Agustí Vehí i Castelló (Figueres, 1958-2013), doctor en Història, va compaginar la seva tasca professional com a sotsinspector de la Guàrdia Urbana amb la recerca, la docència universitària i els estudis d’especialització. Autor de nombrosos llibres d’història i de divulgació, com a novel·lista de gènere negre és un dels referents de la novel·la negra en català amb títols com Abans del silenci (Pagès Editors, 2009), guanyadora del Premi Ferran Canyameres, Quan la nit mata el dia (La Magrana, 2011), guanyadora del Premi Crims de Tinta 2011, i, dins la col·lecció «crims.cat», Torn de nit. Un vodevil negre i policial a l’empordanesa (Alrevés, 2012) i Remor de serps (Alrevés, 2013).
La vida a pagès és dura, ja se sap. I més per al benvingut Jaume Planagumà, un culte i solitari sergent dels Mossos d’Esquadra que, tot just arribat a la seva nova destinació i en ple desplegament policial, ha de resoldre una sèrie de crims aparentment no massa relacionats. A tot aquest enrenou s’afegeix la integració amb els seus nous companys i uns personatges ben sospitosos.
Tota aquesta trama queda adobada amb la presència d’un marc rural i geogràfic ben identificable: l’Empordà. Un recorregut antropològic, històric, urbanístic i gastronòmic, amb exquisideses culinàries, i els camins interiors de la plana, la flora i fauna, la llum i les olors de la terra gironina es combinen novament amb el dolor de la guerra i del record de les memòries negres empordaneses.
Després de dos títols a la col·lecció «crims.cat» (Torn de nit i Remor de serps), Ginesta per als morts tanca una trilogia que combina —com ja és habitual en l’autor— la història amb el gènere negre, un retrat ben sòrdid del món que ens envolta i una dosi d’humor ben necessària pels temps que corren.
GINESTA PER ALS MORTS
MAIG 2015
Primera edició: maig de 2015
Per a Josep Forment, sempre al nostre costat
© Agustí Vehí, 2010
© de la present edició: Editorial Alrevés, 2015
Director de la col·lecció: Àlex Martín Escribà
Disseny de la col·lecció: Mauro Bianco
Fotografia de portada: Alexandre Arocas
crims.cat
Editorial Alrevés S.L.
Passeig de Manuel Girona, 52 5è 5a • 08034 Barcelona
crims@crims.cat • info@alreveseditorial.com
Producció de l'ebook: booqlab.com
ISBN digital: 978-84-16328-07-9
Codi IBIC: FF
Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització per escrit dels titulars del «Copyright», la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant el lloguer o el préstec públics. La infracció dels drets mencionats pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (Art. 270 i següents del Codi Penal). Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra. Pot contactar amb CEDRO a través del web www.conlicencia.com o per telèfon al 91 702 19 70 / 93 272 04 47.
Hi ha policies i policies. N’hi ha que ronden per la ciutat, posen ordre i civisme, senyalitzen i orienten, compleixen ordres i vetllen per la seguretat dels ciutadans. D’aquests n’hi ha molts. En canvi, n’hi ha d’altres que a més a més de fer totes aquestes tasques tenen càrrecs de responsabilitat com ser sotsinspectors de la Guàrdia Urbana de Figueres, doctors en Història, docents en matèria de seguretat pública a la Universitat Autònoma de Barcelona i escriptors de primera línia de foc. En aquest article vull recordar la figura d’un escriptor, d’un intel·lectual, i que ha estat per a mi el gran descobriment literari d’aquesta entrada de segle. Una fita més que cal afegir a les lletres negres catalanes, amb permís de Rafael Tasis, Manuel de Pedrolo i Jaume Fuster. Darrere d’una producció prolífica i treballadora incansable, una tasca desplegada d’admirar on hi ha llibres sobre qüestions històriques, textos sobre seguretat pública, manuals d’autoprotecció, rondalles, contes, poesia, assajos i articles a la premsa, m’interessa destacar aquí avui la seva aportació al frondós camp de la novel·la negra i policíaca. El resultat són cinc novel·les que resten encara per estudiar i analitzar (investigadors, ja ho sabeu) amb tota profunditat per diferents motius: en primer lloc, pel retrat gastronòmic, antropològic, històric, artístic, cultural i urbanístic de l’Empordà tan estimat per l’autor i alhora tan literari i universal, unes trames plenes d’elements històrics barrejats de manera magistral amb elements de gènere negre i la construcció de personatges i ambients inoblidables.
Un gènere —el negre i policíac— que ell mateix definia com a «idoni, fins i tot per estudiar Història i entendre-la. Estic convençut que la societat s’explica millor a través de la novel·la negra». I no li faltava gens de raó: quan llegim ens adonem que totes elles són una font primària per aprendre la història d’aquest país: des de les persecucions implacables a la policia de la República per les tropes franquistes i nazis, la creació dels búnquers a l’Empordà aixecats pel franquisme, la invasió dels maquis a la Vall d’Aran, la descripció de la postguerra a les ciutats catalanes, fugir dels feixistes de l’ambaixada espanyola que es dediquen a perseguir tot allò que soni a republicà són paradigmes que confirmen aquesta tesi. Ara bé, per sobre de tot, no voldria passar per alt tampoc la caracterització dels seus personatges, alguns d’intel·ligència lluminosa, diria jo, veritables «alter-egos» de l’autor, d’un policia —no ho oblidem— que escrivia novel·les de policies, aquells que l’escriptor definia com «els treballadors de la condició humana i uns mediadors entre formes cada dia més diferents d’entendre la vida i la convivència. Algú que ajuda i guia. Algú que facilita la recuperació de la normalitat quan aquesta es trenca, algú que reeduca, algú que evita, algú que salva. També penso que ser policia és somriure en el pas de zebra a una persona gran que passa. Potser serà l’únic somriure que li facin en tot el dia». D’aquí que tots els seus personatges despertin estimació: des del culte, afamat i solitari sergent dels Mossos d’Esquadra Jaume Planagumà a Ginesta per als morts; la fidelitat a la causa republicana de Joaquim Santgenís, comissari de tercera del cos d’Investigació i Vigilància (Brigada Criminal) —no us perdeu Abans del silenci ni la novel·la pòstuma Remor de serps—, que en temps de guerra, amb mitja Europa amb flames i la guerra començada a París, el personatge opta per mantenir, davant de la destrucció, la serenitat i el coratge per continuar essent la representació de la llei i la seguretat; el compromís amb la justícia de l’inspector Iríbar, que mira de tirar endavant sense odiar ni menysprear —Quan la nit mata el dia—; passant —al meu parer— pels personatges que mostren la part més humana i humorística de l’Agustí, perquè, com afirmava, «el cinisme d’un policia és el termòmetre perfecte per saber com està la societat. Ens salva el sentit de l’humor». No és estrany, doncs, veure en acció a personatges com en Palomu, en Nicetu i en Marcel·lí, els més estimats i inoblidables, protagonistes de la novel·la Torn de nit i que apareixen per primera vegada dins l’antologia «crims.cat» amb el relat titulat «Qualsevol nit, a Figueres, pot sortir el sol». Uns personatges que ens han ajudat no només a riure sinó a superar els aspectes idiomàtics i a construir un llenguatge policial i delinqüencial en català, perquè, com assegurava, «escric en català de manera natural però també de manera volguda. (…) Perquè és evident que escriure novel·la negra és normalitzar, com ho seria escriure novel·les roses, per seguir amb els colors. I normalitzar, siguin quines siguin les conseqüències, vol dir assegurar una mica més la llengua, enfortir-la, fer-la créixer. I això és un deure, penso, de tots els ciutadans de Catalunya». A través de les seves novel·les recordarem sempre un escriptor que va contribuir al desenvolupament del gènere i, el que és més important, a la normalització de la nostra cultura. Des de «crims.cat», jo com a director i tot l’equip et diem gràcies, amic Agustí, per tot el que ens has donat.
ÀLEX MARTÍN ESCRIBÀ
El matí arribava amb penes i treballs; trossos de foscor es resistien a deixar racons i branques, i el sol, embolicat d’una mitja calitja emprenyadora, no acabava d’il·luminar aquell matí empordanès de mitjan juny. Un matí una mica mandrós, una mica humit, una mica trist.
En Met de ca la Loles, vell, murri i consumidor clandestí de caliquenyos, anava a buscar bolets. Ho feia per no quedar-se a casa i fumar en pau lluny de la seva dona; també per no quedar-se al poble i fumar en pau lluny del metge; també perquè li agradava el bosc i, de passada, perquè igualment li agradaven els bolets, i, si algú hagués gosat dir que no era temporada, en Met, filòsof de mirada ampla i generosa, hauria dit, després de fer una ullada circular per detectar possibles espies, que ja ho sabia, que anava a mirar les clapes de la família, la situació de les quals era un secret passat de generació en generació, per evitar que s’hi pixessin els senglars.
Sortia sempre del Cafè de la Plaça i caminant amb ganes. Quan les darreres cases del poble ja quedaven més enllà de la llargada d’un cop de roc, començava a caminar més a poc a poc fins a agafar la seva velocitat habitual. El corriol que prenia habitualment s’enfilava enmig d’un alzinar sense estridències d’alçada remarcable que, fins a mig matí, sempre feia una poderosa olor de terra fresca i d’herba plena de rosada. En Met de ca la Loles ho mirava tot atentament, branca a branca, fulla a fulla; estimava aquell bosc on havia passat una bona part de la seva vida i revisava cada cosa com si en fes l’inventari. Ara bé, cada dia passava igual: al cap de mitja horeta, escandalitzat de tanta naturalesa saludable com veia, decidia tornar les coses a l’ordre natural que corresponia i, aprofitant la prudent distància que el separava del poble, encenia el primer caliquenyo de la jornada. I així, aquell dia, com cada matí, satisfet amb les noves aromes que s’havien instal·lat a l’aire, va continuar la seva revista d’arbres, mates i pedres. Però aquella vegada el passeig seria diferent.
La primera cosa que va observar fora de lloc va ser una sabata al mig del caminoi. Uns metres més enllà, de dins d’unes bardisses, en sortia un mitjó que encara tenia un peu a dins. En Met és un home de món; és de la quinta del biberó i va estar a l’Ebre, on havia vist de tot i de tots els colors. Com a persona viatjada que és, no va necessitar res més que apartar quatre branques amb el bastó per fer-se una idea de tot plegat. Seguidament, va donar mitja volta i es va dirigir cap al poble a pas de càrrega. Uns segons d’espera sota la figuera de l’hort d’en Pep de cal Gerani, els justos i precisos per acabar la punta de tabac que encara portava entre els llavis, i, tot seguit, entrava al Cafè de la Plaça interrompent l’abrandada discussió general entre jubilats locals, tots genèticament del Barça, per un costat, i, per un altre, el conductor del camió de la cervesa, inevitablement del Madrid, aquí, de l’Espanyol, al poble del costat, i del Bilbao, al següent que tocava a la ruta del dimecres: la qüestió eren els deu minuts per al carajillo amb l’excusa de xerrar sobre el resultat del partit del diumenge anterior. De fet, al conductor no li agradava el futbol. Entra en Met, doncs, i diu amb veu gruixuda que no admet rèplica:
—Antoniu, truca als Mossos!
De cop, tothom va mirar el pobre repartidor amb cara d’afecte; al cap i a la fi, el pobre home feia molts anys que els portava les cerveses i fer-lo detenir només per ser del Madrid els semblava excessiu: es va produir un intent de defensa al seu favor.
—Collons, Met, tampoc no n’hi ha per tant. El noi és del Madrid, però...!
—La mare que em va parir! Qui et diu res, del Madrid? He trobat un mort al camí del Roure... He sortit una mica del corriol per pixar i encara no havia fet tres passes bosc endins i... era allà, ben estès a terra com un bacallà sec...
El galliner es va esvalotar de cop. L’aparell de telèfon tothom sabia on era, però el número dels Mossos... Ah!, el número! Això eren figues d’un altre paner.
—No trobo el número dels pebrots!...
—Truqueu a l’alcalde!
—No, que fotrà el nas a l’assuntu, voldrà manar i ja no en sabrem res més...
—Doncs avisa el secretari!
—Un altre de bo! Aquest voldrà fer diligensias preliminares!
—Té raó el Lero... Espera... Antoniu, no et van deixar un paper que s’enganxava amb el número?...
—Un paper que s’enganxava?
—Sí, home, al començament de ser els Mossos aquí! En van repartir a tot arreu... Cony, t’ho he de dir tot! Sembla mentida...
—Hòstia, sí! El vam cardar aquí a la cafetera. Espera... On cony són les ulleres de llegir?... Ara... Vinga, marca...
—Que vinguin a la plaça, que els esperem per acompanyar-los al bosc!
Un cop preses les primeres disposicions, els jubilats van començar a fer el que millor sabien fer: criticar el seu general, en Met.
—Aquest pla que era a pixar a bosc! De ben segur que s’estava cardant un caliquenyo, com hi ha Déu al cel!
—Els té ben posats! És tossut com una banya de marrà. Si l’enganxa la dona...
—Calla! Sembla que la jove nova aquesta que té, la que s’ha casat amb el seu fill gran, la de Barcelona, encara és pitjor... És feminista!
—La mare de Déu Santa!
Feta la trucada, tothom va sortir fora per tenir un bon lloc per veure el moment de l’arribada de la policia; l’Antoniu, fins i tot, va tancar el cafè. Al cap d’una estona, un cotxe patrulla entrava a la plaça Major; des de l’interior, els dos ocupants van observar el comitè de recepció que els esperava davant del bar: un camió de cervesa amb el seu conductor, el propietari i cambrer únic del cafè i sis jubilats, un dels quals, en Met de ca la Loles, es va avançar i, en el mateix moment que el caporal i el conductor baixaven del vehicle, els va saludar amb la cordialitat pròpia del terral quan s’enfronta a les autoritats.
—La Guàrdia Civil ja hauria arribat fa estona!
Els mossos van callar, per joves i també per estar un punt espantats de la milícia local que tenien enfront i que va remugar inintel·ligiblement donant suport al seu líder. Aquesta sàvia actitud va accelerar els tràmits i, al cap d’un moment d’explicacions, primer a vuit veus i després a una veu i set més afegint-hi notes de color ambiental i sempre sota l’indiscutible comandament de l’hereu de ca la Loles, auxiliat en tot moment del seu estat major, la comitiva policial, finalment, es va encaminar cap a la serra de la Solana. A peu.
Un cop arribats al lloc, no van ser necessàries gaires paraules. Un dels mossos va recollir les branques, les va apartar i va descobrir el cadàver en tota la seva llargada. Algú, sense cridar ni entonar, simplement afirmant, va dir:
—És mort.
Aquesta frase, contundent, seca, curta, va crear de sobte la realitat. La constatació del fet va engegar la maquinària policial i va anar seguida de més disposicions. El caporal va intentar fer de caporal amb l’èxit esperable.
—La persona que ha trobat el cadàver, que esperi a peu de camí. La resta pot tornar al poble.
Naturalment, ningú no es va moure. El caporal va continuar:
—Lluís, truca a Fluvià Zero i confirma el cadàver.
En Lluís va trucar i la coral auxiliar va demanar al punt:
—Qui cony és en Zero, noi?
El caporal no volia discutir i va respondre:
—És la comissaria...
En aquell precís moment, justament a Fluvià Zero, que és una manera com una altra que tenen els mossos de denominar el lloc on treballen, un sergent surt del despatx de l’inspector en cap d’aquest Fluvià Zero. Acaba d’arribar destinat des de Barcelona després d’haver fet unes vacances absurdes, com totes les vacances que feia d’uns anys ençà. De fet, és a l’Empordà com podia ser a Lleida. Simplement, ningú del seu curs de sergent no hi volia venir: massa lluny de la Conselleria, massa lluny de les reunions d’alta volada i de les paraules fines i complicades i, per tant, massa lluny dels ascensos.
En Jaume Planagumà, que així és com es diu, és mosso d’esquadra; bé, de fet, és sergent en pràctiques dels Mossos. I ho és no per dir-se com es diu i ser de Vic, no. Ell es va fer policia per pura vocació; en realitat, però, encara que això potser no ho sàpiga ni ell mateix, allò que realment és el motor de la seva existència no és en absolut la defensa de la llei. En Jaume Planagumà necessita entendre les coses, necessita analitzar problemes per entendre i, sobretot, per comprendre el comportament humà: l’espectacle de l’home i la dona en societat simplement el fascina, en qualsevol de les seves formes, especialment si els seus actes es produeixen amb premeditació, nocturnitat, quadrilla i traïdoria.
De manera que el nostre sergent, en els complicats anys que van dels divuit als vint, i per una pura economia sorgida de l’inconscient, entre, per un costat, estudiar Antropologia, Sociologia o Ciències Químiques, fer el doctorat i trobar una beca o un programa d’investigació per poder viure, sense morir-se de gana pel camí, o, per un altre, ingressar a Mossos i fer el mateix allà, va fer això segon: no en va, pensava, la policia, a les pel·lícules, sempre és a primera fila dels problemes i dels conflictes humans i, a més a més, paguen per fer-ho.
La realitat, però, sempre va més lenta que les intencions, o té ritme propi, que mai se sap. De manera que, un cop passades les oposicions d’ingrés, va venir la resta: l’Escola de Policia i superar el Curs de Formació Bàsica, fer les pràctiques i complir els més diversos terminis reglamentaris, passant pels destins més indefinibles, córrer mig país, perdre tres parelles... és a dir, va seguir la vida habitual d’un mosso tendre i acabat de fer. Mentre tot això passava va tenir temps d’estudiar Biologia, per allò de començar per la màquina, i fer tres cursos sencers de Psicologia, per allò de continuar amb la benzina de la màquina. Finalment, quan estava acabant quart de carrera i pensava seriosament, un cop acabada, a demanar excedència i obrir una consulta psicològica, va poder fer el Curs de Policia Judicial, va aprovar els exàmens per a caporal i va marxar destinat a Viella un any. Tot seguit i per aquest ordre.
Viella no és Nova York, com és notori, i poca cosa hi havia a entendre, sobretot, com és el cas, si no t’agrada caminar a l’estiu ni esquiar a l’hivern; de manera que va llegir, va llegir molt, va acabar Psicologia i es va matricular a primer de Sociologia, per estudiar la màquina en societat.
Però la seva vida, com tantes altres coses, la governava el desplegament dels Mossos. D’aquesta manera, una nova tongada d’ascensos va crear vacants a tot arreu i, com un pastor després de rebre una herència, va fer les maletes, va baixar de les muntanyes i cap a la costa falta gent. Van ser els anys en el Grup d’Investigació de la comissaria de Lloret de Mar on ja hi havia més coses per entendre, afortunadament. Sent a Lloret va aprovar els exàmens de sergent, no per ascendir, no, que li era exactament igual, sinó per canviar una mica, ja que es començava a avorrir mortalment, i així, d’aquesta manera, amb els galons acabats d’estrenar, va obtenir un destí a la petita comissaria de Figueres, a la frontera, a la fi del món, segons els criteris barcelonins, i això també, per arrodonir el canvi, li va costar la quarta parella, una mestra de primària amb la plaça definitiva tot just aconseguida a Blanes.
I ara, en Jaume, en aquest precís moment, entra, per primera vegada, amb trenta-quatre anys i catorze de servei, en el seu nou despatx de cap del Grup d’Investigació de la comissaria figuerenca.
En aquest instant també sona el telèfon de la taula: és el cap de la sala de comandament que li demana si pot anar-hi, afegint-hi que és important. Un minut més tard hi entra i el caporal no li dóna temps de res.
—Sergent, Fluvià 200 confirma un cadàver a Darnius. Hem enviat de suport a Fluvià 500.
La mirada del sergent en qüestió és un poema. El caporal, que ja té els seus anys i ha vist, en matèria de sergents, tot el que s’ha de veure, aclareix:
—Els primers són la patrulla de la Jonquera; els segons són la patrulla rural.
—Ah!
Aquesta patrulla rural, precisament, és la que arriba en aquests moments al lloc dels fets, que es diu tècnicament, amb el seu vehicle tot terreny net i brillant, sense fang, sense pols, sense res que indiqui, justament, la seva funció. Un membre de l’equip auxiliar d’en Met de ca la Loles afirma, esperançat:
—Sort que això s’anima d’una vegada: ara en vénen més.
—Espera, que encara falten els de la secreta.
—Els de la secreta?
—A la tele sempre surten.
—I tampoc no han vingut els que retraten i posen números a terra.
—Amb la Guàrdia Civil ja seria tothom aquí!
A la comissaria, però, el sergent està una mica perdut. Sap la normativa general, coneix de memòria els procediments normalitzats de treball i recorda perfectament tot el que cal recordar; per aquest costat no hi ha cap problema. Fallen, però, altres coses com les veus conegudes, les cares de cada dia, la coneixença exacta dels vehicles de la comissaria que es poden agafar, és a dir, els que funcionen discretament, i els que no, i, sobretot, un bon lloc per anar a esmorzar, un lloc que construeixi el temps màgic de calma i humanitat de cada matí i que sigui l’àmbit on posar-hi la família substituta, és a dir, la laboral, en absència de la real, i on només s’hi parli de coses agradables. Tot això no hi era; encara no hi era i el temps que hauria de passar fins a poder-ne gaudir li produïa neguit: era tornar a començar de nou i, segurament, ja ho havia fet massa vegades. De cop, va sonar una corneta llunyana tocant càrrega i el setè de cavalleria que el va salvar d’aquests aiguamolls interiors era gros en tots els aspectes, tant en els espirituals com en els físics.
—Bon dia, cap! Sento haver arribat tard i no haver estat al despatx per rebre’l. Sóc en Josep Serra i Floreta, però tothom em diu Pep Gros. Sóc d’aquí al costat, de Fortià. Ah! I també sóc el seu caporal! Per cert, ha esmorzat?
En Pep Gros es va convertir, en un segon, en un salvavides enmig d’un naufragi a Terranova.
—No, no he esmorzat, però sembla que tenim un mort.
—On?
—A Darnius.
—Vinga, esmorzarem pel camí. Els d’uniforme ja hi són?
—Sembla que dues patrulles, una de seguretat ciutadana i una altra de la rural.
—Ja són prou gent. Primum manducare deinde filosofare, que vol dir «primer menjar i després pensar».
—Sap llatí, caporal?
—No em digui de vostè, sergent. No ho fa ningú i no m’agrada.
—D’acord, però sap llatí?
—En una època de la meva vida vaig estar al seminari. De fet, tinc la carrera de Teologia sencera. Al final, però, vaig plegar i, acostumat a la sotana i a obeir les ordres, vaig pensar que l’uniforme seria un bon substitut dels hàbits, i com que, a la policia, d’ordres per obeir tampoc no semblava que en faltessin, vaig entrar a Mossos.
—Què et va passar? Vas perdre la fe? Una dona?
—No, sergent, això de la fe i de les dones ja no és problema allà dins. Va ser el menjar. Era escàs, molt escàs, i això sense entrar a parlar de quaresmes i dejunis. És clar que ja parlo de fa molts anys... Ara potser ni això de la teca és problema, però mai se sap... El cas és que eren els anys en què començava la nova època del cos i vaig pensar: «Té, ja que entres a la poli i s’ha de portar gorra, que com a mínim sigui la de casa», i cap a dins. Sóc de la segona promoció dels nous Mossos, els que ja érem Policia Autonòmica... Tornant al seminari, allà l’assumpte del menjar era terrible, ara que, pensant-ho bé, amb les últimes reformes i la manca de gent que tenen, potser avui encara mengen de manera prou decent... Bé, tant li fot. Després, a mig camí entre l’església i la comissaria, vaig conèixer la Carmeta i, bé, fins avui... Vingui, aquest és el camuflat nostre. Vol conduir vostè?
—No, Pep, tu mateix. Tampoc no sé per on anar!
Varen parar a la sortida de Figueres, camí de Darnius. El caporal, home de sòlids principis teològics, tenia, per extensió natural, un concepte clàssic de l’esmorzar. Van ser dues botifarres amb pa amb tomata, dues cerveses i dos carajillos de rom. A la sortida del bar, amb la panxa plena, el món era un lloc molt més amable per viure malgrat la calor que s’hi començava a sentir.
Una mica abans de la cruïlla de la carretera general on començava el camí que portava a Darnius i Maçanet, la ràdio els va comunicar que ja s’havia avisat el jutge de guàrdia i que pujaria un cop el forense acabés una visita que estava fent. Deu minuts més tard, carretera amunt, van veure un mosso uniformat, a l’ombra, a peu d’un camí sense asfaltar. Van parar. L’agent es va acostar al cotxe amb un somriure i va dir:
—Bon dia, Pep! És una mica més endavant, ja veuràs els nostres cotxes.
—Bon dia, Francesc; aquest és el nou cap d’Investigació, el sergent Planagumà.
—Bon dia, sergent, a les seves ordres!
—Bon dia, agent. Ha vist el cos?
—Sí, bé... una mica; aquestes coses em fan... no ho sé. No m’agraden gaire. Sembla marroquí.
—D’acord, gràcies. Som-hi, Pep!
L’equip de la policia científica també havia arribat i tenia una àrea de bosc marcada amb cinta, i la noia i el noi que el componien estaven aplicant, fil per randa, el protocol après en el curs de formació corresponent. La veu d’en Pep es va imposar.
—Nens i nenes, veniu que us presento. Aquí, el sergent Jaume Planagumà, el nou quefe; sergent, aquí les tropes.
Les veus van anar desgranant les corresponents contestes, deixant un segon el que estaven fent i mirant amb curiositat el nou comandament, la persona amb la qual, si tot anava bé i no sortia disparat cap a Barcelona al cap d’uns mesos, haurien de conviure moltes hores. La noia de l’equip de la científica va deixar una carpeta i unes bosses de plàstic blanc a terra i s’hi va acostar.
—Bon dia, sergent. Sóc l’Anna, la caporal de la científica. Molt de gust, encara que les circumstàncies...
—No pateixis, Anna, que...
Una veu rogallosa, i un punt indignada, es va imposar a tota altra qüestió.
—Nosaltres també som aquí. Noia, aquest xicot és el que mana?
La caporal va posar cara de circumstàncies i, dirigint-se de nou al sergent, va informar-lo tot assenyalant el grup de jubilats:
—Ah!... sergent, per cert, allà té el comitè local de benvinguda i l’experiència diu que, o hi va directe i ret el degut homenatge, o aquí no treballarà ningú.
En Jaume Planagumà ja portava algun any voltant pel món i també havia viscut situacions semblants: sabia que la caporal tenia raó. Es va acostar cap al racó on un mosso jove tenia, fora del perímetre i ben controlats, el poble en armes. El sergent sabia perfectament que les primeres paraules serien bàsiques i que els hauria de donar el protagonisme que volien, tot i que, haurien d’exercir-lo de lluny. La colla, malgrat la seva ferotge aparença, feta de boines, caliquenyos, davantals de cambrer i ulls vius com els de les guineus, només volia una bona història per explicar a la partida de la tarda i una bona reserva de recriminacions, queixes, comentaris i profundes anàlisis que arribessin, com a mínim, fins a Nadal. El sergent els va dir:
—Bon dia! Què diuen aquests nois?
I els nois, és clar, va contestar tots alhora.
—Cony, aquest també parla català!
—Porta pistola?
—Ja tenim els primers detenidos?
—Això pinta malament, a les notícies d’ahir deien que...
—Què collons sabran a les notícies: només diuen el que vol el govern...
Passada la primera explosió, controlada i del tot punt recomanable, tocava reconduir l’assemblea. El sergent va dir:
—A veure, jovent, qui ha trobat el cos i qui en sap alguna cosa?
—Jo!
—Jo!
—Jo!
—Jo!
—Érem al cafè, a casa d’aquest...
—He estat jo qui aquest matí...
—Però jo penso que l’assuntu...
El sergent va parar l’explosió de col·laboració popular.
—Calma, calma, un moment de silenci, si us plau. Agent, per favor...
El mosso, amb una mirada de pànic que intuïa les intencions del seu superior, es va acostar.
—Mani’m, sergent!
—Agafi els impresos de declaració i comenci a prendre nota del que diuen aquests senyors.
—Però, sergent, jo no ho he fet mai això i...
—Agent, que no mosseguen!
—Sí, però...
Era massa tard; el poble havia sentit que li tocava parlar, i volia parlar.
—Primer jo!
—Lamarededéu!... Ara no porto el DNI a sobre!
—Hem de dir si tenim caler negre?
—Quant durarà tot això, que la dona...
—Abans, els d’atestados e informes venien amb el Land Rover i la màquina d’escriure!
—Tot això, xicot, ho podem fer a l’ombra, no?
El mosso, mentre ordenava impresos per un costat i declarants per un altre, observava com el sergent tornava cap a la calma del centre del cercle de seguretat. Acabava d’entendre una de les moltes utilitats dels galons. En Jaume Planagumà va anar al costat de la caporal.
—Vinga, Anna, què tenim?
—És un home, d’uns vint anys, segurament marroquí. Ha estat apallissat i té un tret al clatell. No sembla que hagi passat aquí, ja que a terra no hi ha senyals de lluita ni d’haver-hi estat gaires persones. Aquelles roderes d’allà, al costat de l’alzina, i els dos rastres paral·lels que semblen fets amb un pal poden indicar que portaven el cos a dins d’un cotxe, el van baixar i el van arrossegar fins a sota els matolls. De fet, la sabata, si qui l’ha trobat no ha tocat res, era a pocs centímetres dels rastres, com si hagués sortit del peu mentre transportaven el cos. Ara ens posarem amb les roderes i els rastres. El cadàver no portava res a sobre, ni anells, ni braçalets, ni rellotge... Res; el van buidar abans de deixar-lo. Hi ha tres cigarrets fumats per terra, tots de marques diferents, i un d’ells és evident que fa temps que és aquí. Els altres dos no, segurament són d’aquesta nit o d’ahir, com a molt. També ens hi posarem. I res més, per ara. Ah! En Narcís, el forense, diu que no pot venir per a l’aixecament del cos però que vindran els del jutjat; ell està sol i ara mateix és cap a Bàscara, on s’acaba de produir un accident amb morts...
A la carretera es va aturar un turisme. Les salutacions amb la mà dels mossos uniformats indicava que la parella que en baixava eren de l’empresa. En Pep es va acostar.
—Vingui, sergent, li presentaré dos dels nostres. Acaben d’arribar.
Mentre deia això, el vehicle havia aparcat i els seus ocupants s’acostaven dient:
—Bon dia a tothom!
—Bon dia. Hem sentit per l’emissora que teníem feina!
Llavors, en Pep va dir:
—Veniu que us presento el nou cap: sergent, ella és la Júlia, que fa només un any que és aquí, i en PacuPacu, que ja en fa més.
—Bon dia, sergent!
—Encantat, sergent...
En Jaume Planagumà els va mirar amb atenció i va dir:
—PacuPacu? És un mot?
—No, ja pot comptar, sergent. Són coses de casa: l’avi era en Pacu; el pare, en Pacu petit; i jo, en PacuPacu. El problema serà si mai tinc un fill i l’avi encara és viu... És clar que, per això, primer hauria de...
Un mosso es va acostar fins a en Pep i va parlar-hi a l’orella. En Pep li va dir alguna cosa i es va dirigir al seu superior.
—Sergent, ha arribat una funcionària del jutjat amb la funerària. El jutge li ha dit que nosaltres mateixos, que se li ha girat feina.
—Així com sona?
—La vida a pagès és dura, sergent.
El cadàver es va aixecar, administrativament i legalment, de manera impecable. Era un cos sense nom ni història, un cos que anava camí d’una nevera judicial perquè algú, més tard, intentés llegir alguna cosa en la seva pell i a dins seu. En algun lloc del món, molt lluny, gent de la seva mateixa sang, gent que sap tot allò que aquí ignoren, com el nom del difunt, continua la seva vida sense més, fins i tot feliços que el mort, en la seva imaginació, hagi trobat un món millor per viure. Si algú dels presents va pensar en aquests absurds de l’existència, no va dir-ho. Mentre s’emportaven les restes, tot va agafar un temps lent, de respecte, de veu baixa, com si escenifiquessin uns funerals inexistents; uns funerals que, ara mateix, amb la justícia ja fora, rebutjaven la dimensió legal i reprenien la humana.
Lentament, el bosc i el camí havien recuperat la seva calma i el seu to amable. Tothom era fora excepte els membres del Grup d’Investigació. Estaven en cercle. El sergent va intentar recuperar el ritme i el mètode propis d’una unitat policial:
—Vinga, Pep, de moment i per començar, què s’ha trobat?
—Doncs, no gaire res, tret que els nens, vull dir els avis, han vist per aquí, i diverses vegades, la farmacèutica de Sant Climent, segons han dit a les seves declaracions.
En Jaume el va interrompre:
—Sant Climent?
—Tornant cap a Figueres, la primera desviació a l’esquerra. És...
El mòbil del caporal va interrompre la conversa. Era la seva dona, que li recordava que havia d’anar a buscar les fotografies dels nens abans de tornar a casa.
—Bé, com li deia, anar a Sant Climent no és gaire...
Una vegada més, el seu telèfon va sonar. Ara era del jutjat de guàrdia. El jutge volia veure algú que portés el cas. En Jaume va decidir:
—Mira, Pep, si anar a Sant Climent és tan fàcil ja hi vaig jo a parlar amb aquesta farmacèutica, i tu, amb ells, torna a la comissaria i vés al jutjat. Al cap i a la fi, tu els coneixes. Ens trobem després al despatx.
—D’acord, però segur que no vol que l’acompanyi un d’ells?
—Pep, he de començar a conèixer tot això, si no...
La Júlia, per dona, era subtil. Una pregunta li va sortir sense adonar-se’n.
—Això vol dir que es quedarà temps, sergent?
—Què vols dir?
—Que si no tornarà aviat a Barcelona, vull dir que... És que ens duren tan poc els sergents!... Bé, i els inspectors i els sotsinspectors...
—No, de moment no tornaré aviat a Barcelona.
En Jaume conduïa i pensava que anava sol per primera vegada, a la seva demarcació, en un vehicle oficial i treballant. Aquests pensaments li van donar una mica de força. La necessitava, ja que el desconeixement de les coses i de les persones li produïa una sensació de provisionalitat, d’inseguretat, que no li agradava. Fer el que estava fent, anar sol, l’ajudava a sentir-se integrat en aquella nova destinació. La resta d’elements del que seria la seva vida en el futur semblaven estar bé, com la ciutat o la comissaria; la gent del seu equip, que acabava de conèixer, tenien un aspecte prou normal i corrent. Per aquesta banda no s’intuïa cap problema. De l’inspector no en podia dir gaire cosa, ja que en el decurs de la presentació havia parlat més amb el mòbil que no amb ell. En qualsevol cas, tenia l’aspecte i les maneres d’una bona persona. De la resta del personal de la comissaria no en podia dir ni espès ni menut: no hi coneixia ningú.
De tant en tant, en moments així, es deia a ell mateix que tampoc no era tan terrible, tot plegat. Simplement es tractava de tornar a començar de nou. Ja ho havia fet prou vegades com per saber que només fa una mica de mal i de mandra al començament. Fins i tot, el pis de lloguer on vivia, que havia heretat de l’anterior sergent, ara sotsinspector a Girona, era estrenat de feia poc, en un barri acabat d’urbanitzar i tranquil. Tot plegat permetia pensar que, al final, potser aquest podria ser un bon destí per trobar un racó en el món, instal·lar-s’hi i viure, treure els llibres de les caixes, acabar amb els trasllats, conèixer gent... Aquest era un lloc com un altre per fer-ho i la veritat és que començava a tenir ganes d’estabilitat.
Curiosament, i mentre pensava això, camí de Sant Climent, es va sorprendre en veure els tancs fora de servei del campament militar que eren per les muntanyes del costat de la carretera, com una mena de decorat, i que, una nit, van ser pintats d’un rosa potent per un grup pacifista de la comarca. Això el va fer somriure i decidir, d’una vegada per totes, que intentaria enamorar-se de l’Empordà i quedar-s’hi. Els empordanesos semblaven prou divertits.
El poble de Sant Climent era net i ben endreçat, ple de semàfors pertot arreu, però net i ben endreçat. La farmàcia no va ser difícil de trobar. Era un edifici independent, quadrat, de planta baixa, ple de finestres amb reixes i una gran buguenvíl·lia fúcsia que cobria mitja façana. Era evident que havia estat pensat per ser una farmàcia. A dins hi havia tres dones xerrant amb una altra que portava bata blanca. La més jove de les clientes passava llargament la cinquantena i parlaven totes alhora.
—... i passarà com la festa major passada!
—S’ha d’anar a parlar amb l’Ajuntament!
—Que hi vagin els homes, així faran alguna cosa més que anar al cafè...
—Ja pots comptar que hi aniran!
—Quina colla! Si es poden estalviar ballar amb nosaltres el ball del fanalet i, de passada, quedar-se mirant quatre desvergonyides que ensenyen les cuixes i boten a sobre l’escenari, no faran res de res... Ells rai!
El sergent, un pas endins de la porta, callava.
—Doncs enganxarem la dona de l’alcalde i que li estiri les orelles al seu home...
—Maria Santíssima, quina altra! Ella, mentre pugui anar a l’ofici al costat dels militars ja en té prou!
—Al pas que anem, aquest any tampoc no hi haurà envelat ni havaneres i tornarem a tenir rock!
Una d’elles, la que portava bata blanca, de cop, es gira cap al sergent i li diu:
—Què se li ofereix, jove?
—Miri, em sap greu interrompre, però voldria parlar amb vostè. Sóc sergent dels Mossos d’Esquadra de Figueres...
Les clientes es van escandalitzar al moment; escandalitzades i contentes per estar a punt de saber misèries. Van dir-li a la dependenta:
—Angelina, què has fet?
—Noia, sí que vas forta... Ja et deu anar bé el rock a tu...
—Angelina, filla, ja ho sap la teva mare que et busca la policia?...
Quan les tres dones ja sortien per anunciar a la comunitat el tèrbol passat de l’Angelina, aquesta, veient-se camí de la vergonya pública, va cridar:
—Sapigueu que sóc dona casada i que el meu home era del sometent!
Les altres tres van contestar al moment:
—Ara, que el cabu del sometent era el meu Fernandu...
—I el meu Siset, Déulhagiperdonat