Silvestre Vilaplana (Alcoi, 1969). Llicenciat en Filologia Catalana i professor de secundària. Ha conreat la poesia, l’assaig i la narrativa per a adults i per a joves. Ha guanyat nombrosos premis com el Premi Nacional de Poesia Miguel Hernández, el Premi Miquel Martí i Pol, o el Premi Ciutat d’Alzira. En narrativa per a joves ha publicat nombroses obres com La mirada d’Al-Azraq, Els dimonis de Pandora, Les urpes del diable, Les cendres del cavaller (Premi de la Crítica Serra d’Or), La frontera negra, Resurrecció (Premi Crítica Samaruc 2012) o La mèdium. També en literatura per a adults, L’estany de foc (Premi Blai Bellver), El quadern de les vides perdudes (Premi Alfons el Magnànim), Un sepulcre de lletres minúscules (Premi Millor Novel·la València Negra 2016). Amb Els ossos soterrats va guanyar el III Premi Memorial Agustí Vehí-Vila de Tiana de Novel·la Negra l’any 2016. Algunes de les seues obres han estat traduïdes al castellà.
Després de la guerra civil, i en un petit indret del País Valencià, cinc homes són salvatgement executats una nit i soterrats en una fossa comuna. Ningú no sap el parador concret dels cossos fins que, setanta anys després, l’arqueòloga Júlia Ardid i el seu jove equip intentaran descobrir on són els cadàvers i qui va assassinar aquells homes per tal de fer justícia i treure a la llum les seves restes.
A les extremes dificultats d’iniciar l’excavació s’hi afegiran coaccions de tota mena: des de polítics i eclesiàstics interessats en mirar cap a l’altra banda fins a ferides familiars mal tancades que ressorgeixen de l’oblit. I és que ja se sap: tot mort té una història al darrere que potser a algú no li interessa gaire desvetllar, i ni molt menys saber d’on venim i desenterrar el passat. I més quan resulta que la fossa no conté només els cadàvers dels cinc homes. Hi ha una sorpresa terrible amagada sota terra que ho canviarà tot.
ELS OSSOS SOTERRATS
SETEMBRE 2016
Primera edició: setembre de 2016
Per a Josep Forment, sempre al nostre costat
© Silvestre Vilaplana, 2016
© de la present edició: Editorial Alrevés, 2016
Director de la col·lecció: Àlex Martín Escribà
Disseny de la col·lecció: Mauro Bianco
crims.cat
Editorial Alrevés S.L.
Passeig de Manuel Girona, 52 5è 5a • 08034 Barcelona
crims@crims.cat • info@alreveseditorial.com
ISBN: 978-84-16328-67-3
Codi IBIC: FF
Producció de l'ebook: booqlab.com
Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització per escrit dels titulars del «Copyright», la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant el lloguer o el préstec públics. La infracció dels drets mencionats pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (Art. 270 i següents del Codi Penal). Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra. Pot contactar amb CEDRO a través del web www.conlicencia.com o per telèfon al 91 702 19 70 / 93 272 04 47.
La novel·la Els ossos soterrats, de Silvestre Vilaplana, va resultar guanyadora del III PREMI MEMORIAL AGUSTÍ VEHÍ-VILA DE TIANA 2016, convocat per l’editorial Alrevés, l’Ajuntament de Tiana i l’Associació En Negre.
El veredicte es va anunciar al gener del 2016 durant el festival Tiana Negra per un jurat format per Àlex Martín Escribà, Anna Maria Villalonga, Lluís Bosch i Sebastià Bennasar.
Es diu crims.cat i és una col·lecció de novel·la criminal en llengua catalana, amb voluntat d’englobar tot tipus d’etiquetes i subgèneres: negre, policíac, espionatge, detectivesc, enigma...
L’empenta, a càrrec de l’editorial Alrevés, ens sembla de prou importància per prendre’ns seriosament la iniciativa: sis títols l’any, on es combinen autors de casa amb noms estrangers europeus de ressò i prestigi que avui són desconeguts en totes les llengües de l’Estat.
Així doncs, omplim un gran buit dins del mercat editorial en llengua catalana. Ara que ja és extensament reconegut l’èxit d’aquestes històries dins i fora de les nostres fronteres, cal unir esforços en la nostra llengua per intentar evitar la dispersió editorial que viuen tots els autors que cultiven allò que Raymond Chandler va anomenar «el simple art de matar». Simple o no, creiem que és el moment idoni per acontentar totes aquelles veus que reclamen des de fa un grapat d’anys la presència d’una col·lecció nostrada com ho va ser en el seu moment La Cua de Palla.
Per la nostra banda, sempre ens proposem —i esperem que no només es quedi en un propòsit— fer la millor de les seleccions i poder oferir-vos un bon catàleg d’autors reunits en una col·lecció que respon —això sí— a tots els criteris indispensables que caldria tenir presents sempre: un disseny identificador, unes cobertes suggeridores, una numeració i, és clar, una tria coherent de títols.
Amb aquestes aspiracions, us convidem a passar aquesta pàgina i a començar a llegir. Hi trobareu un tipus de lectura, no ho oblideu, que ha delectat esperits de tota mena i de totes les contrades, i que novament ara podem tornar a fer en la nostra llengua.
De manera que ja ho sabeu: si voleu llegir la millor novel·la negra en català, llegiu crims.cat!
Dirigida per Àlex Martín Escribà
Un àngel s’insinua cada cop que apareix algú que diu estar enamorat de la mort.
ALFONSO CALDERÓN
Omplí el carregador del revòlver amb delicadesa, deixant lliscar la bala per l’orifici del tambor. Mil ombres d’incertesa li creuaven la ment, però va intentar allunyar-les totes. El que anaven a fer era molt important, essencial per a la pàtria, i no era digne d’ell dubtar en aquelles circumstàncies.
Deixà l’arma preparada sobre la taula i es canvià de roba. La camisa blava amb el brodat vermell sobre el pit li semblà una cuirassa o, millor, un hàbit que l’imbuïa d’un poder que anava més enllà de la força i de la raó que l’assistien, un poder que emanava de Déu perquè era en nom d’Ell que havien lluitat i havien alliberat la nació de comunistes i descreguts. Féu el senyal de la creu sobre el front i es besà els capcirons dels dits en fer l’últim moviment.
S’esperà durant deu minuts assegut en una cadira sense moure’s, amb l’esquena recta i la mirada al davant, repassant els detalls, pensant en la satisfacció que els esperava. Introduí el revòlver en la pistolera quan sentí des de l’exterior de la casa el so del clàxon que el cridava. Els companys eren a la camioneta amb el fusell penjant del muscle i els ulls brillants per l’expectació. Tots aixecaren el braç com a salutació i Gaspar va sentir-se orgullós d’aquells homes.
Un d’ells duia una botella de conyac i durant el trajecte la va fer rodar. El licor els va servir per escalfar-se i per agafar valor. No van parlar gaire. Ho havien comentat desenes de vegades i havien pres la decisió. Ja no calia parlar-ne més. Ells eren homes de paraula i tenien un compromís. Tanmateix, Gaspar els podia notar la tensió en el rostre i en els gestos, senyals d’algun recel que els incomodava. Per endreçar la situació, va començar a cantar «Yo tenía un camarada», i de seguida les veus de tots s’uniren en un cor que retronà en la petita caixa del camió i que en arribar al fragment «la Patria quiere mi mano para volver a atacar», va aconseguir una germanor de veus absoluta. Gaspar estava convençut que aquella nit no fallarien, la mort cantava gojosa amb ells.
El primer truc a la porta fou suficient. El cruixit de fusta retronà en les orelles del vell mestre i el va espantar. El soroll li recordà l’espetec assassí d’un tret de gràcia i va saber que aquella nit moriria.
Per això no es va sorprendre quan va obrir la porta i aquells cinc homes armats entraren i l’apuntaren. Ell no es va moure, tanmateix l’empenyeren i l’insultaren. Però l’home que un dia havia estat docent no va fer gaire cas d’aquelles petites mostres de violència. En aquell moment, el seu pensament agitat s’interrogava sobre si havia estat poc hàbil deixant-se capturar en comptes d’anar-se’n com el bon sentit aconsellava, o si realment aquella cita amb la mort l’havia esperada com una manera de fugir d’una vida que ja no pagava la pena viure perquè tot en el que creia s’havia esfondrat.
Als assaltants els sobtà la tranquil·litat d’aquell home. Havien esperat crits i precs descarnats i es trobaven amb una serenitat que els confonia. Per això l’obligaren a agenollar-se i li posaren una pistola al cap. Volien espantar-lo, necessitaven el seu terror per sentir-se poderosos. Les armes que duien a les mans no eren suficients. Però l’home que havia ensenyat a llegir i a escriure bona part dels més petits de la comarca no es va acovardir. Havia promulgat amb vehemència que l’ensenyament era l’eina essencial de la llibertat dels individus. Aquesta exaltació de la llibertat ara li costaria la vida; no obstant això, no se’n podia penedir. Li van fer mal les cames en veure’s obligat a agenollar-se, però encara va tenir temps de consolar-se pensant que aquell dolor li duraria poc.
—No el mateu ara. Fem el que hem acordat —digué el que semblava comandar-los. I l’amenaça sobre el vell professor s’acabà amb una esgarrinxada al pòmul i una càlida escopinada en la cara.
D’una estrebada, entre dos dels assaltants, l’aixecaren del terra i l’introduïren a la part de darrere d’un camió. El vehicle era massa gran per a una víctima sola malgrat que en aquell moment hi havia quatre homes armats, amb olor de suor, d’alcohol i de mort, acompanyant-lo. El mestre va intuir que no seria l’única presa de la nit.
Mentre s’allunyaven, va sentir pena pels seus llibres. Lamentà no haver tingut temps de regalar-los. Ara probablement acabarien llençats a les escombraries no sabia gaire bé per qui. Per entretenir-se o per acomiadar-se, no ho sabia del cert, va començar a recordar vells poemes que mai més no llegiria. Estava content perquè no sentia gens de por.
Hi havia un home esperant a la porta amb rostre impacient. Ella havia trigat a obrir perquè el seu embaràs molt avançat feia que s’aixequés de les cadires cada vegada amb més dificultats. El marit sempre li deia que no fes esforços, que estigués tranquil·la, que ell s’encarregaria de tot perquè volia que el seu primer fill nasqués sa i sense problemes i, mentre el dia esperat arribava, desitjava que ella se sentís com una reina.
Però en aquell moment ell estava dins, canviant-se de roba després de treballar. A més, malgrat els entrebancs de dur un fill a la panxa, ella se sentia perfectament, plena d’energia i amb una alegria com mai no l’havia sentit.
—Hi és el teu marit, a casa?
Instintivament va fer el cos enrere i es va posar la mà a la panxa. No era la pregunta d’aquell desconegut el que l’havia alarmada, ni el to de veu endolcit amb què havia parlat. Era la mirada, uns ulls entre burletes i ansiosos que no semblaven esperar resposta.
—No, avui no hi és —digué mentre començava a tancar.
La mà de l’home sobre el caire de la porta li ho impedí. De seguida, tres homes més van aparèixer al llindar i la van empènyer cap a dins. Als muscles duien armes penjades. Enmig del pànic, va poder entreveure a fora un camió amb els llums apagats.
—On és? —preguntà el de la porta, mentre mostrava la negror amenaçadora d’una pistola.
—No ho sé —insistí ella, i notà la criatura removent-se intranquil·la dins del ventre, potser alertada també del perill.
Sense fer-li cas, dos homes entraren cap endins i al cap de pocs segons tragueren el marit encara a mig vestir, només amb pantalons i una samarreta mig foradada.
—Intentava amagar-se —informà un d’ells—, però l’hem descobert de seguida.
—Albert! —cridà la dona, i intentà apropar-se a ell. Un dels homes s’interposà i l’apartà amb fermesa.
—Te’n véns amb nosaltres —sentencià el que havia trucat a la porta, assenyalant Albert amb el dit.
—Jo no he fet res —protestà ell, amb un fil de veu.
—Acomiada’t de la teua dona.
Ella s’abalançà cap al seu home i intentà protegir-lo amb el cos, envoltar-lo amb els seus braços, fer-lo desaparèixer dels ulls d’aquells assaltants que li’l volien prendre per sempre.
—Ja és suficient —clamà un dels homes armats, incòmode davant d’aquella resistència. No havien anat allà a enfrontar-se amb dones prenyades, sinó amb porcs comunistes.
El que manava s’acostà a ella i li mostrà la pistola de nou, però en aquesta ocasió ella no es va moure de davant del marit.
—Deixa’l anar! —digué lentament mentre encanonava la dona a l’altura de la panxa—. Deixa’l abans que no decidim eliminar tot el que porte la sang d’aquest fill de puta.
Fou Albert qui s’apartà de l’abraçada de la dona. L’agafà dels muscles per a mantenir-la a distància i la besà lleument als llavis. Després, s’ajupí i li va posar les mans al ventre inflat durant uns segons.
—Parla-li de mi.
—No —gemegà ella.
—No hi podem fer res.
Mentre el treien de la casa, ella va caure a terra de genolls, buida de forces i sentint-se estranyament culpable perquè la criatura no s’havia mogut dintre seu per fer l’últim comiat a son pare.
—És un home malalt, no paga la pena que el mateu —implorà la dona.
—Ell tampoc no va tenir compassió de ningú. No demanes pietat —respongué l’home que comandava la patrulla. La ràbia amb què ho digué va fer que saltaren petites gotes de saliva de la boca.
El malalt de qui parlaven s’aixecà solemnement de la cadira i va agafar amb força el bastó que li servia de suport. Si els de l’escamot s’hi hagueren fixat, haurien vist com el puny premia amb violència la vara de fusta que l’ajudava a mantenir-se. Però els homes tenien pressa i no estaven per a detalls. Tot s’allargava massa, aquella nit.
—Encara en vaig matar pocs —els va dir l’ancià amb menyspreu—, és evident.
El colp que va rebre li va fer perdre l’equilibri i el va llançar per terra. La dona va cridar espantada, però ell no va dir res, com si la clatellada no l’hagués afectat, com si el dolor de cadascun dels ossos no estigués martiritzant-lo des de feia mesos, com si els pulmons no se li estigueren desfent. Lentament, es va aixecar, va tossir en un mocador i va amagar la gota de sang que s’havia després de dintre seu. Aleshores, va tornar a agafar el bastó per ajudar-se a mantenir-se dempeus.
—En marxa —digué el líder.
—On el porteu? —interrogà la dona, amb veu angoixada.
—A fer un volt, el mateix que ell i els seus amics feien fer als nostres camarades.
—És un home malalt, deixeu-lo morir a casa.
—Calla! —cridà el vell, colpejant amb el bastó a terra—. No els dónes la satisfacció de veure’t pregar.
Ella es mossegà els llavis i assentí. Amb un gest ràpid sobre els ulls, allunyà una llàgrima que volia mostrar la feblesa que amagava. Coneixia el seu home, sabia qui era i què havia fet. Respirà fondo i decidí fer-li cas per darrera vegada en la vida. En silenci, es dirigí a un dels mobles de l’habitació i d’un calaix en va traure un objecte que va donar al marit.
—Què és açò? —va preguntar l’home que comandava el grup.
—Una fotografia dels nostres fills.
—On són?
—Lluny de les vostres mans —digué el malalt—, però potser un dia tornaran per aclarir comptes.
—Fill de puta!
Aquesta vegada el colp només el féu trontollar. L’home l’esperava i s’havia agafat fort a la gaiata, però la tos es va desfermar de nou.
El van haver d’aixecar per fer-lo entrar al camió perquè ell estava massa feble per a pujar-hi sol. Els dos homes que hi havia a dins amb les mans lligades amb fil de ferro no li digueren res, ni quan començà a cantar l’himne de la CNT amb tota la força que els seus pulmons malalts li permetien, ni quan un dels homes que els vigilaven li rebentà els llavis d’un colp amb la culata del fusell.
Es feia tard. Gaspar s’havia adonat de l’hora, però no havia dit res a ningú. L’escalfor del conyac de l’inici de la nit es diluïa i les veus sorolloses i els ànims començaven a desinflar-se. S’haurien de donar pressa si volien que tot acabés com havien planejat.
Al camió ja hi havia quatre homes, però no podrien agafar-ne gaires més, dos a molt comptar abans que el cansament vencés la determinació dels homes. Tots eren valents, tots havien matat alguna vegada durant la guerra, però Gaspar sabia que no era el mateix disparar en un camp de batalla, on l’única opció és la teua vida o la de l’enemic, que matar uns criminals contra la pàtria que tenen les mans lligades, preguen i s’amaguen rere les seues dones ploroses.
Si ho hagués previst hauria agafat alguna botella més per al camí. Mentre l’alcohol mantingués els ànims no hi hauria cap problema. Si els homes es gelaven, no sabia què podria passar. Fins i tot ell mateix se sentia una mica commogut. En la darrera visita també havien trobat l’home elegit amb la seua esposa. Ella tenia els ulls més intensos que Gaspar mai no havia vist. La imatge de la dona espantada i el brumir de la nena petita plorant a dintre de la cambra l’havien remogut. Potser per això havia decidit que, a més d’emportar-se el marit, havien de rapar la dona al zero, com una puta. Tanmateix, els ulls aigualits d’ella mentre els homes li tallaven els cabells de manera maldestra l’havien impressionat i excitat alhora, li havien provocat un sentiment estrany d’atracció per aquella dona desesperada. Per un moment, li vingueren ganes de despullar-la i de violar-la allà mateix, de demostrar a aquella meuca comunista què era estar amb un home de veres. Però es reprimí. Aquell no era el moment. No havien anat allà per fer això sinó per servir la pàtria.
Feia setmanes que havien estat parlant de passar a l’acció, que criticaven la tebiesa amb què de vegades els tribunals actuaven, que remugaven sobre com era de perniciós per a la societat tenir entre els seus membres pomes podrides que podien tornar a malmetre innocents. I els càntics i els colps de puny sobre la taula per fi havien derivat en un pla que ell mateix els havia proposat: fer una neteja de la mateixa manera que estava fent-se en altres llocs, quan es fa fosc, amb discreció, amb la seguretat que ningú no els ho retrauria perquè en el fons estaven fent un favor a la pàtria desfent-se d’aquella xusma.
La llista podia ser llarga, tothom coneixia algú que mereixia desaparèixer soterrat en un dels marges d’algun dels bancals que envoltaven la rodalia, però per començar havien reduït la relació a vuit noms. Ara s’adonava que seria molt difícil aconseguir-los tots aquella mateixa nit perquè els escollits eren en llocs massa allunyats els uns dels altres. L’orografia de la comarca dificultava l’acció. Feia dues hores que recorrien els pobles i llogarets de la contornada i ja havia vist els primers badalls en les boques dels homes.
Tots tenien ganes d’enllestir la feina i tornar a les seues cases. Era la cinquena vegada d’aquella nit i actuaren amb més prestesa que les altres vegades. Dos homes es quedaren al cotxe amb els presoners, vigilant que no es mogueren; els altres tres van anar a la casa.
El darrer elegit plorà i pregà desesperadament. Era el que havien esperat en totes les ocasions, trobar en els actes d’aquella púrria de rojos la covardia, la confirmació que no sabien ser valents davant la mort perquè no tenien l’esperança de Déu, perquè no eren com els seus herois, com aquells que havien donat la vida per la Pàtria i per Déu amb el cap aixecat i mirant als ulls els seus botxins.
Els homes l’escarniren de valent. Els repugnaven aquelles formes amanerades i aquella veu aflautada que mostrava clarament el que era aquell mig home. Potser per això un d’ells li colpejà els testicles amb força, tant que després van haver d’ajudar-lo a pujar al camió. Però a tots els féu gràcia i consideraren just aquell càstig previ. Si hagués estat un home com cal, això no li hauria passat.
En aquella casa tingueren sort. A més de la víctima, descobriren una altra botella de licor que serví per escalfar els ànims. A l’eixida, mentre arrossegaven l’home cap al camió, dos xiquets es quedaren aturats mirant-los amb curiositat i una mica d’espant. Gaspar va reconèixer un dels nens, però no el va saludar. La situació el feia sentir incòmode.
Eren molt prop del lloc triat. Per això, quan va pujar al camió, va fer un llarg glop a la botella de conyac i va sentenciar:
—Ja en tenim prou per avui. Posem-li fi a açò.
El publicista, aire segur de si mateix, vestit fosc i camisa fosca trencada per una corbata de colors ataronjats, es col·locà al davant de l’alcalde en l’enorme sala de reunions de l’ajuntament.
—Preparat? —proclamà amb una veu aflautada que distorsionava la imatge d’home modern de negocis que a primera vista oferia.
L’alcalde assentí sense poder evitar un gest de menyspreu. No tenia més remei que ser amable amb aquell home designat per la cúpula provincial del partit amb l’objectiu de dissenyar els cartells de la propera campanya electoral. No li agradava aquella veu de presentador de programa del cor ni aquella actitud de superioritat amb què el tractava, i ja havia estat a punt d’enviar-lo a la merda més d’una vegada durant la sessió de fotografies de la setmana anterior. No havia cregut mai en aquella mena de martingales. Ell s’havia presentat com a alcalde i havia guanyat quatre vegades posant només el seu nom i una foto feta en un minut on apareixia mirant fixament l’objectiu. Ni tan sols havia hagut de somriure perquè els seus conciutadans li confiaren el govern del poble. I, en aquesta ocasió, aquell amanerat amb els seus estilistes amanerats i el seu fotògraf amanerat l’havia tingut quatre hores posant i criticant-li les faccions. Que si eren dures, que si era particularment asimètric, que no acabava d’estar ben afaitat, que la corbata enfosquia l’entorn... El moment culminant de la crisi havia arribat quan el publicista havia demanat que li retallaren les celles. Ricard Noguera s’havia aixecat de la butaca i havia agafat les petites tisores abans que ho fes l’estilista i, subjectant-les amb la mà i amb una mirada d’odi a tot l’entorn, havia deixat clar que la sessió de fotografia s’havia acabat.
I ara havia de veure el resultat d’aquell martiri i triar entre tot el book, pronunciat pel publicista amb una u tremendament allargada, quina era la imatge definitiva per a la campanya electoral propera. Però les coses estaven complicades, aquella vegada, i no era qüestió d’anar posant problemes a la provincial del partit, sobretot quan encara no estaven les llistes definitives.
—M’he permés fer la tria prèvia i deixar-li només l’opció de dues fotografies. Així serà més senzill elegir.
Ricard Noguera estigué a punt d’enviar a dida una vegada més el director d’imatge, però resistí la temptació. Només havia de triar una fotografia entre dues i seria lliure per continuar amb la feina.
—Endavant —digué entre dents.
El publicista aixecà cerimoniosament la tela que cobria el panell. Sobre un enorme cavallet hi havia dues fotografies amb el seu nom, el símbol del partit i l’eslògan: «Garantía de trabajo». Ricard Noguera observà les imatges amb deteniment.
—Qui és? —preguntà l’alcalde al final.
—Qui és, qui?
—El de la foto. Us heu equivocat d’imatge.
El publicista mirà els cartells, mirà l’alcalde i obrí la boca durant tres segons abans de parlar.
—És.... és vostè.
—Jo?
Ricard Noguera s’apropà al panell. Era cert que aquella fotografia li recordava la imatge que veia cada matí en afaitar-se, però allí no estaven les seues arrugues, el cabell canós s’havia enfosquit com si se l’hagués tintat, no trobava les pigues generades durant anys de llaurar la terra de son pare i aquell nas no era el seu. Aquell nas no tenia la mateixa amplada, ara apareixia més afinat, com el d’un artista de cinema. I, sobretot, la petita cicatriu que li allargava l’ull esquerre i que el caracteritzava havia desaparegut per art de màgia. Durant anys havia dit a tothom que aquell senyal era degut a una caiguda jugant quan era menut, però Ricard Noguera encara recordava la pallissa que havia rebut a mans del pare el dia que el vell havia descobert una petita cisa al seu portamonedes. L’havia colpejat intensament amb la corretja i la sivella havia deixat l’empremta perdurable en l’extrem de l’ull com un recordatori perenne que al pare no se li roba. Ricard Noguera potser no havia aprés la lliçó que tan clamorosament havia intentat inculcar-li el seu progenitor, però amb els anys el vell ho havia pagat amb una llarga estada en un allunyat asil per a gent sense recursos on el va enfonyar fins al dia de la mort.
—I una merda —digué Noguera, sense saber gaire bé si es referia a les fotografies o al record de son pare que l’havia assaltat.
—Hem millorat la seua imatge —es defensà el publicista—, l’hem convertida en més dinàmica, en més propera als cànons que resulten atraients a l’electorat actual. Els estudis de mercat demostren...
Ricard Noguera féu una mirada d’aquelles que havien fet tremolar més d’un cap de secció de la seua fàbrica d’exportació i més d’un regidor de l’ajuntament. Una mirada que no tolerava cap resposta que no fos acotar el cap i prendre una actitud submisa abans d’esperar la cruel sentència.
—Fora —en fou el veredicte.
El publicista eixí xiuxiuejant pel cap baix uns mots incomprensibles amb els quals volia deixar clar que havia ferit el seu orgull d’artista de la imatge.
Quan la porta es va tancar, Ricard Noguera va seure i va agafar un havà de la capsa que tenia sobre la taula. No es podia fumar a les dependències de l’ajuntament, però ningú no hauria gosat mai protestar ni fer notar a l’alcalde la inconveniència dels seus actes. Aquell era el seu territori i ell decidia què es feia i quan es feia, com si l’ajuntament fos una més de les empreses de Noguera.
El fum aromàtic emplenà la cambra al mateix temps que el telèfon sonava. L’alcalde encara féu una altra pipada abans d’agafar l’aparell. La veu de la secretària li anuncià que havia arribat la visita que esperava.
—I ara, aquesta puta —mormolà amb desgrat.
Ricard Noguera apagà el cigar i obrí una mica la finestra per esbandir el fum. Aquella era una reunió delicada i sabia que necessitaria tot el seu encant i tots els dots de persuasió per dur a terme els seus objectius.
—Oh! Senyoreta Júlia Ardid, encantat de rebre-la. Ha estat molt amable de venir.
L’alcalde acompanyà amb un gest el camí cap a la butaca i va saber dissimular la reprovació que naixia dels seus ulls per l’aspecte d’aquella dona. La vestimenta, amb pantalons masculins i calçat esportiu, i una cabellera despentinada i amb fils blancs reclamant un tint desplaïen força a un home com ell que estimava envoltar-se de dones elegants i atractives. Ni tan sols els preciosos ulls clars de la dona el consolaven.
—Vol prendre alguna cosa?
—No, gràcies.
Júlia s’havia assegut al davant de l’enorme taula que presidia la sala de juntes i esperà en silenci que Ricard Noguera comencés a parlar. El seu gest amb les mans plegades entre les cames la feia semblar una nena entremaliada agafada en falta. Noguera la va mirar llargament abans de dir res, mesurant el poder real d’aquella dona.
—He sentit que vol començar unes excavacions dins el terme del meu poble.
—Ja hem rebut l’autorització del Govern. La setmana que ve marquem el territori i comencem la recerca.
—No trobarà res.
—Doncs, jo estic segura que sí.
—I, en el cas que trobe alguna cosa, no serà res de bo per a aquest poble.
—Traurem a la llum les restes d’uns homes assassinats cruelment i deixarem que unes famílies enterren per fi els seus morts. Jo crec que sí que serà bo.
Noguera s’escurà la gola i mirà el contingut d’una carpeta que tenia sobre la taula abans de tornar a parlar. La veu completament tranquil·la d’aquella meuca i la seguretat amb què parlava el molestaren profundament. Respirà fondo, al cap i a la fi era el que esperava, una feminista mal follada.
—Sé que no és la primera excavació que fa. Me’n consten quatre, de les quals en una ocasió ha estat vostè la directora.
—En dues.
—En dues... —va repetir l’alcalde—. I aquestes mateixes dades afirmen que la situació econòmica del seu grup no és gaire bona.
—Veig que el senyor alcalde està ben informat —digué Júlia, amb un petit esbós de somriure als llavis—. Ens nodrim de subvencions i de les aportacions de la gent per al material. A més, la majoria del personal de l’equip són estudiants o treballen amb nosaltres en el seu temps lliure. Però és cert, en aquest moment no tenim gaires subvencions, la crisi ha estat una bona coartada per llevar-les malgrat que la Unió Europea reclama a l’Estat que ajude en les recuperacions dels cossos de la guerra.
—D’açò es tracta —digué a poc a poc l’alcalde.
—Vol donar-nos una subvenció? —A Noguera li va semblar percebre un deix d’ironia o d’incredulitat en la pregunta, però el rostre de l’arqueòloga continuava mostrant el mateix to infantil i innocent.
L’alcalde s’aixecà i es passejà un moment per l’enorme sala de juntes amb gest seriós. Era un posat assajat que havia fet en molts moments del seu mandat i que sabia que sempre li donava bons resultats.
—Puc parlar-li amb sinceritat, senyoreta Ardid? —digué amb una veu i una cara que convidaven a la complicitat.
—És clar que pot.
—No volem aquesta excavació en la comarca. Aquests són pobles petits i tranquils i la gent ja ha oblidat des de fa molts anys les penes de la guerra. No volem que ningú les ressuscite ni que revifen velles enemistats.
—Qui són els que no ho volen?
—La gran majoria, senyoreta Ardid, bona gent que només vol treballar i viure en pau. Els morts, morts estan. En aquests pobles a penes hi va haver res d’especial després de la guerra, uns pocs empresonats perquè realment s’ho mereixien i uns quants fugitius cap a França que la gent, per fer mal, va dir que els havien mort i enterrat pels camins. Tot mentides.
—Em sap greu no compartir la seua opinió... i la de la seua bona gent. En aquestes comarques hi va haver gent morta, li ho assegure, i aviat podrà veure els cadàvers que ho demostren.
Noguera féu un gest de fàstic en imaginar-se l’escena, i sobretot en imaginar els titulars de la premsa, però de seguida recuperà el seu posat de negociador.
—Sé que vostè és una idealista i, encara que no ho crega, admire aquesta manera de ser perquè jo també ho sóc. Però el meu ideal és treballar pel meu poble, per la gent d’aquestes comarques, perquè visquen feliços i amb feina, perquè estiguen tranquils, sobretot en aquests temps de crisi tan complicats. Per açò li faig una proposició.
Noguera va deixar un instant de silenci dramàtic per a remarcar el valor de l’oferta.
—Estem disposats a finançar dues excavacions, on vostè vulga i quan vostè vulga. Tindrà diners per al material que necessite i per a contractar el personal que li calga.
—I les condicions?
Noguera va somriure. Sabia que davant d’aquella proposta seria impossible que l’arqueòloga es negués. Els informes demostraven que la situació econòmica de la dona i del seu grup vorejava la fallida.
—L’única condició és que les excavacions es facen fora d’aquestes comarques. La guerra va ser un gran mal i estic segur que trobarà altres llocs més profitosos per a dur a terme el seu treball. Aquí volem continuar en pau i deixar els morts ben enterrats.
Júlia s’aixecà de la butaca.
—Em sap greu, senyor alcalde —digué la dona, amb un petit somriure als llavis—, però la meua feina és precisament desenterrar els morts.
—N’està segura? —insistí l’alcalde quan Júlia ja era gairebé a l’eixida—. Les coses es poden complicar molt.
Júlia no contestà, va tancar la porta lentament, molt lentament.
Potser s’havia equivocat. Si ho valorava amb fredor, el tracte que li oferia l’alcalde era més que positiu. Fins i tot, estava segura que, si ho hagués volgut, podia haver-li tret el compromís per a finançar tres excavacions. I això significava molts cadàvers desenterrats i moltes famílies en pau. En qualsevol altra circumstància ho hauria acceptat, però en aquella excavació hi havia una implicació personal. I es preguntà si estava sent justa en prendre aquella decisió.
A més, si era sincera, havia de reconèixer que en aquell moment no tenia res. Tan sols les referències d’unes poques morts en el poble després de la guerra i cap ubicació segura per a començar els treballs, només la idea que eren prop d’una vella olivera. Si no trobava alguna pista amb rapidesa, era molt probable que invertiren molt de temps i els escassos diners que tenien a remoure terra sense cap resultat.
Aquella investigació semblava maleïda. Normalment, els casos que els arribaven venien impulsats per familiars que havien sabut des de sempre el lloc on eren els seus parents. Solien ser espais prop dels cementeris, cunetes allunyades o boscos on se sabia que estaven soterrats uns quants homes amb un tret al cap. Pels aniversaris, algun familiar dipositava unes poques flors d’homenatge en el terreny i mantenia viu el record de pares a fills. Però en aquell cas no hi havia res d’això. El rumor d’unes morts prop de la carretera i a l’entorn d’una olivera i cap pista per a trobar els cossos, tan sols la determinació de Júlia com a motor.
Havien fet bé la feina prèvia, però l’estudi dels arxius i les preguntes a la gent de més edat no havien donat resultat. Era habitual que alguns vells no parlaren perquè amagaven una por de dècades, o perquè servaven una certa culpabilitat per haver participat en uns fets que ara els avergonyien o per haver-los silenciat. Fins i tot, de vegades les condicions mentals ja no els permetien recordar amb rigor i barrejaven històries, dates i llocs. Però en aquell cas ningú no havia volgut dir res i la recerca havia estat infructuosa.
El menjador del petit motel on Júlia s’allotjava feia de punt de reunió improvisat. Júlia havia aconseguit amb moltes dificultat els permisos per fer les prospeccions i per excavar. La darrera resolució europea per reclamar al Govern espanyol que es fes càrrec de les despeses no havia estat gens efectiva, però almenys, en aquell cas, no li havien posat traves en l’excavació. Tanmateix, no sabia per on començar. No hi havia encara cap lloc marcat per a iniciar els treballs, i excavar a cegues totes les voreres era una bogeria. Júlia sabia que havia d’explicar als companys la proposta de l’alcalde i sabia que, si seguia la lògica, hauria d’acceptar-la, encara que això signifiqués no tornar mai més a aquell poble. Tot plegat, una renúncia personal i un xantatge que no estava disposada a assumir amb facilitat.
L’home estava assegut prop de la porta del motel. Tenia uns quaranta anys i es notava que feia estona que l’esperava i que estava una mica nerviós.
—Júlia Ardid? —li digué de seguida que la va veure.
—Sóc jo.
—Crec que hauria de venir amb mi i parlar amb mon pare.
—Jo els vaig veure matar, un per un.
Les paraules del senyor Ramon van sonar tallants i aspres, com el soroll llunyà d’uns trets de matinada, i la van fer eriçar.
Júlia Ardid i el fill del senyor Ramon es remogueren en les cadires. Havien arribat feia a penes deu minuts i, després de les presentacions i les cortesies, el vell havia anat al gra. Aquella simple frase els havia trasbalsat.
Júlia s’apropà a l’home instintivament, podia notar en el seu alè l’aroma torrada del cafè amb llet que acabava de prendre. Els ulls de l’ancià, que semblaven eternament aigualits, tenien un fulgor brillant mentre ho deia i el rostre ple d’arrugues havia pres un gest de satisfacció o d’alleujament. L’home semblava que gaudia de l’expectació que havia generat.
—Explique-m’ho —pregà Júlia.
El vell va mirar al seu voltant com tement ser escoltat, però en el saló de la residència d’ancians on es trobaven a penes hi havia ningú. A l’altra banda de l’habitació, dues dones es miraven un programa de televisió amb el volum tan alt que era impossible que sentiren la veu trencada del senyor Ramon.
—Aquí no —digué el vell.
Júlia mirà el fill del senyor Ramon com cercant empara, però ell es limità a aixecar els muscles i a seguir la veta a son pare. Tots tres s’alçaren i es dirigiren lentament a la seua cambra. L’ancià es recolzava en un bastó i en el braç amatent del fill. Júlia notava com li tremolaven les cames de l’emoció i hauria desitjat arrossegar el vell pels corredors a tota velocitat.
Quan arribaren a l’habitació, el senyor Ramon mirà el seu fill un instant abans de parlar.
—No es podia dir, Jaume —li digué com a justificació—. Encara avui no sé si ho hauria d’explicar.
—Ningú no pot fer-te cap mal, pare.
—No tem per mi, jo ja no tinc res a perdre. Em fa por per tu.
Jaume mirà Júlia un instant i va dibuixar un lleu somriure amb què volia mostrar condescendència per les paraules protectores del pare.
—Tot anirà bé —digué com si estigués dirigint-se a un nen—. Conta-li-ho. Acabem d’una vegada.
—Jo devia tenir nou o deu anys —el senyor Ramon començà el relat després de sospirar—, i estava amb Esteve, que tenia un parell d’anys més que jo. És molt difícil d’explicar per què ho vam fer, però aleshores ja estàvem avesats a la mort i per açò no ens feia gens de por seguir aquells homes. Havíem vist com en treien un de casa seua entre llàgrimes i súpliques. Sabíem què anaven a fer i la nostra il·lusió infantil era recollir després els casquets de les bales, per açò vam seguir una estona aquell petit camió que s’allunyava molt lentament. Aleshores ni tan sols ens importava el que els passés a aquells homes.
El vell es posà un instant la mà sobre els ulls, com si volgués quedar cec davant d’aquell record, com si pogués ocultar amb aquell gest un profund sentiment de culpabilitat. Després, continuà.
—En principi no els trobàrem. El camió s’havia avançat i estava aturat al costat del camí, però no hi havia rastre dels homes. Vam dubtar si tornar enrere perquè ens havíem apartat molt. Però Esteve em va dir que els buscàrem, que no podien ser lluny. Quasi de seguida vam sentir una remor de veus i ens vam orientar. Amb precaució, ens hi acostàrem.
—No els van matar al costat del camí?
El senyor Ramon negà amb el cap.