des de la violència quotidiana, física i psicològica, explícita i implícita, verbal i no verbal, col·lectiva i individual. Tots ells lluiten per sobreviure en un món complex on l’instint de supervivència, la fatalitat i l’angoixa predominen en totes les històries: esclavitud, captivitat i degradació de la condició humana (Des noeuds d’acier, 2012), desaparicions i l’inexorable destí del passat (Un vent de cendres, 2014), tragèdia a les muntanyes nevades albaneses amb un rerefons de màfies i exorcismes (Six fourmis blanches, 2015), infanteses truncades, famílies tràgiques a les terres àrides de la Patagònia (Il reste la poussière, 2016), refugiats condemnats a la misèria en cementiris de cotxes (Les larmes noires sur la terre, 2017), ambients apocalíptics —gairebé distòpics— i el tràgic destí familiar a Juste après la vague (2018). Al voltant d’aquests títols hi ha, però, una sèrie de constants i temes de denúncia social que preocupen a l’escriptora, com els traumes familiars, la pobresa i l’explotació humana, la misèria i la injustícia social, la denúncia de la societat de consum, entre d’altres.

Bona part d’aquestes característiques, temes, denúncies i localitzacions les trobareu a la lectura que iniciareu a continuació, Des noeuds d’acier —que hem optat per titular-la El soterrani—. El títol literal no ens encaixava del tot, i aquest ens ha semblat adient tenint en compte els fets que s’hi narren. Una història inspirada en un suposat fet «real» —aquí anomenat el cas Théo Béranger— que en alguns passatges ens recorda a Misery (1987) de Stephen King —de fet, la novel·la tindrà també una versió cinematogràfica— o, fins i tot, a algunes escenes ben espaordidores de Pierre Lemaitre. L’escriptura —com podreu llegir tot seguit— és contundent, seca, nerviosa —molt nerviosa, en diríem— i deixa poc pas a la respiració. Un estil incisiu, de frase curta i dolorosa que a poc a poc ens ensenya que el patiment humà, en ocasions, pot arribar a límits insospitats. Si passeu la pàgina us endinsareu en un món del que ja no en podreu sortir, un autèntic captivity thriller, com en diuen els americans. Quedeu avisats, que després no sigui dit.

___________

1 També va rebre els premis: Trophée 813 a la millor novel·la francòfona i el Lycéens et Apprentis de Bourgogne.

2 Dos dels seus títols, concretament Six fourmis blanches i Les larmes noires sur la terre, han obtingut el Prix des Lecteurs del 2016 i 2018, respectivament.

U

Va caldre força temps perquè aquest racó de país es desfés del record de l’espantós succés que el va marcar durant l’estiu del 2002. Als diaris i als setmanaris nacionals, a les notícies de la tele, i també, és clar, a la premsa sensacionalista: va aparèixer arreu. Per a nosaltres, habitants aferrissats o apassionats per aquesta terra despoblada, ens va fer una publicitat molt dolenta i morbosa; encara avui molta gent només coneix la nostra regió per aquesta trista crònica.

La França profunda. La misèria social. Una població local procedent de generacions senceres de consanguinis o d’alcohòlics, tots dos ben sovint, en un entorn mig muntanyós en què la dispersió i l’escassedat de població durant molt de temps van restringir els intercanvis i la comunicació. Això en van dir els mitjans de comunicació. Això és el que la nació recorda. Gràcies als periodistes de pa sucat amb oli.

De tota manera, aquest afer que ens va sacsejar una temporada sencera també va constituir un fantàstic argument turístic. Ja que aquí no hi ha res, miserablement res, només camp i valls, roca i senders per caminar-hi. Naturalment alguns hotelers espavilats van aprofitar l’ocasió per crear el «circuit del terror», una àrea de catorze quilòmetres inaccessible a cotxes i vehicles de dues rodes, només per a caminants, cavalls i ases. Evidentment, agafant la carretera de dalt i fent una bona marrada, s’hi podia anar en cotxe. Però allò significava passar pel costat de la por. I era ben bé per això que la gent venia d’arreu de França i fins i tot de Bèlgica, dels Països Baixos o d’Alemanya: per sentir l’horror que traspuava aquella història espantosa. Era del tot imprescindible adquirir el passi de tot el dia, amb el guia i el narrador. Calfreds assegurats, els detalls valien el que se’n pagava, quaranta euros sense el pícnic.

Uns detalls, a més, que eren inventats, fabulats.

Ningú no sabia què havia passat realment.

Això va funcionar un any, un any i mig. Després, l’interès va decaure.

Hi penso, sovint, en aquesta història quan l’últim pacient se’n va i observo el parc desert des de la finestra entreoberta. «L’afer Théo Béranger», com el van anomenar els mitjans, en vaig ser testimoni i hauria pagat el que fos en aquell moment per no ser-hi. Però em va venir com una fuetada, em va llançar a la cara tota la seva brutalitat. De vegades em costa de creure que hi hagi homes tan bojos per arribar a aquests extrems; i tanmateix n’he vist desfilar molts, de pertorbats, en vint anys d’exercici. Tots ells m’han demostrat, els uns rere els altres, que les històries reals superen la imaginació en tot allò que l’home pot tenir de desequilibrat i de perillós.

Perquè aquesta és una història real.

La primera vegada que vaig veure Théo Béranger evidentment ja havia llegit el seu informe; volia veure què m’esperava. Era un porc. Un violent, sempre arran de l’abisme, com un jugador addicte: incapaç d’aturar-se. El tipus d’home que saps que si gira l’esquena a la violència, serà ella la que anirà cap a ell.

Segons l’informe, en Théo tenia una personalitat complexa, tancada. Família rica. Infància delicada i pares absents, una trajectòria escolar més aviat brillant, una bona feina al capdavall. I després el pas en fals. Tardà, però previsible. S’adequava perfectament amb el que havia sentit dir una mica arreu. Ningú no el coneixia, és clar, però els rumors deien que havia estat condemnat per agressió i acabava de sortir de la presó a l’inici de l’afer. L’informe ho confirmava: una trista història de tres, la seva dona, el seu germà i ell. No vaig tenir accés als detalls, però en Théo havia massacrat el seu germà, literalment.

En realitat no tenia gens de ganes de salvar un paio com aquell.

Però volia dir oblidar que vaig ser jo qui va recollir aquell cos entre les meves mans, després. Volia dir oblidar que el diari que havia escrit Théo Béranger havia arribat a les meves mans —i de manera involuntària—, ja explicaré per què. Un centenar de pàgines plenes d’una escriptura trossejada, desigual. No vaig poder retranscriure la narració perquè en la seva major part era incomprensible. Hi faltaven paraules, les frases eren allà, com llançades les unes contra les altres, sense lligam, sense res. A dretcient vaig voler posar-hi ordre, omplir els blancs, afegir un adjectiu o un verb aquí i allà. Segur que vaig trair el text, però era l’única manera de saber què havia passat.

També hauria pogut emmarcar les pàgines d’un diari, penjar-les en una paret i mirar-les com qui mira una obra d’art curiosa. Això hauria tingut alguna mena de sentit.

Malgrat la meva intrusió en les seves paraules, és en Théo qui parla al llarg de les pàgines que venen a continuació. Mai no estic lluny del que va voler dir, n’estic convençuda. He respectat tant com m’ha estat possible la trama del seu diari i he transcrit la seva lenta baixada a l’infern. Els seus dubtes, les seves temptacions.

És clar que hauria calgut que ell ho rellegís, que ho corregís.

Però no va ser possible.

El final l’agafo d’aquell trist succés que en aquella època tots havíem llegit als diaris. No hi he volgut embellir res. Realment no hi havia res per embellir. La història d’en Théo són els homes que l’han comès, tal com es comet un assassinat, sí, com això. També és la veritat que he volgut restablir. M’hi vaig sentir obligada.

A l’escala de la humanitat, és ben poca cosa. Ja ho sé. Però tant se me’n fot, l’escala de la humanitat.

Això va passar el 2002. Recordeu-ho.

Em dic Théo i miro el que podria ser un bonic matí de primavera. Un matí del mes d’abril que ja s’acaba. Al jardinet del costat, les tulipes s’han marcit i les azalees estan en flor. Fa molt bon temps des de fa un mes, força més calor que altres primaveres. Fa dues setmanes, a la televisió, van dir que una glaçada ho podria aturar tot. Però avui els entesos diuen que els sants de glaç no faran res de res. Els meteoròlegs ja anuncien un estiu de canícula; són els que en saben, aquesta raça de gossos.

Només és un quart de set i encara és de nit. Aquesta hora s’assembla força a aquelles matinades esgrogueïdes que odio. La feixuga porta grisa es tanca fent un soroll de metall i de panys. Sembla com si tota la paret vibrés. M’he girat tremolant i he estès el punt cap a ells. Aquells xacals.

Trec un cigarret, enganxat a la porta, inspirant profundament. La flama de l’encenedor s’apaga amb el ventet fresc i poso la mà al davant per tornar-lo a encendre. Faig una primera pipada, profunda. La primera bafarada lliure.

Em fico l’encenedor a la butxaca. Els pantalons que m’han tornat aquest matí són una mica massa amples un any i mig després. Dinou mesos exactament. I tanmateix no estava gras quan vaig arribar.

A la bossa que agafo ben fort hi ha la meva cartera, un paquet de cigarrets, un encenedor i el rellotge. Tot el que duia al damunt aquell dia.

Amb el cigarret a la boca, estripo la bossa, obro la cartera i hi busco la foto. Hi és. No l’han tocada. Somric en mirar-la. Que bonica. L’única cosa que em fa tirar endavant, que ha evitat que la meva vida s’enfonsés durant aquests mesos. I després em ve un pensament al cap i els dits em comencen a tremolar. Deso la foto a la cartera i em poso el rellotge al canell, deixant que la bossa de plàstic surti volant; cau sobre la vorera i se’n va lluny de mi amb una remor bruta. La segueixo amb la mirada una estona.

Continuo fumant, amb el cap cot entre les espatlles i la mirada a terra.

Dinou mesos passats al forat, no hi ha cap altra paraula.

Unes cel·les massa petites, massa gent i l’odi que ho amara tot, arreu, als passadissos, al menjador i fins i tot en les activitats exteriors. Ja no puc més. Per sort s’ha acabat.

Dinou mesos a la garjola. Jo també vaig començar a anomenar-la així. No es mereix res més.

Em giro per mirar la immensa porta de metall i no puc evitar somriure. Un somriure com una escopinada, malvat, ple de rancúnia. Darrere d’aquesta porta encara hi ha el gran Gilles, i tots els altres. Que s’hi quedin. Que s’hi morin. Aquesta vegada estic a la banda bona, allà on ells encara trigaran a arribar.

En recordo els braços grossos i els tatuatges, en sento les veus baladreres i estúpides. Quan, fa uns dies, van saber que jo sortia, tots ells em van encarregar que fes arribar missatges a l’exterior; que contactés amb amics; que anés a comprovar que les seves noies no els estiguessin enganyant amb un altre. Tots aquells paperets els he deixat a les comunes de la presó fa una hora. Els seus noms, els seus números de telèfon, els he oblidat en travessar la porta que ara miro des del carrer.

El gran Gilles havia promès que em fotria abans de la meva sortida.

Somric de nou. Aixeco el dit del mig i li faig la figa. Un gest de menyspreu ben sentit, que li arribi fins a la panxa a aquest fill de la gran puta.

De manera general, des que era nen, no he tingut una vida fàcil. Però mai no m’havia enfrontat a la violència física. La presó va omplir aquesta manca de seguida. L’endemà de la meva arribada, segons un ritual molt clàssic, em van «testar» a la cantina. M’estimo més oblidar aquesta humiliació memorable.

Em vaig integrar en un grup de francesos amb tendències esportives i heroïnòmanes, que em semblava un dels menys viciosos, i dins el qual em van robar diners i cigarrets una desena de vegades. Però, si més no, em sentia protegit dels altres.

Jo també vaig robar i em vaig desar a la butxaca, nit i dia, una pedra pintada de la mida d’un ou gros, que em va donar un avantatge decisiu arran de les moltes batusses en tornar de les dutxes o les cuines. Aquesta pedra me l’he endut de record, com a agraïment; sento el seu pes a la caçadora.

He tastat la violència i no li he trobat cap gust. Però, siguem clars: si cal utilitzar-la, ho faig. Però no tinc l’esperit de víctima. Alguns surten destrossats de la presó, d’altres endurits; jo soc un d’aquests. Amb una consciència aguda de les coses per les quals val la pena lluitar i aquelles que no s’ho valen.

Uns mesos abans de la meva sortida, ens vam barallar amb uns tallagespes, una tarda d’activitat en un parc en què la presó fa el manteniment. Vam trencar una màquina. Una Stihl, un trasto irrompible. El mànec va petar, però el motor encara funcionava, com si res. El vam haver d’aixafar amb una maça perquè s’aturés.

Recordo que altres vegades, amb ràbia, tiràvem les màquines contra els arbres, amb totes les nostres forces, perquè esclatessin. Sense raó. Per fotre els carcellers. Per relaxar-nos.

No les vam trencar mai.

No es podia. Semblàvem imbècils.

Quan hi penso, crec que era una bogeria donar-nos unes màquines com aquelles. A gent com nosaltres.

Però aquell dia, com deia, fa tres mesos, vaig sentir por de mi mateix. Les màquines tenien unes ganivetes metàl·liques per tallar les bardisses i els arbustos. En diuen estrelles. Quan el gran Gilles va anar directe cap a mi, el motor anava a tota pastilla. Un braç, un turmell, no té cap pes al costat d’un saüc, i ell anava cap a mi, amb decisió. El vaig esquivar pels pèls. Mentre l’altre s’aturava i tornava enrere, vaig tenir temps de deslligar-me l’arnès i tirar el tallagespa a terra.

Vaig fugir. I no em va fer vergonya. No tenia cap ganes que un malalt armat amb una eina com aquella em tallés una mà o una cama.

Vaig sentir la topada de las màquina d’en Gilles contra la meva.

Els carcellers em van atrapar poc després i em vaig sentir alleujat. Era mil vegades millor que et sacsegessin aquells porcs que trobar-me de cara amb aquell boig.

La màquina trencada em va suposar quinze dies a la cel·la d’aïllament, només perquè era la meva. No hi feia res qui l’havia fet malbé.

Una bona oportunitat per reflexionar.

Em vaig posar malalt. Aquests tres últims mesos, vaig evitar les activitats exteriors, encara que hagués de fer voltes per la cel·la o pel pati. Sempre estava en grup. La dutxa me la treia del cap: un cop a la setmana, per reduir els riscos. Sabia que la meva pena es reduiria a la meitat, com a mínim, per bona conducta. El meu advocat m’havia dit: Quatre anys, d’aquí a un any i mig serà al carrer. Té el perfil adequat.

Però el gran Gilles havia dit que em fotria abans.

El més dur va ser aguantar, evitar les baralles. Dinou mesos.

Dinou mesos al llindar de la violència, al caire de l’abisme. Colla de pirats. Ara els escupo a la cara. Llenço el cigarret a terra i l’aixafo amb el peu. Amb les mans a les butxaques, me’n vaig en direcció a l’estació. No hi ha gaire més que trenta minuts a peu i, el que em sorprèn més, no has de fer mitja volta al cap de pocs metres. No has de caminar en cercles. No, camino recte, endavant; res no m’atura, no hi ha cap paret, no hi ha filats.

L’autobús, el metro, els enllaços; ja no hi estic acostumat. A poc a poc els vagons i les andanes s’omplen, i els viatgers s’amunteguen i s’enganxen a mi. Faig un esforç prodigiós per no agafar-ne un o dos pel coll. Noto la pell molla, eriçada de còlera. A Châtelet no puc més i baixo. Busco un cafè on arrecerar-me.

—Un cafè sol, si us plau…

El paio que és darrere del taulell em somriu i, com cada vegada que algú em mira per primera vegada, veig que passa de pressa del meu ull blau al meu ull marró. Sé que és una cosa que desconcerta. Des de sempre em miren d’aquesta manera, com si tingués un estrabisme i que la gent no sabés quin és l’ull bo.

Uns ulls vairs. Tots dos són ulls bons.

El meu ull dret és blau, d’un blau pàl·lid amb estries del mateix color que algunes vidalbes a l’estiu.

Abaixo el cap, l’home em posa el cafè al davant. Dic en un murmuri: Gràcies.

Al mirall que ocupa tota la llargada de la barra, darrere de les ampolles i les cafeteres, m’apareix el meu reflex i arrufo les celles. M’observo, sorprès i decebut. Ara tinc quaranta-tres anys. Abans me’n feien set o vuit menys. Però ara…

A la presó no me n’he adonat. A la llum dels neons, no et mires. La llibertat em dona arrugues. Demano un altre cafè.

No havia imaginat que seria difícil retornar al món. Però els clients habituals que entren saludant-ne d’altres, els clients que es reconeixen i encaixen, les xerrameques massa fortes, tot plegat em molesta. En un racó just al costat d’ells, em sento terriblement sol. Els esclats de veu i els esclafits de rialles em pesen. Cada vegada que em distreuen, perdo el fil dels meus pensaments. En un moment donat clavo un cop de mà a la barra.

—Merda!

Davant meu el cambrer se sobresalta i es refà. Eixuga els gots amb un drap blanc, la mà amb prou feines li tremola. Penso que em vigila. Potser tinc un posat d’arreplegat, un home que parla sol i que no gira rodó. Un paio que no té res a fer en tot el dia. Potser és el que pensa el cambrer mentre em mira de reüll.

Mala sort, noi.

Haig de fer una visita, i sé on vaig.

En sortir clavo un cop de peu a una llauna que hi ha per terra. La llauna metàl·lica rebota contra els baixos d’un edifici i roda fins a la claveguera.

He obert el garatge. Encara hi és.

Giro una mica la clau de contacte; res, és clar. Ja m’ho imaginava, després d’un any i mig.

L’etiqueta estava mig esborrada i he trigat cinc minuts a anotar les referències de la bateria. He anat a comprar-ne una altra, he tornat i l’he connectat. El BMW s’ha engegat amb el mateix preciós soroll que en el meu record. Malgrat la pols sobre el sostre i al capot, he reculat per admirar-lo. Crec que em segueix agradant moltíssim.

Els meus últims dies a la garjola els vaig passar imaginant què faria en sortir. El bar era inevitable; volia prendre un bon cafè i recuperar l’ambient de la ciutat, això era evident, tot i que, al capdavall, ha estat més dur del que havia previst. Però després…

Després, podia triar. Hi havia la Lil. I hi havia en Max.

Ara ja no els puc dissociar. Han anat passant en bucle pel meu cap des de fa mesos, la meva dona s’ha ficat al llit amb el meu germà. El meu germà s’ha ficat al llit amb la meva dona. Així sembla una bestiesa. Però la Lil era la meva vida. Després d’anys de vagareig i indecisió, amb ella havia trobat una cosa que m’anava bé, una cosa semblant a la felicitat, suposo. Al cap de dinou mesos, al final la vaig creure quan em va dir que tots dos havien begut massa, que ella no havia sabut defensar-se, que era un error, un gran error. La prova és que jo tampoc me’n vaig adonar aquella nit, em vaig despertar al matí i no havia vist res. Llavors vaig decidir fer cas de la Lil, perquè tenia lògica, i sobretot perquè no la volia perdre. Encara estem distants, però ara que soc fora de la presó, no tinc cap dubte que necessito la seva presència en la meva vida. I això no em passa amb en Max.

La còlera em torna de cop i alço un puny tancat cap a ell. No t’he fallat, desgraciat. Ric tot sol. Per a mi la garjola s’ha acabat. Però ell… Un cirurgià de prestigi de qui es començava a parlar, amb una agenda carregada, un futur prometedor, tot això. S’havia comprat una casa magnífica feia uns anys, amb una piscina i una pista de tennis. Els caps de setmana jugava a golf, estic segur que duia l’uniforme de rigor i es creia ser Tiger Woods en blanc. La seva dona organitzava sopars gairebé cada vespre; amb la Lil havíem deixat d’anar-hi, era massa per a nosaltres. Massa superficial, massa brillant, massa fastigós.

I tot això va acabar. Gràcies a qui?

En Max em va repetir sovint que no em mereixia la Lil. Sempre se la mirava i remirava des que l’hi vaig presentar, feia tres anys. De manera confusa, sabia que intentaria prendre-me-la i que no l’aturaria cap remordiment. Simplement l’havia de tenir.

Però jo em pensava que la Lil i jo érem invencibles. Més que no pas que es fiqués al llit amb ella, estic emprenyat amb en Max perquè va fer miques aquella certesa.

Per això, el primer que faig en tornar a casa és engegar el cotxe i anar-lo a veure. Abans fins i tot de trucar a la Lil. Passo pel banc a retirar diners i me’n vaig. Em poso a riure davant del volant mentre dic: Vaig a veure la larva.

Cinquanta minuts a tota velocitat.

Quan surto de l’autopista, agafo els revolts com un boig. Sé que em passo. Els pneumàtics freguen el voral. Amb la finestra oberta, el vent brogeix dins l’habitacle i els cabells se’m fiquen als ulls; deixo que s’enredin, ja feia massa temps. Accelero més. Per un moment em ve al cap que pugui aparèixer una vaca despistada o un tractor al mig del revolt següent.

No hi penso. Ni tinc por.

La vida torna a començar per a mi.

En una terrassa, col·locats com boixos en testos, cinc o sis persones en cadira de rodes esperen que els entrin a l’edifici. Cap no es mou. I per un motiu. No són vells, és el lloc on es troben. Un institut per a adults discapacitats.

Empenyo la porta del gran vestíbul. El luxe. Terra de marbre, miralls immensos a les parets. Unes plantes verdes es reflecteixen aquí i allà, fent més impressió d’espai. A la dreta, una recepcionista està asseguda darrere d’un taulell de fusta negra i parla amb una infermera. Dibuixo el meu somriure més encantador.

—Bon dia —dic.

Al passadís, la infermera s’ha aturat i es gira cap a mi murmurant: Ja hi som. Tusta a una porta. Una precaució inútil, és clar, però el reglament imposa segurament que en presència de la família es mantinguin les formes. He donat un nom fals: m’està prohibit visitar en Max. La laxitud de la recepcionista m’ha facilitat les coses.

La infermera toca el dos i tanca la porta darrere seu, deixant-me sol en aquella habitació blau cel. La finestra està oberta i es nota la tebior i l’aroma de les acàcies que venen de l’exterior. Hi ha un petit ram de flors sobre la calaixera.

Recorro la cambra amb la mirada. El busco. En veure la forma semiajaguda a la butaca, lligada a un degotador, inerta, no puc evitar un moviment de rebuig. Esbatano els ulls en acostar-m’hi. Sí, és ell.

Ja m’ho podia esperar. Però veure-ho és una altra cosa. Incrèdul, m’inclino per situar-me davant d’aquella mena d’home que jeu amb els braços lligats a la butaca amb unes corretges. Dubto uns segons abans de posar-li la mà sobre l’espatlla.

—Hola, Max. Quant de temps, eh?

La forma no fa res, no es belluga. Ja m’ho imaginava però em molesta. És gairebé empipador. Només obre molt els ulls de cop.

—Bé —dic—. Veig que m’has reconegut.

Nerviós, em poso a caminar amunt i avall davant de la butaca. M’imagino que en Max intenta seguir-me amb la mirada mentre expressament faig un pas a l’esquerra i un pas a la dreta.

En Max ho deixa córrer. Torno al seu camp de visió, m’escapo. Hi torno. El ritme és massa ràpid per a ell. Faig un petit senyal amb la mà, just davant dels seus ulls.

Agafo una cadira, la giro i m’assec davant d’ell repenjant-me en el respatller, amb els braços encreuats.

—I doncs, xicot, sembla que has envellit molt.

Faig que sí amb el cap unes quantes vegades mentre el contemplo, pensatiu.

Malèvolament content en el fons. Aquell paio arrogant clavat a una cadira de rodes la resta de la seva vida. En veure’l així, penso que gairebé valia la pena haver anat a parar a la garjola. Està bé. Les rancúnies s’esfumen. Em miro els quadres penjats a les parets, reproduccions de Van Gogh. M’agrada molt Van Gogh. No els retrats, sinó els paisatges, amb els seus traços rodons i els colors extraordinaris.

—Tens sort, són molt macos aquests quadres.

El front d’en Max comença a estar suat. Em fa riure, la por li torna. Dubto si agafar un mocador i eixugar-li el front, però el fàstic m’atura.

—Digues, em faries una cara nova encara per tot això? Ets rancuniós, oi?

M’hi acosto molt arrossegant la cadira i gairebé murmuro.

—Jo també. Ara estem en paus.

En la immobilitat de les seves parpelles, els ulls d’en Max roden una mica. Noto que se li accelera la respiració.

—Tens por, eh? Què vols que et passi, pobre Max? Res no podrà ser pitjor que el que vius ara mateix.

Sospiro mentre em gronxo a la cadira.

—Però ja saps que va ser un accident, oi? No que et trenqués la cara, això va ser expressament. Estava decidit a fer-te una cara nova després del que havies fet amb la Lil. Però que t’hagis quedat així com un vegetal, amb el teu cervellet que continua bullint per no res…

Ric tot sol.

—No hi puc fer res si vas caure, si et vas partir les cervicals. No vas tenir sort, res més. I jo he passat dinou mesos a la garjola per això. Per una poca traça. Perquè vas caure com un ximple.

Els records brollen al meu cap sense cap ordre. Els crits, els bombers, els polis. M’inclino cap a en Max remugant.

—Perquè et vas ficar al llit amb la Lil.

Tanco els ulls amb un sospir i m’obligo a calmar-me. Ara no puc trontollar. L’espectacle d’en Max immòbil a la seva butaca d’invàlid em reconforta. Em consola molt. És com si existís una certa justícia.

Torno a obrir els ulls i li toco suaument la galta.

—Ja ho veus, Max. No em sap greu el que t’ha passat. No era la meva intenció en principi, però trobo que ha acabat bé. Si te n’haguessis anat a l’altre barri també m’hauria semblat bé. Però això és millor. Et moriràs a foc lent. Trigaràs anys. És el que et volia dir. És clar que ja ho saps, ets metge. Però no volia que ho oblidessis. Encara et deuen quedar uns quaranta anys de corda, i serà en aquesta cadira, lligat perquè no rellisquis, incapaç de menjar tot sol.

Clavo un cop de peu a la cadira.

—Tot el que podràs fer, com ara, és bavejar, tio. Un bavós. Això és en el que t’has convertit.

Agafo els dos braços de la butaca d’en Max, amb la cara a pocs centímetres de la seva i amb la veu tremolosa.

—Desitjo que visquis encara cent anys més. Cent anys cagant-te a sobre. Em sents? T’adones del que ens vas fer?

En el mateix moment s’obre la porta i la infermera, que em veu inclinat sobre en Max, furiós i remugant, fa un crit. M’incorporo sobresaltat, però ella ja ha anat cap al passadís. En els deu segons que segueixen, sento un timbre, com una mena d’alarma, i la infermera reapareix, mantenint les distàncies.

—Què feia? —exclama

—Res! Quina bestiesa! Només li parlava.

—Allunyi-se’n —va continuar—. Allunyi-se’n!