Francesc Puigpelat (Balaguer, 1959) és escriptor i periodista. Ha publicat una trentena de llibres, entre els què destaquen L’amant de Rebis (premi Citat de Palma, 2018), La pista d’una morta (2018), El pescador de llum (2016), Els últims dies del general Prim (2014), El retorn de Macbeth (premi Ciutat d’Alzira, 2012), Faust, el terrorista (2010), Els llops (premi Carlemany, 2005), Roger de Flor (premi Pin i Soler, 2002) i Apocalipsi blanc (premi Josep Pla 1999). Quant a literatura infantil i juvenil, és autor de La ciutat secreta del Toubkal (premi Gran Angular, 2017), Romeo i Julieta. Segona part (premi Ramon Muntaner, 2014), El nen que va xatejar amb Jack Sparrow (premi Vicent Silvestre, 2015), La nena que es va convertir en mòbil (premi Folch i Torres, 2015), L’artilleria de Mr. Smith (2016) i L’àliga perduda dels nazis (premi Ciutat d’Olot, 2016), entre d’altres.
Barcelona, finals de 1936, hivern. El comissari de la policia judicial del Quai des Orfèvres Jules Magret (que no Maigret, encara que s’hi acosta molt), fumador empedreït de pipa i amb el seu peculiar bombí, arriba a Barcelona amb un objectiu ben clar: capturar l’anarquista Llibert Tarrés, un estafador especialista en falsificació de signatures i documents acusat d’homicidi. Sota aquest pretext, les intencions del policia són encara més enrevessades: enxampar el Genovès, l’autèntica obsessió de Magret, un dels criminals més buscats, indescriptibles i fugissers d’Europa, una mena de fantasma capaç de travessar les fronteres i canviar la seva identitat.
Allà —amb l’ajut d’altres policies— s’hi trobarà de tot: un país en guerra, feixistes contra republicans, republicans socialistes contra anarquistes, partits d’esquerra i sindicats patrullant els carrers, la sòrdida vida nocturna dels baixos fons, desgràcies familiars i encara més cadàvers en un territori on hi regna el caos. Un embolic de primera que el durà també fins a les denses boires hivernals i gebradores de Lleida i les Borges Blanques, on Magret trobarà una veritat inesperada en una atmosfera feixuga i tibant que no es descarrega fins al final, com una tempesta.
Primera edició: setembre del 2018
Per a Josep Forment, sempre al nostre costat
© Francesc Puigpelat, 2018
© de la present edició: Editorial Alrevés, 2018
© de la fotografia de portada:
Director de la col·lecció: Àlex Martín Escribà
Disseny de la col·lecció: Mauro Bianco
crims.cat
Editorial Alrevés S.L.
Passeig de Manuel Girona, 52 5è 5a • 08034 Barcelona
crims@crims.cat • info@alreveseditorial.com
ISBN: 978-84-17077-57-0
Producció de l'ebook: booqlab.com
Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització per escrit dels titulars del «Copyright», la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant el lloguer o el préstec públics. La infracció dels drets mencionats pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (Art. 270 i següents del Codi Penal). Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra. Pot contactar amb CEDRO a través del web www.conlicencia.com o per telèfon al 91 702 19 70 / 93 272 04 47.
La novel·la Magret i els anarquistes, de Francesc Puigpelat, va resultar guanyadora del V PREMI MEMORIAL AGUSTÍ VEHÍ-VILA DE TIANA 2018, convocat per l’Editorial Alrevés, l’Ajuntament de Tiana i l’Associació En Negre.
El jurat, conformat per Àlex Martín Escribà, Anna Maria Villalonga i Sebastià Bennasar, va anunciar el veredicte el gener del 2018 durant el festival Tiana Negra.
Es diu crims.cat i és una col·lecció de novel·la criminal en llengua catalana, amb voluntat d’englobar tot tipus d’etiquetes i subgèneres: negre, policíac, espionatge, detectivesc, enigma...
L’empenta, a càrrec de l’editorial Alrevés, ens sembla de prou importància per prendre’ns seriosament la iniciativa: sis títols l’any, on es combinen autors de casa amb noms estrangers europeus de ressò i prestigi que avui són desconeguts en totes les llengües de l’Estat.
Així doncs, omplim un gran buit dins del mercat editorial en llengua catalana. Ara que ja és extensament reconegut l’èxit d’aquestes històries dins i fora de les nostres fronteres, cal unir esforços en la nostra llengua per intentar evitar la dispersió editorial que viuen tots els autors que cultiven allò que Raymond Chandler va anomenar «el simple art de matar». Simple o no, creiem que és el moment idoni per acontentar totes aquelles veus que reclamen des de fa un grapat d’anys la presència d’una col·lecció nostrada com ho va ser en el seu moment La Cua de Palla.
Per la nostra banda, sempre ens proposem —i esperem que no només es quedi en un propòsit— fer la millor de les seleccions i poder oferir-vos un bon catàleg d’autors reunits en una col·lecció que respon —això sí— a tots els criteris indispensables que caldria tenir presents sempre: un disseny identificador, unes cobertes suggeridores, una numeració i, és clar, una tria coherent de títols.
Amb aquestes aspiracions, us convidem a passar aquesta pàgina i a començar a llegir. Hi trobareu un tipus de lectura, no ho oblideu, que ha delectat esperits de tota mena i de totes les contrades, i que novament ara podem tornar a fer en la nostra llengua.
De manera que ja ho sabeu: si voleu llegir la millor novel·la negra en català, llegiu crims.cat!
Dirigida per Àlex Martín Escribà
El comissari Jules Magret va baixar de l’estrep del vagó llit de l’exprés de París i va guaitar cap a l’elevat sostre metàl·lic de l’estació de França de Barcelona. Es va descordar l’abric, va agafar la maleta i va lliscar per l’andana, plena a vessar de grums, d’empleats de ferrocarrils, de dones amb mocadors al cap i homes cofats amb gorres de pana.
Passat el vestíbul, ja a l’escalinata exterior, va fer visera amb la mà per protegir-se del sol. Era el 21 de desembre, el dia que començava l’hivern del 1936, però l’ambient era tebi i amable, del tot primaveral. Res a veure amb la boira glaçada que havia deixat enrere, a París, davant del seu despatx al Quai des Orfèvres.
A Barcelona s’hi respirava pau i tranquil·litat, malgrat les prediccions apocalíptiques que el dia abans havien formulat alguns companys. Certament, Espanya estava en guerra civil des de cinc mesos enrere, però res no ho donava a entendre en aquell matí assolellat.
Cap rastre de trets ni d’explosions. Ni un sol uniforme de soldat. Ni tampoc de cap policia. Només una colla de mares i de minyones que cridaven a una colla de nens i nenes entremaliats als parterres d’un parc. Hi havia guerra, sí, però el front era a tres-cents quilòmetres.
Magret havia planejat cridar un taxi per desplaçar-se fins a la comissaria, situada a la Via Laietana, però s’ho va repensar. Hi aniria tot passejant. Va consultar un plànol de Barcelona i va fixar la ruta. Després, cerimoniosament, els ulls mig aclucats, va omplir la pipa.
Va prémer el broc entre les dents, la va encendre amb un misto, va aspirar i va emetre nuvolets rodons de fum aromàtic. Amb una mà agafant la maleta i l’altra enfonsada a la butxaca de l’abric, va emprendre la marxa, recordant els esdeveniments inesperats dels darrers dies.
Magret, comissari de la policia judicial, havia viat-jat a Barcelona seguint la pista d’un tal Llibert Tarrés, sospitós d’haver perpetrat dos assassinats a l’hotel de l’Étoile de París. Tarrés era membre d’una banda d’estafadors internacionals el cap de la qual era el Genovès.
El Genovès era un dels criminals més buscats d’Europa, un enigmàtic personatge de la categoria de Pietr el Letó, a qui Magret havia desemmascarat anys enrere, però encara més llest, més fantasmal i més difícil de localitzar. I és que de Pietr el Letó, almenys, hi havia una descripció física.
Del Genovès, en canvi, no se’n sabia quasi res. Es bellugava arreu d’Europa com un fantasma, apareixent o desapareixent de sobte aquí i allà, travessant les fronteres sempre sota identitats diferents.
Malgrat que se l’anomenés el Genovès, no hi havia cap indici que de debò fos de Gènova. La policia alemanya havia estat prou a prop seu per conèixer-li un parell d’identitats falses: Max Beahrmann, austríac, i Dimitri Marànov, rus. Però aquests dos passaports havien desaparegut per sempre de la circulació i hi havia motius per sospitar que n’utilitzava d’altres.
No es coneixien la seva identitat ni la seva nacionalitat. Les versions diferien segons l’oïda dels testimonis i el seu origen, però semblava que el Genovès parlava francès amb accent italià, alemany amb accent francès, rus amb accent alemany i anglès amb accent rus.
Pel que fa a la descripció física, una sola dada. Era alt. Com Magret, que també era alt. Cap més referència: ni color dels ulls, ni dels cabells, ni forma de la boca, i tampoc la descripció del lòbul de l’orella, una tècnica d’identificació molt eficaç. I, per descomptat, cap empremta dactilar.
Magret feia cinc anys que anava rere la pista del Genovès i caçar-lo havia esdevingut, per a ell, una veritable obsessió. De vegades, al vespre, quan madame Magret el veia malhumorat després de sopar, amb la pipa apagada a les mans i la mirada enterbolida, li demanava:
—Què? Tens al cap el Genovès?
I Magret, per tota resposta, grunyia i picava amb la pipa apagada sobre el cendrer per buidar el pòsit de tabac.
Els darrers mesos, a la fi, havia trobat algunes bones pistes i havia estirat el fil dels cabdells amb la seva acostumada persistència. La col·laboració amb el Departament de Delictes Financers de la fiscalia havia donat fruit i, a través dels seus investigadors en alguns dels bancs més importants del país, Magret havia arribat a desemmascarar el responsable a França de la banda del Genovès.
Es tractava d’Étienne Lapré, un home d’uns cinquanta anys i aspecte respectable. Un dandi de bigotet blanc, esmòquing impecable, clavell al trau i llotja a l’òpera, amb llarga experiència a diferents grans empreses i entitats bancàries.
Al seu expedient només hi constava un intent d’inculpar-lo en una estafa per comptabilitat B en la seva joventut, quan havia estat director de finances d’Eaux d’Orléans. Després, cap altre contacte amb la policia ni cap més sospita, tan net era actuant. Lapré era un artista de la falsificació i l’enginyeria financera, i encaixava a la perfecció que estigués al servei del Genovès.
Les proves contra Lapré eren concloents, però Magret havia insistit en la seva idea: hauria estat un error arrestar-lo. Lapré, vigilat a consciència, els havia de servir per arribar fins al Genovès, i, per descomptat, a la resta de caps europeus de la banda.
Així, i a través d’un confident, Magret s’havia assabentat que el Genovès havia iniciat els contactes amb una gang de Detroit. Es tractava d’una operació a gran escala a les dues bandes de l’Atlàntic: importació d’heroïna i cocaïna.
Els gàngsters de Detroit aportarien la droga i els seus contactes amb la policia de duanes nord-americana. La banda del Genovès hi posaria finançament i cobertura pel que feia a suborn a funcionaris públics i falsificació de documents: passaports, permisos de duanes, formularis d’importació, lletres de canvi i tota mena de papers. Es tractava d’una operació de proporcions mai vistes abans.
Els detalls s’havien de tancar en una reunió convocada el 19 de desembre del 1936, a l’hotel de l’Étoile de París. Es tractava d’un establiment petit, discret i barat, ideal perquè ningú no hi crida gaire l’atenció, perquè és un lloc de pas utilitzat pels passatgers de la veïna Gare de Lyon.
Ja el dia abans, el 18 de desembre, els homes de Magret i la fiscalia havien establert un dispositiu de discreta vigilància. El mateix Magret i el brigada Lucas s’havien instal·lat en un immoble de l’altra banda del carrer i, amb un potent telescopi muntat sobre un trípode, escorcollaven les finestres de l’hotel. A més, hi havia una agent, una de les primeres agents femenines de la policia judicial, introduïda al servei d’habitacions.
Hi va haver molt de moviment durant tot el dia. Els homes de Detroit, amb els seus botins de xarol blanc, els barrets de copa i els espaterrants abrics de pellissa beix i colls de vellut, eren els més visibles. Lapré hi va aparèixer disfressat sota una barba blanca i amb un discret vestit gris i corbata blava.
I el Genovès? No se sabia si hi era o no, perquè ningú no en coneixia l’aspecte. Però havia de ser-hi. Per força. Sota una disfressa o altra i amb un passaport o altre, fos de l’Argentina o d’Hongria. I Magret, excitat rere el telescopi, observava amb una esgarrifança de satisfacció com la xarxa, a poc a poc, es tancava sobre la seva presa.
Però la xarxa s’havia esquinçat al darrer moment, de forma totalment imprevisible. La nit abans de la reunió, a les quatre de la matinada, s’havia sentit un tret. Al cap d’un parell de minuts, un altre.
I després, l’infern! Es van encendre gairebé tots els llums de l’hotel i Magret i Lucas, amb lleganyes als ulls, no donaven l’abast per seguir, a través del telescopi, les corredisses desconcertades, les fugides per les finestres, el caos.
I és que, agafats enmig d’una batussa més pròpia del Chicago d’Al Capone que de París, els pacífics inquilins de l’hotel no sabien on ficar-se. Se sentien trets de pistola, d’altres d’escopetes de gros calibre i algunes ràfegues de metralleta. En pocs minuts, una colla de cotxes havien aparcat davant de l’hotel de l’Étoile i fugit a correcuita, alguns en direcció als ponts del Sena i d’altres cap al sud.
Quan Magret va tenir esma d’actuar, va baixar al carrer i va entrar, desconcertat, al vestíbul de l’hotel de l’Étoile; tot havia acabat. Els protagonistes del drama havien fugit, deixant rere seu dos cadàvers.
El primer d’ells era el d’Étienne Lapré, l’home del Genovès a França. Havia rebut un sol tret, al mig del front, que havia obert un esvoranc com un tercer ull. L’assassí l’havia enxampat mentre dormia: duia encara posat un caríssim pijama de setí negre, sobre el qual destacava una taca de sang escarlata.
El segon cadàver era al passadís, a penes a deu metres de la cambra de Lapré. Tot indicava que l’assassí de Lapré li havia disparat mentre fugia. Era un home cepat, d’uns trenta anys, que havia rebut tres trets al pit. Al seu costat hi tenia una pistola, que no havia tingut temps de disparar.
Segons el passaport, es tractava de Joshua Isham, americà de Boston. Contactes posteriors amb la policia de Detroit van revelar que es tractava en realitat de James MacCullum, un dels assassins a sou més coneguts de la frontera canadenca.
Dos morts, per tant. Un de la banda del Genovès i l’altra de la de Detroit. I l’escampada general! No quedava ningú a l’hotel i, malgrat les ordres que va donar de seguit a la policia de carreteres i fronteres, Magret tenia poques esperances d’enxampar els caps dels dos grups criminals.
I quedava el misteri. Qui havia disparat? Per què? Per què havien intentat ajustar comptes les dues bandes, ni tan sols abans d’haver tancat el tracte pel qual col·laborarien en les seves activitats delictives? No tenia sentit.
Però era indiscutible que el primer mort, el deliberat, era Étienne Lapré. El segon, MacCullum, havia sortit per casualitat i, posteriorment, les dues bandes, nervioses, havien intercanviat ràfegues de metralleta. Per taques de sang trobades a diferents llocs de l’hotel, semblava que almenys hi havia hagut tres ferits, però se’ls havien endut en cotxe. Per tant, no hi havia testimonis.
La reconstrucció dels fets va ser lenta i penible. Els agents de balística van demostrar que els projectils extrets als cossos de Lapré i MacCullum procedien de la mateixa arma, tal com s’havia imaginat Magret. Concretament, d’una Remington del 38.
Però, on era? No n’hi havia rastre, i potser l’assassí se l’havia endut per llençar-la al Sena. O no? I si havia tingut por de topar-me amb la policia al carrer? Segur que ho tenia tot planejat i havia previst una ruta per evaporar-se.
Magret va tornar a la cambra d’Étienne Lapré, va recórrer els passadissos i va intentar imaginar el camí de l’assassí. Va trobar una escala de cargol que baixava directament cap al soterrani i la bugaderia de l’hotel. Va cridar Lucas i dos agents més i va començar l’escorcoll.
La pistola va aparèixer a la fi sota una muntanya de llençols. Una Remington amb culata niquelada i canó llarg. Magret la va enviar al laboratori, més per procediment rutinari que perquè tingués cap esperança.
Però va sonar la flauta. L’assassí, o no era gaire curós, o no li importava que li seguissin la pista: s’havia descuidat una empremta dactilar al canó de l’arma, prop del punt de mira. En assabentar-se’n, Magret va pujar a un taxi i va córrer al Quai des Orfèvres per ajudar a buscar entre els arxius de les golfes de la policia judicial.
Van començar per comparar-les amb les que ja coneixien d’alguns membres fitxats de la banda del Genovès. I la van encertar a la primera.
L’empremta era de Llibert Tarrés, un individu d’o-rigen espanyol, presumptament implicat en nombroses estafes. Era el principal especialista en falsificació del grup: un expert a donar gat per llebre amb escriptures, passaports i documents oficials. I un veritable artista pel que fa a aconseguir rèpliques perfectes de segells de jutjats, comissaries de policia i duanes.
A les nou del vespre, Magret va donar l’alarma. Calia capturar Llibert Tarrés, en el cas que intentés sortir del país. Mitja hora més tard, va rebre una trucada de Cerbère. El sergent Joseph Prats el va informar que havia revisat els documents de les darreres hores: Llibert Tarrés havia creuat la frontera aquella mateixa tarda, amb destinació a Barcelona.
El comissari Magret va llançar l’auricular amb inusitada violència. El brigada Lucas, al seu costat, va callar perquè ho entenia: el Genovès s’havia escapat altre cop i la pista de Llibert Tarrés no conduïa enlloc.
O sí? Magret va passar la nit donant-hi tombs. L’endemà al matí, mentre esmorzava, madame Ma-gret li va dir:
—Què et passava, aquesta nit?
—Res.
Magret va seguir grunyint mentre omplia la pipa.
—Què estàs pensant?
—Res.
—Per si de cas, t’aviso que falten cinc dies per Nadal.
Magret va alçar les celles i va emetre una bafarada de fum.
—I?
—Estem convidats a dinar a casa de ma germana, a Alsàcia. Com cada any!
Magret no va respondre, va despenjar l’abric del rebedor i va sortir, malhumorat. Va passejar sota un cel de plom fins a la riba del Sena. Una boira espessa pujava de les aigües estòlides del riu, embolcallava les barcasses i els remolcadors, grimpava pels pilars dels ponts.