Juli Alandes (Castelló de la Ribera, 1968) es guanya les garrofes fent de professor d’Història. Entre les seues publicacions cal destacar el conjunt de narracions Àcrates! (Proa, 2007, premi Roc Boronat), la novel·la Ultramar (Barcanova, 2004) i, sobretot, la sèrie de novel·les protagonitzades, com aquesta, per Miquel O’Malley: El crepuscle dels afortunats (La Magrana, 2010), on el mosso filòsof mira de surar per sobre de la cresta de l’ona del deliri urbanístic travestit de guàrdia civil, i Crònica Negra (Bromera, 2012, premi Enric Valor), on el lector trobarà un O’Malley novençà i policia nacional enfrontat en l’any 1987 als deliris identitaris dels valencians i al pes de la manipulació de la història.
Miquel O’ Malley, passat de voltes de gairebé tot, és acaronat pels antidisturbis durant la primavera valenciana, com un innocent vianant més, com un pulcre i perillós estudiant. Retirat del cos oficial, sense ofici ni benefici, es veurà involucrat en una conspiració de policies i serveis secrets que s’esdevé a València però té ramificacions, i arrels, en les primaveres africanes. O’Malley s’enfrontarà a les poderoses forces de la reacció, ben assentades al govern, i coneixerà, potser més tard, potser alhora que el lector, la fabulosa història del Cocodril, un assassí a sou nascut a la frontera entre Moçambic i Sud-Àfrica, entre guerres de descolonització, elefants i apartheid. El Cocodril, un tirador excepcional i solitari, de qui ningú no coneix el rostre castigat per la paràlisi, un rèptil mortífer, perdut a les ribes de la Mediterrània, que no troba el seu lloc al món.
Primera edició: setembre de 2014
Per a Josep Forment, sempre al nostre costat
© Juli Alandes, 2014
© de la present edició: Editorial Alrevés, 2014
Director de la col·lecció: Àlex Martín Escribà
Disseny de la col·lecció: Mauro Bianco
crims.cat
Editorial Alrevés S.L.
Passeig de Manuel Girona, 52 5è 5a • 08034 Barcelona
crims@crims.cat • info@alreveseditorial.com
ISBN: 978-84-15900-69-6
Codi IBIC: FF
DL B 17889-2014
Producció de l'ebook: booqlab.com
Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització per escrit dels titulars del «Copyright», la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant el lloguer o el préstec públics. La infracció dels drets mencionats pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (Art. 270 i següents del Codi Penal). Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra. Pot contactar amb CEDRO a través del web www.conlicencia.com o per telèfon al 91 702 19 70 / 93 272 04 47.
Se’n diu crims.cat i és una nova col·lecció de novel·la criminal en llengua catalana, amb voluntat d’englobar tot tipus d’etiquetes i subgèneres: negre, policíac, espionatge, detectivesc, enigma...
L’empenta, a càrrec de l’editorial Alrevés, ens sembla de prou importància com per prendre’ns seriosament la iniciativa: de moment, sis títols l’any, on es combinaran autors de casa amb noms estrangers europeus de ressò i prestigi que avui són desconeguts en totes les llengües de l’Estat.
Així doncs, volem omplir un gran buit dins del mercat editorial en llengua catalana. Ara que ja és extensament reconegut l’èxit d’aquestes històries dins i fora de les nostres fronteres, calia unir esforços en la nostra llengua per intentar evitar la dispersió editorial que viuen tots els autors que cultiven allò que Raymond Chandler va anomenar «el simple art de matar». Simple o no, hem cregut que era el moment idoni per acontentar totes aquelles veus que reclamen des de fa un grapat d’anys la presència d’una col·lecció nostrada com ho va ser en el seu moment La Cua de Palla.
Per la nostra banda ens proposem —i esperem que no només es quedi en un propòsit— fer la millor de les seleccions i poder oferir-vos un bon catàleg d’autors reunits en una col·lecció que respondrà —això sí— a tots els criteris indispensables que caldria sempre tenir presents: un disseny identificatiu, unes cobertes suggerents, una numeració i, és clar, una tria coherent de títols.
Amb aquestes aspiracions, us convidem a passar pàgina i a començar a llegir. Hi trobareu un tipus de lectura, no ho oblideu, que ha delectat esperits de tota mena i de totes les contrades, i que novament ara podem tornar a fer en la nostra llengua.
A partir d’ara, ja ho sabeu: si voleu llegir novel·la negra en català, llegiu crims.cat!
Dirigida per Àlex Martín Escribà
Per a Aurora
Quase não se movia,
os olhos com a mesma ausência dos do crocodilo.
MIA COUTO,
O Último Voo do Flamingo
No es prudente
revelar al enemigo cuales son nuestras fuerzas.
ANTONIO MORENO,
cap superior de policia de València, febrer de 2012
La república de Zangaro és fictícia, encara que el novel·lista anglès Frederick Forsyth, de qui he pres el nom i la geografia, ha estat acusat d’haver organitzat un colp d’Estat de debò, ja que els seus gossos de guerra semblaven massa documentats i Zangaro es pareixia molt a certa excolònia espanyola.
En fi, tots els fets particulars narrats en aquesta novel·la són fruit de la meua imaginació. Qualsevol semblança amb fets reals és, doncs, del tot casual. Això no lleva que els fets generals en què s’emmarquen aquells fets particulars siguen rigorosament històrics, des de les guerres del sud d’Àfrica fins a l’intent de colp d’Estat en el país de l’Àfrica equatorial que s’assembla al Zangaro de Forsyth, la curiosa excursió coincident de dos vaixells de guerra espanyols i les activitats de la descendència de la senyora Margaret Thatcher (q.e.p.d., la senyora).
—Aclareix-te, a quina estació quedem?
—A l’estació del Nord.
—La que és al Sud.
—Molt graciós.
—Hauré dit una mentida... No és culpa meva si sou tan especials.
—A Barcelona hi ha estació del Nord?
—Sí, senyora. Al Nord, com s’escau. Ben a prop de casa meva.
—Sou pitjor que els alemanys. Però no t’estranye que tu hages eixit d’ella per a vindre al teu sud...
—Impossible. Ara és d’autobusos. També allotja un gimnàs, que vaig freqüentar el temps rècord d’una setmana i mitja, i una caserna de la competència, la policia local. Cony, el túnel dels nassos...
No se n’havia adonat, i no era cap gran pèrdua, però els detalls no havien arribat a la seua destinatària de la ciutat de València, la periodista Mat Boïls. A l’interior dels túnels del Garraf els telèfons mòbils es quedaven sense cobertura. L’inspector del Cos de Mossos d’Esquadra Miquel O’Malley va sospirar. Malgrat la seua edat, el seu ofici i la seua condició de llicenciat en Filosofia, tenia de ganes de xarrar per telèfon. Com un adolescent, pensava, sense saber encara que els adolescents de l’època parlaven poc i teclejaven molt. Un renaixement de la paraula escrita poc valorat pels puristes.
Amor de lonh... Amor de lluny, amor veritable, bé que ho cantava ja el trobador Jaufré Rudel... Les coses es compliquen quan la proximitat obliga a una convivència forçada. Quan et trobes de sobte un raspall de dents aliè en el teu got... No estava gens convençut de com acabarien aquest viatge. Tant de bo no fóra com l’anterior, tirant-se els trastos al cap i acomiadant-se per a sempre, encara que de seguida s’esdevingués una generosa reconciliació telefònica coronada per una apassionada trobada llampec.
La darrera havia estat a punt de costar-li un expedient. Estava tip de la seua feina, cada dia més rutinària, més subordinada als vaivens de les misèries de la política i del pressupost, més àmplia en quantitat i més baixa en qualitat. Necessitava un descans. Febrer era un mes exòtic per a agafar vacances, però tant li era. Per això mateix no li havien posat cap pega. Tothom estava molt content de saber que hi hauria algú que es paparia l’agost tant si vols com si no vols.
Mentre contemplava les aigües calmes de la Mediterrània entre túnel i túnel, O’Malley mirava d’esbandir els seus dubtes. Mat s’havia mostrat entusiasmada amb la proposta i li havia llevat del cap la idea «absurda» de llogar un apartament a la platja de la Patacona tot aprofitant les virtuts de la temporada baixa.
—No és tan baixa, mante —li havia dit—. Això teu són vacances de fallero major. I inclouen les falles, temporada ben alta. I no estem com per a balafiar diners amb capritxets. Tu te’n véns a ta casa, ara que pots.
A O’Malley li havien fet molta gràcia el plural i el possessiu, però així i tot no ho acabava de veure clar i, sense circumloquis ni ambigüitats, li n’havia inventariat els inconvenients. Havia estat inútil el seu raonament. Amb Mat, era o tot o res.
—O siga, que no m’estimes. No vols viure amb mi.
—No és això, i ho saps.
—Vols dir, doncs, que no t’aguante.
O’Malley havia esbufegat. L’altra, sense esperar més resposta, havia engegat una diatriba.
—Sàpies, massa de músculs sense cervell esclava de les teues hormones... Músculs? He dit músculs? Això era quan eres jove. Sàpies, massa de pellorfes i penjolls sense neurones, que tu estaràs de vacances, però la teta no, i que estaràs ben tranquil·let amb el pis tot per a tu, i ben cèntric. I si vols fer el paperot del jubilat que mentalment ja ets passejant amunt i avall vora mar, agafes el tramvia. Les iaies no et trobaran fora de context.
Sabia que la seua companya no parlava del tot seriosament, però tot i així...
—Perquè, és clar, tu no saps com estic jo d’atrafegada. I l’home, de vacances, no tindrà la pensada de tirar-me una maneta...
Esbalaït s’havia quedat. I, tan enamorat com esbalaït, havia agafat el tren de bon matí aquell plàcid 20 de febrer de l’any del Senyor de 2012. Tenia un mes i escaig per endavant, però no havia pogut esperar un parell de dies per a tenir el cotxe arreglat. Punyetera peça i punyeter cotxe. Tocava canviar-lo, però no estava el panorama com per a demanar crèdits. Calia aguantar. I veure la part positiva de l’assumpte. Partia ben lleuger d’equipatge, i al cap d’una setmana tocaria fer, volens nolens, un parèntesi. Un descanset que vindria de perles per a batallar contra la monotonia. Uns dies de repòs i meravellosa solitud o, si l’embruixament, de forma insòlita, es mantenia, una excusa per a apartar Mat dels seus treballs de poc profit. Podia mirar de convèncer-la per a protagonitzar una road-movie pel Priorat o la Terra Alta, delícies a mitjan camí entre València i Barcelona que la llunyania de la costa mantenia incògnites.
En perdre de vista la mar i albirar el bosc d’andanes de Sant Vicenç de Calders va decidir que faria bé de perdre de vista també els núvols del seu pensament. El punyeter telèfon seguia sense xarxa. Es va capbussar en la lectura del diari i només va aconseguir indignar-se, com cada dia, o potser una mica més i tot. Al capdavall, feia força temps que no tenia el plaer de llegir la premsa valenciana.
—L’iber! —va exclamar—. Ara diuen que el valencià ve de l’iber! En comptes d’anar cap endavant van cap enrere, com els crancs! Això és pitjor que el romanç del mossàrab!
El tren va deixar arrere els túnels i les clotades. Ja ben a prop d’una gran ciutat com Tarragona, van tornar alhora la visió de la mar i la cobertura telefònica. No va poder resistir la temptació de cridar Mat una vegada més. Una veu neutra el va informar que el número sol·licitat estava apagat o fora de cobertura. Miquel es va estranyar. No hi havia cobertura en ple centre de València? Mat no apagava mai el mòbil, només el silenciava. No li passava com a ell, que es quedava sense bateria cada dos per tres, per la molt senzilla raó que no recordava mai que calia carregar l’andròmina. No debades era un dinosaure. «El meu estimat dinosaure...», li deia ella, amb força raó segons en quins casos. No s’hauria d’haver embolicat amb una tia vint anys més jove que ell, una pipiola que tot just havia acabat la carrera de Periodisme, o Comunicació Audiovisual o com li volgueren dir, i, armada amb tot l’arravatament de la joventut i un caràcter de mil dimonis, pretenia arranjar ella sola el món. O’Malley ja sabia per experiència que provar de moderar els seus entusiasmes era garantia de conflicte.
—El que no tindré és, com tants altres, i no vull assenyalar, la recança de no haver-ho intentat. I no cal buscar objectius ambiciosos, ni perdre’s en estèrils discussions teòriques, patrimoni de filòsofs passats de rosca que dilapidaren així la seua joventut i ens deixaren enviscats amb aquesta porqueria neoliberal.
Cop de puny directe al fetge d’O’Malley. En va es defensava ell dient que no era responsable dels pecats de la seua generació. L’altra continuava:
—Cal saber que tota pedra, menuda o gran, fa paret. En este pobre país meu, que és també el teu, arrasat per la cobdícia d’uns quants i la borregueria d’uns molts, no cal pegar massa camallades per a entropessar amb un desgraciat raboser.
O’Malley va somriure. El seu Sud al qual arribaria, des del Nord, pel Sud, però a l’Estació del Nord. Va deixar de llegir diaris que l’encenien i, per a fer més passador el llarg trajecte, es va dedicar a jugar amb el seu mòbil nou, aquella mena de miniordinador que li havia regalat Mat per a poder whatsappejar, estranya activitat que, segons li havia dit textualment, «ja li l’explicaria en persona perquè, amb les seues neurones desgastades, provar de fer-ho a distància era perdre el temps». Vés a saber... De moment, encara que no havia aconseguit configurar el correu electrònic, ja havia descobert, tot solet, com navegar per la xarxa. No sabia, ànima càndida, que amb l’animada investigació que duia a terme sobre el misteri dels punts cardinals esgotava a tota velocitat la seua tarifa de dades, i més encara si, fascinat pels detalls de la decoració modernista de les nòrdiques estacions de ferrocarril, no parava de descarregar imatge rere imatge. Tenia mèrit, no haver-hi parat mai l’atenció in situ i fruir-ho en aquella pantalleta. En fi, allò era una mina. Li prendria el pèl a Matildeta bona cosa...
Cap de les dues estacions s’anomenava «del Nord» per qüestions geogràfiques, encara que la de Barcelona feia el fet. La prosaica raó era que havien estat propietat de la mateixa companyia, la Companyia dels Camins de Ferro del Nord d’Espanya, companyia, per la seua banda, de nom ben equívoc. El capital no era cantàbric sinó francès, i la seua aposta estratègica havia estat una decidida expansió cap a la Mediterrània. El «del», per tant, no era un locatiu, sinó un possessiu ben possessiu.
A més, totes dues estacions eren obra del mateix arquitecte, el valencià Demetri Ribes, arquitecte oficial de la susdita Norte, adaptador dels corrents de l’època amb una gràcia i una eficiència que la seua mort prematura i les futures plagues del racionalisme irracional i l’historicisme grandiloqüent i feixista deixarien sense continuació. Era la casa que Ribes es va construir al Cabanyal una de les condemnades a l’enderrocament? Capaços n’eren, si se la trobaven pel mig. Encara que pensava que res del que passara en aquella ciutat que tant estimava no el podia sorprendre, la desmesura de la barbàrie de voler ensorrar un barri per a obrir una avinguda l’havia atuït en el seu moment. Afortunadament, semblava que de moment el pols del Cabanyal encara bategava. Va aclarir amb alleujament que la casa de l’arquitecte no corria perill, encara que les fotografies mostraven un estat de conservació, com a mínim, dolent.
Què devia estar fent Mat? No hi havia manera que li agafés el telèfon. Poc importava ja. El tren, flanquejat per hortes de cavallons traçats amb tiralínies, va passar per sobre del barranc del Carraixet i es va submergir en les profunditats de la terra per a travessar aquell mateix Cabanyal amenaçat per la supèrbia i la cobdícia. Va sortir a Natzaret i, entre camps d’escombraries i basses de llot corrupte que discorria a preu d’or cap a les butxaques dels saquejadors, va tombar cap a l’oest durant una estona, acompanyat per murades de contenidors. Finalment, va girar de nou per a enfilar des del sud l’estació del Nord, entre fàbriques abandonades i blocs d’habitatges impersonals penjats sobre la via.
El cocodril sempre caça a l’aguait. No es desplaça. Té paciència. Sap quin és el seu indret. La riba, la frontera entre la terra i l’aigua. La terra de ningú per on tothom ha de passar, vulga o no vulga.
Tots els xiquets del Rio dos Elefantes sabíem que cal acostar-se a l’aigua en llocs on el corrent és poderós, perquè el cocodril no hi pot jeure tranquil, sense balafiar energies, a l’espera de l’incaut.
A la fi de l’estació seca, tanmateix, el corrent sempre és escàs. Si n’hi ha.
L’any 1970 va ser un dels més secs mai conegut en aquelles contrades. Els més vells dels nadius afirmaven que mai no havien arribat a veure el riu completament sec, com s’havia esdevingut aquell hivern. Mon pare se’n reia, i contava que durant la Segona Guerra Mundial tot el biltong de Sud-àfrica —la carn assecada amb què sobrevivien els colons— estava fet amb les molles dels hipopòtams morts al parc Krüger, tots els rius del qual havien desaparegut.
—Vam fer negoci, sí senyor... No s’anava a llançar a perdre, allò —deia, entre dents.
A finals de setembre van arribar pluges minses però esperançadores —i complidores, durant un bon grapat d’anys va ploure amb abundància, i el perill van ser les crescudes i no pas les seques—. Al cap d’uns dies, el primer dia calorós de debò, sense que ningú no ho esperara, un fil d’aigua va tornar a córrer pel llit del riu.
Agostinho, Silvério i jo assistíem fascinats a l’espectacle de la serp transparent que corria sobre el fang esquarterat, a una velocitat mínima, però sense aturador. Cada clavill s’empassava la seua ració, però l’aigua seguia endavant. L’acompanyàvem, cridant, xipollejant, esquitxant, fins que vam arribar al Gran Clot. El migrat cabal s’hi abocava per una cascada efímera, que perduraria el temps que tardara a omplir-se el clot excavat a còpia d’anys. Només aleshores l’aigua continuaria el seu viatge cap al Limpopo i l’oceà Índic.
Vam alfarrassar la modèstia del cabal i la grandària del clot. Havia estat l’últim indret a assecar-se per complet. En el fons encara quedava una cotna de llim humit. Vam aguaitar entre els arbustos ressecs, pensant que potser s’acostaria algun antílop. Il·lusions d’infant. Els herbívors havien marxat feia temps, a la recerca potser impossible d’un indret humit on sobreviure. Els havien seguit, fidels per força, els carnívors. No havia tornat l’aigua? Amb ella haurien de tornar els elefants, si encara existien... Potser tots els animals havien mort, i els aprenents de caçador estàvem condemnats a cultivar una terra que, sense aigua, era erma. I ho seria fins que l’embassament que els nostres pares construïen fóra una realitat.
Desficiosos, vam tornar al poble a dinar. De vesprada, tanmateix, ja érem una altra vegada al Clot. Encara no era ple del tot, i no vessava, però ja hi havia prou aigua per a llançar-s’hi. Ens hi vam capbussar, alegres i nus. Després, vam seure en la riba, amb els peus penjant, esperant que el nivell de l’aigua pujara fins a besar-nos-els.
Malauradament, la bèstia, en comptes de marxar riu avall amb l’aigua, com la majoria dels seus congèneres, havia restat impàvida en el fons del clot, a l’espera de les pluges. Aquestes havien trigat molt, però el cocodril havia sobreviscut. L’aigua fresca l’havia reviscolat. El destí, generós, li oferia ara aquell mannà que penjava just sobre l’aigua. La boca del cocodril es va obrir i va enganxar el regal. Silvério va cridar i es va veure arrossegat cap a l’aigua.
La meua reacció va ser automàtica. No era moment de pensar. Vaig agafar el rifle que descansava a la meua vora i vaig disparar als ulls del cocodril, amb evident risc d’encertar la cama del malaurat. Atzar o destresa, fou un tir precís, exacte. El cocodril, virat de fang i sang, restà petrificat. Agostinho corria cap al poble demanant auxili a crits, Silvério es subjectava la cama, que no parava de rajar sang. Jo, incapaç de moure’m o parlar, era allà palplantat, sense poder apartar els ulls de la bèstia que surava en un gorg que, per fi, es va desbordar i va vessar al caixer del riu dels Elefants un líquid enrossit.
Uns nadius que eren a prop van acudir-hi, freturosos. Amb unes lianes seques li van fer a Silvério una lligassa a tall de torniquet. Tallada l’hemorràgia, li refregaren un manat d’herbes.
Aquells dies, no sabíem per què, mon pare perllongava de forma inusual el seu descans a casa. Més endavant en vaig deduir l’evident raó: la sequera feia estèril el seu vagabundeig. Per matar l’avorriment, va arribar en companyia dels portuguesos. Però no es va molestar a ajudar els qui s’apressaven a carregar el ferit en una civera. Ni va mirar Silvério, que va ser evacuat a Lourenço Marques i no el vam veure mai més. Segons alguns, va morir de camí, uns altres deien que li havien amputat la cama i havia tornat a Portugal.
—’n groot skoot —va dir mon pare, en afrikaans, sense adreçar-se a ningú.
Es va girar cap als congregats.
—Um grande tiro, sim senhor. A big shot.
Em va donar un colpet a l’espatla i em va dir:
—Baie goed gedoen, jy is’n man.
En veure el meu gest va recordar que jo no comprenia l’afrikaans. No debades es podien comptar amb els dits de la mà les vegades que el veia al cap de l’any.
—Molt ben fet, estàs ja fet un home —em va dir en portuguès—. M’acompanyaràs. No fas res en aquest forat —va afegir-hi.
Partírem aviat. Mon pare, el primer dia que va ploure com pertocava, a bots i barrals, va sortir al carrer, va aixecar el cap, va obrir la boca i va engolir a pler el do del cel.
O’Malley va passar el torn que tancava l’andana de l’estació i es va trobar amb una onada de gent que regolfava en massa, com si fóra la fluïda aigua d’un bassal on s’haguera llançat una pedra. Va avançar, amb dificultat, contra corrent —«com tota la vida», va pensar—, tot preguntant-se quin tren tenia por de perdre tota aquella gent, que lluïa una expressió atemorida, com si en aquell córrer els anara la vida. Alguna festa? Els valencians eren molt exagerats per a això de les festes... No li’n sonava cap, però vés a saber si algun sant miraculós no tenia la seua diada en algun poble de la rodalia, prometent guaricions o, sobretot, miracles econòmics.
Va travessar el vestíbul de l’estació capficat en els seus pensaments, sense adonar-se que estava insòlitament desert. Va sentir dues detonacions i va pensar que cada vegada començaven més aviat amb la tabarra dels petards. En sortir de l’edifici, la llum d’aquell matí d’hivern que ja feia olor de primavera el va encegar. Sonà una altra detonació i, tot seguit, alguna cosa va impactar en la paret de l’estació, just a la seua vora. No va necessitar veure l’objecte rodolant per davant d’ell per a saber que allò era una pilota de goma, i que els sorolls que havia sentit no eren petards.
—Miqueeel! Ajuda’m!
El crit de Mat venia de la seua esquerra. Va veure com la seua companya corria amb desesperació, ensopegava i queia a terra. Els dos goril·les uniformats que la perseguien i que, carregats de porra, armadura i anabolitzants, fins aquell moment havien perdut terreny, aprofitaren l’avinentesa per a colpejar-la a consciència.
—¡La tiene abajo!
—¡Gírate, puta!
El puntelló estratègic que Miquel va reballar als genitals del primat que li quedava més a mà el va pillar d’improvís, concentrat com era en l’insult i la matraca. Va caure a terra, cargolat de dolor. El seu congènere va mirar sorprès l’inesperat agressor. O’Malley li va aguantar la mirada i, per primera vegada, va racionalitzar la situació: un merder èpic, que superaria de molt qualsevol altre de la seua llarga i condidora carrera. El pardal que tenia al davant era un armari de metre noranta que, a més, anava cuirassat. Per un instant li va passar pel cap traure la pistola, però es va controlar. Va agafar de terra la porra de l’altre i va tractar de provocar una errada de la mola.
—A veure si ets tan valent quan no tens una senyoreta al davant...
La mola, tanmateix, amb els ulls esbatanats, fitava algun lloc darrere d’O’Malley.
—Si penses que me la pegaràs amb un truc tan vell vas apanyat, xato.
No era un truc. El colp de porra al clatell d’O’Malley va ser sec, precís i contundent. El va deixar estès en terra, inconscient. Les puntades de peu propinades per mitja dotzena d’antidisturbis rabiüts li van trencar dues costelles, però aleshores ni se n’assabentà.
Mentrestant, Mat, amb llàgrimes als ulls i pensant que el destí podria ésser menys repetitiu, s’havia fet fonedissa.
Ma mare va plorar molt. I va gosar discutir la decisió del meu pare. Aquest no li va pegar, cosa que em va sorprendre. Per molt menys, havia estat a punt de matar-la en més d’una ocasió.
Hi vaig pensar molt. ¿Potser temia la meua aparició amb l’arma a la mà, una aparició que jo havia somiat mantes vegades, de petit, i que m’havia dut a la pràctica compulsiva del tir? Això vaig voler creure durant molt de temps. Ara no ho tinc tan clar. Pense que, malgrat tot, en aquella ocasió ell comprenia el punt de vista de ma mare. Era el que, d’acord a l’esquema mental del patriarca, li pertocava de fer a la dona. Com a ell, que probablement no ho havia considerat mai, li pertocava endur-se aquell fill oblidat, que havia demostrat inesperades aptituds. El que mata el cocodril, em batejaren els shangaan, i, a la fi, perdut el record de l’esdeveniment, el malnom va quedar en Ngwenya, cocodril, i com Ngwenya vaig ser conegut durant molt de temps al llarg de tota la frontera entre Moçambic i Sud-àfrica.
Fins i tot mon pare em deia Ngwenya. Segons ell, dir-me Ruben era un inconvenient, perquè també era el seu nom. Quan, en una ocasió primerenca, vaig gosar dir-li que el meu nom era Rubem, em va ventar una bufetada tan gran que quasi em tomba.
—Oblida el portuguès d’una puta vegada —em va dir, en portuguès.
La seua intenció era que aprengués anglès, però era una tasca complicada, ja que ell em parlava en afrikaans i els seus homes eren shangaans. Per això, pensava jo, em deixava tan sovint en la granja dels Wallace, a Rhodèsia. Després, i només després, vaig comprendre que en moltes ocasions la meua presència no li convenia gens. O, potser, que tampoc no volia que jo corregués riscos innecessaris.
—Quin merder.
—Ja ho pots ben dir.
—El Mike, tu.
—Cagondena.
—Si en fa d’anys...
—Vint-i-cinc.
—Un quart de segle.
—Que es diu prompte.
—I vore’ns ara en estes...
—Una miqueta més i el maten.
—A ells i a més d’una xiqueta i xiquet.