Lluís Bosch Albert (Barcelona, 1964), treballa com a docent i alhora escriu, tot i que allò que se li endu més temps és la lectura. Ha publicat contes i relats juvenils (Els dimonis de Barcelona, 1990 i El rei del Guinardó, 1991), teatre (L’amor a la tarda, 1997) i novel·la (Les petges invisibles, 2007), que va rebre el Premi de Narrativa Ciutat de Lleida. Aire brut és la seva incursió en el gènere del negre i del fantàstic, en el qual segueix treballant
Barcelona, primavera de 1941. Martín Marín és un jove falangista extremeny que arriba a la ciutat per incorporar-se al cos de policia. Va ple d’ideals i de projectes, i està decidit a participar activament en la construcció de la Nova Espanya. Però allò que troba Marín és una ciutat en runes, miserable i amb les ferides de la guerra encara obertes. Esgarrifat, es topa amb l’estraperlo i la prostitució, que omplen els carrers, i alhora intueix que els vencedors no posen prou energia en el redreçament de la moral. En aquest escenari, li cau a les mans l’encàrrec de resoldre un cas que la policia republicana va deixar obert. Es tracta de l’assassinat d’un ciutadà alemany que està envoltat de misteri i d’enigmes. Per resoldre-ho li caldrà anar a buscar l’inspector republicà que va iniciar la investigació, tancat en un camp de presos. Tots dos s’endinsen en un món de cabarets, tavernes i personatges foscos que sobreviuen com poden enmig del desastre. A poc a poc, el cas esdevé tèrbol, diabòlic i perillós, i els submergirà en un horror antic i poc corrent difícil de desxifrar.
Primera edició: setembre de 2013
© Lluís Bosch, 2013
© de la present edició: Editorial Alrevés, 2013
© de la fotografia de portada: Arxiu fotogràfic del Centre d’Història
Contemporània de Catalunya
Director de la col·lecció: Àlex Martín Escribà
Disseny de la col·lecció: Mauro Bianco
crims.cat
Editorial Alrevés S.L.
Passeig de Manuel Girona, 52 5è 5a • 08034 Barcelona
crims@crims.cat • info@alreveseditorial.com
ISBN: 978-84-15900-64-1
Codi IBIC: FF
Dipòsit legal: B-16331-2013
Producció de l'ebook: booqlab.com
Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització per escrit dels titulars del «Copyright», la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant el lloguer o el préstec públics. La infracció dels drets mencionats pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (Art. 270 i següents del Codi Penal). Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra. Pot contactar amb CEDRO a través del web www.conlicencia.com o per telèfon al 91 702 19 70 / 93 272 04 47.
Jo llegiré i vostè m’escoltarà; i d’aquesta manera passarem junts la terrible nit.
E. A. Poe,
La caiguda de la casa Usher
Se’n diu crims.cat i és una nova col·lecció de novel·la criminal en llengua catalana, amb voluntat d’englobar tot tipus d’etiquetes i subgèneres: negre, policíac, espionatge, detectivesc, enigma...
L’empenta, a càrrec de l’editorial Alrevés, ens sembla de prou importància com per prendre’ns seriosament la iniciativa: de moment, sis títols l’any, on es combinaran autors de casa amb noms estrangers europeus de ressò i prestigi que avui són desconeguts en totes les llengües de l’Estat.
Així doncs, volem omplir un gran buit dins del mercat editorial en llengua catalana. Ara que ja és extensament reconegut l’èxit d’aquestes històries dins i fora de les nostres fronteres, calia unir esforços en la nostra llengua per intentar evitar la dispersió editorial que viuen tots els autors que cultiven allò que Raymond Chandler va anomenar «el simple art de matar». Simple o no, hem cregut que era el moment idoni per acontentar totes aquelles veus que reclamen des de fa un grapat d’anys la presència d’una col·lecció nostrada com ho va ser en el seu moment La Cua de Palla.
Per la nostra banda ens proposem —i esperem que no només es quedi en un propòsit— fer la millor de les seleccions i poder oferir-vos un bon catàleg d’autors reunits en una col·lecció que respondrà —això sí— a tots els criteris indispensables que caldria sempre tenir presents: un disseny identificatiu, unes cobertes suggerents, una numeració i, és clar, una tria coherent de títols.
Amb aquestes aspiracions, us convidem a passar pàgina i a començar a llegir. Hi trobareu un tipus de lectura, no ho oblideu, que ha delectat esperits de tota mena i de totes les contrades, i que novament ara podem tornar a fer en la nostra llengua.
A partir d’ara, ja ho sabeu: si voleu llegir novel·la negra en català, llegiu crims.cat!
Dirigida per Àlex Martín Escribà
Ben mirat, potser no costa gaire de comprendre que aquell policia, mentre investigava l’assassinat del ciutadà alemany Franz Hellermann, acceptés la hipòtesi que a Hellermann l’havia mort Fructuós Canonge. Ho va defensar a l’informe i davant els superiors de la Prefectura, malgrat que en Fructuós duia cinquanta anys mort. Al policia Luis Perezagua, la possibilitat que un difunt pogués tornar i actuar entre els vius li semblava una bona notícia.
Aquesta convicció del jove policia té alguna cosa a veure amb uns fets que havien succeït poc abans, el matí del dia 18 de març de 1938. Aquell dia, l’Eugènia Albert es va llevar per anar al taller de confecció on treballava des de ben joveneta. La Geni va seguir les rutines d’un dia més i qualsevol, sense intuir que abans d’arribar a la feina tenia cita amb la mort. Va creuar el Pla de la Catedral i va passar per davant del mercat de Santa Caterina. La proximitat del front, a l’Ebre, havia fet minvar molt les mercaderies, però la gent s’hi apropava com cada matí i hi havia el xivarri de sempre. Faltaven uns minuts per a les vuit en punt del matí. Va fer drecera pels carrerons fins a la cruïlla menuda de Verge del Pilar i Sant Pere més Baix. Va veure el carrer completament buit. Aquest silenci i la buidor en un carrer ple de botigues i petits tallers havien d’estranyar-la, i no sabem si va comprendre que passava alguna cosa extraordinària. Quan encara no havia començat a tirar amunt, la mort va baixar rabiüda des del cel, a buscar-la.
Aquell dia i en aquella mateixa hora, tres avions italians que venien de Palma de Mallorca van deixar caure la càrrega de bombes vora la catedral. No es pot dir quin objectiu pretenien aterrar. Entre els morts del bombardeig del 18 de març hi ha l’Eugènia Albert, de vint-i-set anys, casada amb el comissari de policia Luis Perezagua.
Des de la Prefectura de Policia a la Via Laietana fins a la cantonada de Verge del Pilar i carrer Sant Pere més Baix hi ha tan sols cinc minuts si camines, i dos si hi vas corrents. El marit va tardar un minut en arribar-hi. L’edifici del número 28 de Sant Pere més Baix s’havia ensorrat com un arbre vell i havia caigut endavant, cobrint de runes la cruïlla. L’Eugènia no havia quedat enterrada, semblava que hagués estat a punt d’escapolir-se de la tempesta de runa: jeia dues passes més enllà dels cascots fumejants.
Però no ho havia aconseguit: algun d’aquells blocs de pedra i de ciment que tenia a la vora, no massa grans, va colpejar-la amb prou força. La roba polsegosa i tacada, els cabells emblanquinats com per anar a un ball antiquat, un peu descalç, un filet de sang seca sota el nas, una mà nafrada. Luis es va asseure sobre les restes d’un balcó, va repenjar l’esquena contra allò que quedava de la barana i va treure el tabac de la butxaca. Va mirar el bocí estret de cel que es retallava des del carreró, entre els edificis. Un rectangle de blau lluent, sense cap taca.
Un cel net, blau, silenciós. Cap senyal, cap indici, cap alteració. Els avions ja devien ser molt lluny i res en el firmament no es compadia de res, ni de l’Eugènia ni del Luis. Va llançar el fum de la cigarreta amunt i va contemplar com es dissolia de seguida, com si mai no hagués existit aquella pipada profunda i furiosa.
Perezagua va abaixar els ulls i va fixar-se en les llambordes. Just abans que l’avisessin, a comissaria, s’estava enfrontant un cop més a l’informe sobre el cas de Franz Hellermann, que calia enllestir aviat perquè ja anava sent hora. Llavors va decidir que hi escriuria allò que pensava, sense més temors ni vergonyes. Ara li semblava més clar que mai: un mort havia tornat de la tomba i havia assassinat un home.
Si Canonge podia tornar del món dels morts, pensava Perezagua, volia dir que a l’altra banda la vida continuava i que l’Eugènia l’esperava. Ni que fos per anar un altre cop als merenderos de Les Planes, un diumenge al matí. I després, a amagar-se pel bosc, a festejar.
*
El dia 18 de març del 38 jo encara no havia complert un any de vida. El meu pare, Luis Perezagua, en trobar-se vidu i enmig d’una guerra a punt de perdre, no va saber imaginar altra sortida que deixar-me a casa d’uns oncles grans que vivien en un casalot enorme de Vallvidrera. Segurament no li ho puc retreure, tot i que em costa de comprendre. Cap al final de la guerra va provar de fugir, amb la idea de tornar més endavant a buscar-me per dur-me amb ell. Això és el que va explicar als oncles el dia que em va deixar, amb dues petites maletes de lona que encara guardo.
He passat una gran part de la meva vida volent comprendre però sense saber què va passar, per quins laberints es va perdre de tal manera que mai no va saber trobar el camí de tornada. De vegades em topava indicis, petites pistes, rastres aigualits en la boira dels anys. No va ser fins fa poc que vaig descobrir qui era Martín Marín, de qui mai no havia sentit parlar. Aquell home vell i desastrat coneixia de primera mà els darrers dies de la vida del meu pare i, per tant, desvetllava el misteri que m’havia acompanyat en la meva infantesa. Ell fou qui em va explicar la mort del pare, sobrevinguda l’any 41. N’havia estat testimoni. Es va desfer així, finalment, l’enfilall de dubtes i d’hipòtesis sobre una vida aventurera i remota que no havia existit.
El relat que segueix vol provar de reconstruir les coses que li van passar a Luis Perezagua des del dia que em va deixar a Vallvidrera, i vol explicar per què mai no va tornar. És un relat elaborat a partir de la memòria quasi abolida de Martín Marín, que, finalment, resulta tan fantàstic i llegendari com les explicacions que jo m’havia anat fent al llarg del temps. Així vaig descobrir que el pare no havia estat un maquis ni un soldat de la resistència a França, ni un bandoler, ni un pobre ferit de guerra que ha perdut la memòria en un terrible combat contra l’exèrcit nazi a Les Ardenes. I que després no havia refet la seva vida amnèsica com a espia rus, ni com a contrabandista, ni com a guerriller irlandès, ni com a heroic militar cubà caigut a Bolívia. Res de tot això: va trobar la mort de forma estranya i tèrbola amb prou feines dos anys després d’haver-nos acomiadat a Vallvidrera.
Res de tot el que havia alimentat els meus somnis desvetllats durant tants anys. La història que em va fer conèixer Marín explica que el pare tan sols s’havia perdut a l’infern en companyia d’aquell pobre diable, i no n’havia sabut sortir. Aquesta és la versió de Marín, em dic, i potser també és imprecisa o fantasiosa. Però és el millor que tinc, el relat més complet i detallat —per estrany i delirant que sigui— dels darrers temps de la vida del pare.
I crec que, malgrat l’aparent desordre mental que afecta Marín, ell va provar de redimir-se d’alguna cosa revelant-me la història. Crec que Marín necessitava explicar-la per desfer-se del passat que el turmentava, per expiar un assassinat i per comprendre com havia dut la seva vida des de la llum a la tenebra, des de la promesa d’un futur brillant fins a l’infern d’ombres i follia on vivia quan jo el vaig trobar en un trist asil per a avis a Extremadura. A Alburquerque, a prop de la frontera de Portugal.
Martín Marín es va asseure en un piló vora la carretera, es va treure les botes i se les va canviar per unes sabates elegants i ben enllustrades: volia ocupar el poble amb calçat de senyor. Va palpar els cabells engomats i va assegurar-se que darrere de les orelles no se li haguessin esvalotat. Es va tornar a plantar enmig de l’asfalt i va donar les darreres instruccions a la tropa.
—Ante todo, disciplina y, sobre todo... ¡presencia! Frente alta y mirada al horizonte. ¡Presencia!
Des del punt on eren, lleugerament elevat, la carretera seguia un pendent suau fins a entrar al carrer principal, que ja es distingia perfectament. Va romandre en una banda, vigilant l’actitud i la disciplina dels soldats. Es va quedar quiet, veient-los avançar. Sabien que no hi hauria resistència, però Marín volia que l’assalt es revestís de tota la dignitat que requeria l’alliberament d’un altre poble arrabassat als rojos.
Va descobrir les roques a vint metres de la carretera, s’hi va enfilar i es va asseure pacientment a la pedra més elevada del túmul. Ara, el poblet se li presentava dòcilment als seus peus enxarolats, sotmès i exposant la llarga rambla torta del carrer Major. Dues fileres de cases que descrivien una corba lleugera i que culminava en una placeta de formes irregulars amb l’edifici de l’ajuntament, porxat i emblanquinat, amb un aire vagament indià. Una mica més enllà de la plaça i dalt d’un gep, l’església i la rectoria s’encastellaven unides per les restes d’una muralla, desproporcionades, gegantines. Com en molts altres pobles de la comarca, aquests vastos edificis evocaven temps de poder i d’imperi.
—Ahora voy —va rondinar a l’oficial que s’havia quedat esperant-lo—. Vayan.
Martín Marín es va quedar quiet a contemplar com la columna de soldats caminava pel mig del carrer i assolien la placeta. La majoria duien els fusells penjats a l’espatlla i un pas lent i deixat, abatuts pel sol i la pols que acumulaven. Tan sols els primers semblaven més altius i agafaven l’arma amb les mans, apuntant el canó a les finestres tancades.
El poble no havia ofert cap resistència, i la indolència dels soldats li resultava desagradable, però sabia que era natural. La nit abans, un secretari de l’ajuntament havia anat cap a l’alqueria Los Enebros, on eren acampats, per anunciar que tindrien l’entrada franca: «Los últimos rojos se fueron esta mañana».
A l’entrada del poble havien trobat l’únic rastre de l’enemic: abans de marxar havien abandonat un camió rus i l’havien cremat. La tropa havia tafanejat i ensumat l’olor de la benzina, el grotesc esquelet negre. Aquesta troballa va ser l’indici més tangible que allò era un país en guerra, amb què s’havien topat després de dos mesos avançant per l’estepa extremenya.
Marín se sorprenia de la facilitat amb què la columna havia progressat pel territori. Els pobles havien estat alliberats i conquerits sense disparar ni un mal tret. Anotava aquesta particularitat amb un disgust mig dissimulat. Sense lluita i sense foc no hi havia gestes per narrar. I sospitava que tant els homes que li havien assignat com ell mateix acabarien per notar la falta d’esforç. La facilitat estova l’ànim. Perquè, definitivament, lamentava que aquella desfilada mandrosa fos tan banal, tan allunyada d’un alliberament militar. Si no fos pel silenci petri, hauries dit que aquells nois passejaven pel carrer Major com un diumenge a la tarda.
Marín es va voler enfilar dalt d’aquella emoció sobreposant-s’hi amb un pensament més gran: li acabaven de prendre una altre bocí d’Espanya als rojos. Era així com calia viure aquell instant de quietud quasi tediosa?
Va aixecar la mirada i va observar la plana enorme, enllà del poblet. El terreny s’ondulava fins a l’horitzó com un oceà. La devesa infinita, esquitxada de grans alzines fosques sobre l’herba daurada de finals de l’estiu. Un centenar de metres darrere de l’església hi havia una estranya disposició d’alzines que li va cridar l’atenció i es va entretenir en desxifrar-hi un signe. Els arbres dibuixaven el terç d’un cercle, al mig del qual hi aflorava un túmul de roques granítiques. De fet, es va adonar, era una pila de roques idèntica al lloc on s’havia enfilat i des d’on contemplava l’entrada del poble. Es va girar: efectivament, a la seva esquena tenia un arc d’alzines. Una dotzena d’arbres replicaven la mitja lluna. Plantades de poc, va pensar, potser cinc o sis anys.
No va tardar gaire en descobrir que les dues formacions geomètriques assenyalaven l’est i l’oest. Va recordar les capricioses formacions de granit que havia vist pocs dies enrere, prop de Càceres, en passar per Los Barruecos. Allà era la naturalesa qui havia construït els castells sinistres i grotescos. Aquí, en canvi, hi havia una innegable mà humana.
Marín va treure la llibreta del sarró i la ploma que li havia regalat el pare Germán quan era un mocós. Va anotar les dades: dia, hora, el nom del poble, el nombre d’homes, els noms dels oficials. Al capdavall va afegir el seu nom, i darrere d’una coma llarga i fuetejant, «delegado provincial de la FET y de las JONS».
En passar la plana es va topar un dels seus poemes. Els escrivia obrint la llibreta a l’atzar, i així el venien a trobar inesperadament. Eren les seves flors del pensament, com ell anomenava les poesies. El va llegir ràpid i superficialment. L’olor del cuir suat de les corretges li va fer pensar que hauria de perdre el mal costum d’escriure els poemes a la mateixa llibreta on anotava els fets de la guerra. Si mai la llibreta queia en mans d’algú, es moriria de vergonya.
Paloma, paloma de la mañana fresca, dulce pájaro-espíritu que aleteas, azul...
Quan feia el batxillerat als jesuïtes de Càceres ja l’havien amonestat: no era correcte que enmig dels apunts d’Història hi apareguessin aquells versos inflamats i massa eufòrics que delataven una escassa concentració i una disciplina volàtil.
Marín va decidir procurar-se una segona llibreta de seguida que fos possible i no mesclar més la feina i la poesia. Va pensar que, de ben segur, en aquell poble hi havia d’haver quaderns en alguna banda, i llapis i tinta. Al capdavall, ell mateix seria la persona que hauria d’inventariar les confiscacions a l’enemic, i qui reportaria els béns capturats a la casa consistorial. Ningú no li podria retreure una llibreta de menys. Una debilitat minúscula, va pensar: allò no li esguerraria la fama de rectitud incorruptible que s’havia guanyat merescudament.
Però malgrat aquests pensaments, Martín Marín mai no va perdre aquell costum. Va continuar escrivint versos i pensaments místics durant la resta de la seva vida entre les planes dels informes i els expedients policials.
No havia tingut temps de guardar de nou la llibreta quan va sentir els crits. Els homes corrien en direcció a l’ajuntament, i un cop arribaven a la plaça seguien enllà. La filera s’havia desfet i duien els fusells a punt per disparar.
Era l’edifici de la rectoria. Una columna de fum negre brotava i es trenava amb si mateixa. Les flames, rabioses, estiraven els tentacles per les finestres. A la part superior de l’edifici, sota la teulada, unes obertures semicirculars expulsaven bafarades de foc blavós que degotava avall per la façana. L’aire es va omplir d’olor de sutge i de fusta cremada. Marín va ensumar el vent sense perdre la calma. Sense cap mena de dubte, dins de l’olor s’hi amagava el regust de la benzina.
Va baixar de les roques i va caminar amb parsimònia. Quan va arribar davant de l’església, la casa del rector era un infern en extinció, però l’església no corria perill. Els soldats havien fet el correcte, i havien remullat el passadís elevat que unia els dos edificis. Alguns homes del poble s’havien unit als falangistes per ajudar els soldats. Marín els va comptar.
—Vaya pueblo de miserables.
Marín va seguir amb passes marcials i es va atansar al secretari municipal que la nit anterior els havia anat a advertir.
—¿No dijo usted que en el pueblo ya no quedaban rojos?
—Le juro que se fueron todos y ninguno ha vuelto.
—Pues alguno se quedó. Lo he visto otras veces. Alguno se queda, para sabotear. Eso me inclina a pensar que es usted un auténtico cretino. Pero ya tendremos tiempo de hablar, no se apure.
Marín li va donar l’esquena i en fer-ho va descobrir la figura del capellà, arrecerat contra una paret lateral de l’església. Estava immòbil, glaçat. El mossèn va sentir la presència que l’observava i va alçar la mirada. Es va topar amb el jove falangista d’ulls d’oliva negra. El va sorprendre que anés vestit amb tanta pulcritud, sense taques ni polseguera, i tan clenxinat. Segurament, a aquell home se li ondulava el cabell, va pensar, i volia domesticar-lo amb grans dosis de gomina. Els cabells damunt del front, més llargs, lluïen sota una capa densa de crema per mantenir-los en l’ortodòxia estètica dels falangistes, que volien imitar el seu José Antonio. A aquell, però, va pensar amb un somriure reprimit, no li calia patir gaire, perquè hi tenia una bona semblança natural.
—¿Qué tipo de estancia es la que había arriba? —va fer Marín, alçant una veu suau i neutra, sense accent de cap mena.
—Un viejo conjuradero.
—¿Conjuradero? Eso son supercherías, ¿no cree?
—Antiguamente —va mormolar el capellà—, desde allá arriba, cuando las sequías, le pedían lluvia al santo.
—Pues parece que el santo les ha traído las brasas del infierno.
Marín va observar el prevere. Duia la roba bruta i polsegosa i les mans ennegrides, els cabells esbullats i els ulls llagrimosos. Imprecís i dubitatiu, l’home amb la sotana enfarinada se li va apropar dues passes:
—¿Es usted quien está al mando? Cuente conmigo para lo que sea menester —va balbucejar el mossèn, i va avortar el gest de donar-li la mà en veure la desídia als ulls del jove oficial.
—Sí, ya hablaremos —va mormolar Marín mentre girava sobre els talons i emprenia el camí de l’ajuntament.
Al matí següent, Marín va rebre l’ordre de romandre al poble des del quarter del general Queipo de Llano, a esperar una columna que sortia des d’Arroyo de la Luz. Va acceptar amb un lament ensordit per la voluntat de disciplina. «Esperar, como si fuese un triste árbol aguardando la primavera», va escriure amb un rampell. «La Falange es acción...» Per fer-se passar el disgust va decidir visitar la rectoria cremada.
De les bigues encara en brollaven fils de fum, però el roure antic havia aconseguit no ensorrar-se. S’endevinaven restes de mobles, papers, canelobres i palmatòries, estris de cuina. L’escala s’havia esbucat a partir de la primera planta i el conjuradero calia veure’l des de baix, a través del sostre rebentat. Malgrat tot, va descobrir els dibuixos esgrafiats a les parets. Tot i el sutge, els traços encara eren identificables per a algú que conegués els símbols, com Marín. Es va ajupir a recollir el bocí de llom d’un llibre rostit que va xocar amb la punta de la sabata.
Va sortir i va demanar pel capellà. Se’l va trobar assegut a la sagristia davant d’una tauleta rodona. Trencava un grapat de nous escasses, amb parsimònia.
—¿Quiere una? —va rebre’l el mossèn sense aixecar la mirada.
Marín va prendre dues nous i les va comprimir dintre el puny. Quan va sentir que s’esberlaven les va deixar caure damunt la taula.
—¿Lo ve? Parecen cráneos humanos, con un cerebrito seco adentro. No quiero nada de usted. Nada de un hereje.
—¿Cómo dice?
—Quiero decir que no se fueron todos los rojos del pueblo, padre. Se quedó uno. Un cura rojo.
Marín es va asseure lentament davant del capellà i el va analitzar de nou, amb els ulls incapaços de mostrar cap emoció. Vet aquí, aquella seria tota la seva gesta guerrera, pensava. Ja que li negaven la batalla, li calia emprendre aquestes llòbregues accions, petites indagacions més pròpies d’un inquisidor gris que no del guerrer que havia imaginat tan sols sis mesos enrere.
—Sé de lo que hablo, padre.
Ho sabia bé: sabia que eren pocs i que solien dur-ho amagat, però no prou. Capellans espiritistes lliurats a rituals repugnants. La fragilitat moral del règim republicà els havia animat i s’havien tornat més descuidats.
Marín va jugar amb els bocins de les nous trencades.
—El color azul de las llamas. Echó gasolina para quemar deprisa sus asqueroros libros y papeles de espiritismo.
—La guerra le ha vuelto loco, joven.
Marín li va llençar el llom del llibre cremat davant dels ulls, deixant-lo caure entre les nous. L’olor de socarrim va inundar la petita estança i el mossèn va arronsar el nas.
—Eso no demuestra nada.
—Ya lo sé. Pero le juro a usted que me va a confesar que es un hereje. Por Dios, joder. Y no solo un hereje: un anarquista de mierda, un cerdo enemigo de la Nueva España.
El capellà va pessigar un bocinet de nou, se la va dur a la boca i la va mastegar a poc a poc. Era amargant.
—Estoy harto de esta guerra, joven. Y usted no sabe lo que se hace ni lo que se dice. En este país cada pocos años aparece alguien determinado a construir una Nueva España, y siempre quiere hacerlo a sangre y fuego. Los ríos bajan llenos de sangre en vez de agua, y así no crecen las cosechas. ¿No se da cuenta? Quieren construir su España con el odio, con un edificio de cadáveres y esqueletos.
—Cállese de una vez, malnacido. No he venido a escuchar sus cuentos. Usted no tiene sitio en esta nue-va Patria. Mañana por la mañana le llevaré a Cáceres y me ocuparé personalmente de usted. No salga de aquí ni para mear, porque los soldados tienen orden de dispararle como a un perro si intenta huir.
Marín va sortir de la sagristia tan consternat i espantat com havia deixat al capellà. Va agrair la llum i l’aire que circulava. Sentia una emoció desconeguda i poderosa dins del pit. Sabia que allò no era una simple anècdota. Acabava de passar una cosa important, de les que poden canviar el curs d’una vida. Mai no havia sabut com seria el dia que sotmetria un home amb el poder de les amenaces i les armes. Però més enllà d’aquest plaer visceral intuïa un esdeveniment metafísic. Una victòria menuda, però d’una guerra eterna entre la llum i l’ombra, el bé i el mal. I en aquesta minúscula batalla ell havia estat al bàndol de la llum i havia fet retrocedir les tenebres. Se li van eriçar el pèls del clatell i va sentir una frisança als testicles.
*
Durant els dies següents no va passar res de notable. Els incidents previsibles amb la tropa avorrida. La guerra era tediosa i les notícies no arribaven.
De fet, no va passar res d’interessant fins a tres anys més tard, un cop celebrada la victòria.
—Así que es usted Martín Marín —va somriure el tinent coronel, que seia davant seu i que maldava per encendre un puro amb uns llumins humits, plens de floridura—. Es usted un auténtico personaje, un falangista reconocido y respetado. No pasé por alto su gesto con el curita anarquista de los huevos. Cuando me lo contaron decidí que quería conocerlo. Me gustaría saber cómo se dio cuenta... me parece fascinante su agudeza de lince. ¿Conoce usted las aventuras de un inglés llamado Holmes?
—He pasado muchos años estudiando, mi teniente. —I en veu més baixa—: He tenido poco tiempo para la novela, puesto que lo mío es el ensayo histórico. Por eso conozco a esos autores perversos y sus dibujos impíos. Eso es todo. En realidad, la guerra...
—No me sea usted tan modesto, cojones, Marín—el va interrompre l’alt militar amb un gest breu de la mà, com si vulgués espantar una mosca invisible—. Es usted lo que dije, un lince. Nos hacen falta muchos linces como usted en esta España de ratas. Linces y águilas y halcones.
Marín escoltava, atent i hieràtic. Sentia un respecte obsessiu per les graduacions i les jerarquies: sabia que aquest respecte reverencial tenia alguna cosa a veure, íntima i sagrada, amb l’imperi en construcció. El tinent es va alçar de la butaca i va caminar en cercles per la immensa estança, saltironejant pel mosaic i posant els peus a les rajoles blanques, evitant les negres.
—Hemos puesto todo nuestro empeño en exterminar las ratas de España. Pero es una tarea de titanes que no ha cesado, que no puede cesar jamás. Y sabiendo como sabemos que Dios está de nuestra parte, debemos aplicarnos en eso con todas nuestras fuerzas, sin desfallecer. Sin perder el aliento. ¡A por ellos, joder!
El militar seguia provant fortuna amb els llumins podrits. Finalment els va llençar a l’extrem de la cambra i va deixar caure el cigar a la taula amb una ganyota de fatiga.
—Tengo un buen amigo, falangista como usted, a quien han encargado una complicada misión. En Barcelona. Está construyendo una unidad especial de la policía, y lo hace con precisión de joyero. Escogiendo cada pieza. Le hablé de usted, y anoche me llamó. Le está esperando. Ansioso. No le defraude a él ni a España y yo estaré todavía más orgulloso de usted.
El tinent coronel va fer una salutació fugaç i se’n va anar fins al finestral. Va creuar les mans a l’esquena i es va quedar estàtic. Marín va tardar poc en comprendre que l’entrevista s’havia acabat i va marxar contrariat. No podia desxifrar per què el tinent coronel s’havia plantat davant d’una cortina que impedia veure l’exterior de l’edifici.
*
Marín va sortir al pati d’armes, on un grup de soldats en samarreta jugaven a futbol. En veure’l aparèixer per la porta es van aturar a contemplar-lo i ell va sentir la desagradable impressió que s’havien petrificat. Un corb va grallar darrere seu, sense mostrar-se. Els ulls de Marín van copsar alguna cosa estranya, un excés de llum i els homes convertits en estàtues, el so desagradable del corb, el pes del sol agressiu a la nuca. Ell també es va aturar, congelat sota aquell disc de foc blanc. Sentia un pressentiment negre, però li resultava impossible endevinar què passava, quin era el mal auguri.
No ho va comprendre fins a un temps més tard, quan van anar a detenir-lo per un crim terrible. Quan el van emmanillar, Marín va comprendre i va recordar el corb que havia grallat llavors. L’ocellot l’havia advertit.